253 a 69: resultat final

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

5  

( 5 vots )

 Carregant

Per molt que bracegin els amics de Podemos no faran canviar la realitat espanyola. Les darreres enquestes del CIS en donen testimoni: dos terços dels nostres veïns la consideren suficient o desitgen menys autonomia. Els resultats dels partits al Congrés, doncs, no responen al caprici dels seus líders o estructures dirigents, sinó que, pel que fa a la qüestió territorial, tradueixen la realitat de la gent. 253 a 69: dissimular-ho durant uns mesos només acabarà en frustració. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

Foto: Marc Puig Pérez

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

Temps de Sedició

ESPERPENT. Les primeres passes del ball negociador espanyol són d’allò més divertides. Anem a pams. Ciudadanos, el partit estrella de la nova política platocràtica, quinta essència de la regeneració, ha passat de no voler pactar de cap manera amb el bipartidisme (ecs) a promoure el gran pacte dels 253 espanyolistes; Podemos amaga la seva poc estètica voluntat de no pactar amb la impúdica exhibició d’una proposta amical pensada per a humiliar als qui han de ser els seus socis (a veure si rebenten per dins); Mariano Rajoy anuncia que ara mateix no vol passar pel tràmit de la investidura però que continua essent el candidat del PP; i el PSOE ho remata insistint en què els populars passin a davant i que el cap de l’estat els torni a encarregar la formació de Govern. I a tot això, els dos mesos de termini no comencen a comptar mai. Mare meva com riurem.
 
ESTAFA. Potser n’hauríem de dir estafarèndum. S’albira ja una pressa de pèl de dimensions estratosfèriques. De Colau a Domènech, passant per Coscubiela (a Rabell fa mandra fins i tot mencionar-lo). Probablement, mai una formació política s’havia ventilat en menys temps tots els seus compromisos de campanya. Deu ser allò que anomenen nova política. D’entre tots els enganys sobresurt amb llum pròpia el del referèndum. De primer, havia de ser un referèndum amb pregunta clara i resposta binària sobre la independència. Després del 20-D va mutar en referèndum amb més de dues respostes possibles; després, amb més preguntes (sobre què?). I davant l’inici possible d’una negociació amb el PSOE ha passat a ser un referèndum no sobre una reforma constitucional concreta (impossible perquè el PP té i tindrà minoria de bloqueig tota la legislatura), sinó només sobre si d’aquí quatre anys voldrem que es faci una reforma constitucional. Senzillament espectacular.
 
INTOXICACIÓ. Els mitjans de Mordor continuen la seva tasca incansable al servei de la desinformació. Els cal emboirar el mal que ens provoca cada dia del món la dependència. Anestèsic en vena contra la percepció acurada del terrible perjudici que ens suposa que les decisions que més afecten les nostres vides es prenguin, contra els nostres interessos, a 600 km de distància. No n’hem de deixar passar ni una. No us perdeu la resposta de Roger Fatjó, del Cercle Català de Negocis, al penúltim article intoxicador del professor Josep Oliver, un catàleg de mentides pel boc gros i mitges veritats que denota que, davant del camí de llibertat que ha emprès la majoria del nostre poble, molts estan disposats vendre’s qualsevol vestigi de rigor professional. Comptabilitzar dues vegades el deute de la Generalitat és només la més barroera de les maniobres argumentals per justificar el manteniment de l’espoli que ens nega un futur digne.
 
TROPA DE XOC. Covard com és, a més de cec i sord, el govern espanyol va decidir limitar el cas català a un conflicte de legalitat i, per tant, confiar al poder judicial i al Tribunal Constitucional l’acció penal contra el procés cap a la independència. Dos milions de bojos que haurem de canviar d’anhels a cop de vara i punyetes. El nomenament, per part del Consell Superior del Poder Judicial que controlen els populars, de l’ultraconservador José María Barrientos com a nou president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya entra dins aquesta línia d’acció. Mà dura. Els poders menys reformats de l’Espanya postfranquista es preparen per entrar en guerra contra les institucions del país. Se sumen a una densa tradició històrica: l’Audiència com a instrument per imposar els designis de la Monarquia a Catalunya, ja abans de 1714 i, encara molt més, “manu militari”, després.
 
VERGONYA. Qualsevol espectador que assistís al debat d’investidura del president Puigdemont va quedar atònit davant la intervenció de la líder de Ciudadanos a Catalunya. Inés Arrimadas hi va exhibir un nivell d’infantilisme argumental revelador del seu escàs bagatge. Certament, centrar el debat polític en els tuits de l’adversari denota una profunditat de pensament esfereïdora. El contrast amb la intel·ligència i l’eficiència contra el procés d’un Miquel Iceta, capaç de mentir amb molta més gràcia, va reflectir fins a quin punt tenim sort que els espais mediàtics i parlamentaris cedits al Cap de l’Oposició els ocupi l’Arrimadas. Després, les seves primeres passes han estat una acumulació d’errors, una benedicció: des de carregar contra els seus imitadors a l’estil Duran i Lleida fins a menystenir el propi país (sí, no?) a compte de justificar les contradiccions que suposa la col·laboració del seu partit amb altres governs autonòmics. Inés, sobretot, sobretot, no pleguis.
 
VOTAR. La consellera de Governació, Meritxell Borràs, ha assenyalat com a un dels objectius de la legislatura (com sempre!) la redacció d’una llei electoral pròpia. També en aquest cas, per normalitzar-nos, segons sembla, caldrà arribar a la independència. Del contrari no serà possible salvar l’obstacle estatutari de l’exigència d’una majoria de dos terços, completament inabastable (com demostrarà aviat a nivell espanyol la reforma fallida de la Constitució). Tant o més important que una nova llei, però, serà aconseguir el control del cens electoral (amb les condicions necessàries per exercir el dret a vot) i que la participació electoral dels catalans a l’exterior, mitjançant el vot electrònic, arribi a nivells de simple normalitat democràtica: molt probablement, el resultat del 27-S hagués estat substancialment diferent amb una participació del 50% dels gairebé 200.000 catalans de l’exterior. I només així el referèndum de ratificació de la nova República Catalana es disputarà en condicions de veritable igualtat.

Notícies relacionades

5 comentaris

Imprimir Enviar