Parlem a fons i fem-ho millor

Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.

18  

( 6 vots )

 Carregant

Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador .- Eufòric. Eufòric em té la constatació que gaudim ja, gràcies als magnífics resultats de diumenge, del primer Parlament amb un mandat independentista de la història d’aquest país. 72 diputats que representen totes les sensibilitats del sobiranisme, des de la democràcia cristiana a l’anticapitalisme. Dos milions de vots, més dels que mai ha sumat el nacionalisme català. Deixem-los treballar en un programa de govern sòlid i d’acord ampli. I, després, en la tria de la millor gent per executar-lo. Deixem-los fer. Confiem. Què hi podem fer, sinó. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

bestiari, bestiari del procés

Arrimadas, Inés(cap de l’oposició al Parlament de Catalunya).
Reacció delirant.
Després del seu bon resultat com a pol del vot útil dependentista, derivat sobretot de la patètica campanya del Partit Popular (amb la inestimable contribució directa de Mariano Rajoy) i de l’efecte mobilitzador de l’estratègia de la por en l’electorat menys format d’origen espanyol, l’eufòria va trair la candidata de Ciudadanos en la seva compareixença la nit electoral, fins a arribar a l’esperpent. Emocionada, va demanar dues coses insòlites en la història de la democràcia mundial: d’una banda, la dimissió del president en funcions (el càrrec hauria de passar al conseller de més rang?), de l’altra, unes noves eleccions normals, no plebiscitàries, just la variable que els ha donat 25 escons. Si, seguint els consells de “La Vanguardia” no es modera prou, podem viure grans moments amb ella com a cap de l’oposició.
 
Barrio, Astrid(politòloga).
Ni una sola veritat.
Dilluns a la nit quedo aclaparat amb la intervenció de Barrio al programa d’anàlisi del 3/24 sobre les eleccions del 27S. Amb alguna comptadíssima excepció, totes les afirmacions i dades que dóna són literalment falses: afirma que la CUP ha negat el caràcter plebiscitari de les eleccions; inclou Junts pel Sí en la sèrie històrica de vot a CiU (amb Unió) i ERC, barrejant projecte autonomista i independentista i partits que entren i surten; afirma que la reforma estatutària de 2003 va ser un invent dels polítics, sense recordar que anava als programes electorals dels partits que els electors van fer majoritaris en aquells comicis. Són només tres exemples, però és realment impactant de quina manera és pot enganyar sistemàticament els espectadors en un biaix tan radical de la realitat. I tot aplegat, a sobrem amb suposada aparença científica.
 
Bosch, Josep Ramon(expresident de Societat Civil Catalana).
Ja feia nosa.
Calia completar la feina. I, en acabar-la, fer net. Després que la doble personalitat del president de SCC quedés de manifest a través d’una investigació de Jordi Borràs, la seva carrera pública havia quedat seriosament tocada. El seu company Joaquim Coll, fins i tot, havia esquivat fer-ne cap comentari. Ara, una vegades tancat el capítol de les eleccions i fent veure que es tracta d’una renovació de càrrecs, els directius de SCC han decidit prescindir dels seus serveis. Tot va tard: la seva defenestració és a aquestes alçades tan inservible com l’ordre de la Junta Electoral Central, diligentíssima en altres casos, de retirada de la seva campanya de la por als  mitjans. Mai sabrem quants diners s’hi ha gastat, més potser que els que el PP ha invertit en hotels, autocars i AVE per portar els seus apoderats espanyols fins a Catalunya el 27-S.
 
Camats, Dolors(co-coordinadora d’ICV).
Moral baixa i baixesa moral.
Fins i tot Gemma Ubasart, distingida per amenaçar amb l’ús de l’odi contra Mas en campanya, va fer un tuit solidari després de que se sabés de la definitiva imputació del president per haver parat les urnes en el procés participatiu del 9-N. Joan Coscubiela i Dolors Camats, en canvi, encara irracionalment rabiosos per la catàstrofe electoral d’Iniciativa (que tindrà tres diputats al proper Parlament), després d’unes paraules de compromís, sense esperar ni un dia, van aprofitar per remarcar que la imputació seria aprofitada a benefici del president. Com si una acusació de caràcter penal fos una broma. Hi ha gent d’esquerra de pedra picada a la qual la revolució li està passant pel costat sense ni tan sols assabentar-se. La pena i el ridícul competeixen com a síntesi dels seus comportaments.
 
Catalá, Rafael (ministro espanyol de Justícia).
Esquarterar Montesquieu.
No és que hagin matat el prestigiós filòsof de l’enciclopèdia és que l’han fet miques. Tot un ministre explicant quins són els temps de la justícia, com si depenguessin estrictament de la seva voluntat. Van tan sobrats que ni se n’amaguen. L’escàndol és tan majúscul que, al dia següent, Mariano Rajoy el de la ja mítica “y la europea?” ha de sortir al pas als passadissos del Congrés dels diputats per explicar que no, que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és del tot independent. Ha. És el mateix país de la tupinada del vot exterior, que ha aconseguit que només un 10% dels inscrits al cens hagi pogut arribar a demanar el vot i que els qui l’han exercit efectivament es quedin en el 7,5%. Tot plegat farcit de mil i una irregularitats que ningú des dels mitjans espanyols denuncia.
 
Duran i Lleida, Josep Antoni(president del Comitè de Govern d’Unió).
Encara no.
La gran pregunta és: i ara què? Tindrà nassos el líder d’Unió de presentar-se a les eleccions generals o ho deixarà córrer? Una de les estampes més divertides de la nit electoral del 27-S es va produir quan, mentre Duran i Lleida valorava públicament la desfeta, TV3 el feia compartir pantalla amb una imatge de Romeva, Mas i Junqueras esperant per intervenir conjuntament. La cara de burleta dels dos darrers va resultar absolutament impagable. Unió ha consumat en aquestes eleccions l’ensulsiada definitiva del catalanisme peixalcovista, el pitjor de l’autonomisme que ja és història. Tant de bo, amb la seva marxa, els antics militants del partit, retornats, poguessin recuperar una marca històrica que valdria la pena que sobrevisqués. Potser és massa tard. I Duran no ha marxat, només ha posat a disposició del Consell Nacional el seu càrrec, a l’espera d’una porta giratòria.

Notícies relacionades

18 comentaris

Imprimir Enviar