El 23-F de Felip VI

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

27  

( 6 vots )

 Carregant

Avancem esdeveniments. Us faig una aposta: els cal una solució que reforci la Monarquia i faci passadora la gran coalició. El mes de negociació de Pedro Sánchez està abocat al fracàs. L’únic que pot evitar la convocatòria automàtica de noves eleccions és el fet que les enquestes (la del CIS encara no) comencin a assenyalar un fort desgast al PP, amb la possibilitat que PSOE i Podem s’atansin a la majoria absoluta. Quan tots els terminis estiguin exhaurits, sorgirà la possibilitat d’un govern tècnic dissenyat pel Borbó (per salvar el país!), encapçalat i format exclusivament per independents i amb el suport dels 253 diputats del PPSOEC’s. Abans d’enviar-ho tot en orris. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

sedicio, temps de sedició

EMPASTIFAR. Entrenats en la lluita contra els polítics catalans, els nervis del govern espanyol el porten a generalitzar arreu, de forma sapastre i contraproduent, les seves tàctiques basades en la mentida i la difamació sistemàtica. Darrerament, constatem que Podemos ocupa un lloc preferent també a l’hora d’empastifar amb tota mena de falsedats, mitges veritats i exageracions. Però, com que a cada passa en aquesta carrera de follia perden una mica més el contacte amb la realitat, l’última idea de les autoritats espanyoles ha consistit a fabricar, des de la unitat de policia política creada per Fernández Díaz contra el procés català, una falsa acusació de suborn contra (no és poc cosa) tot un vicepresident de la Comissió Europea. Difícil portar la imatge i el crèdit internacional del Regne d’Espanya més avall.
 
GIR. La setmana en la qual el PSOE tornava a explicitar la necessitat imperiosa (esdevinguda, una altra vegada, lema electoral) de fer fora Rajoy, a Catalunya els seus acòlits tancaven un acord de govern a la ciutat de Tarragona amb el PP i les restes més patètiques d’Unió. El socialisme català, doncs, feia una nova passa ferma en la direcció cap a la marginalitat d’un partit cada dia més allunyat del seu catalanisme històric. Un decantament espanyolista que Àngel Ros ha refermat també darrerament a Lleida a base d’un pacte d’estabilitat amb Ciudadanos que suposa coses tan edificants com blindar les restes de franquisme al nomenclàtor municipal o, pitjor encara, desmuntar trenta-cinc anys de normalització lingüística a l’Ajuntament. Tot sigui per la pàtria... i per la cadira.
 
PROPIETAT.Amigues i amics. No som espanyols, som dels espanyols, que no és precisament el mateix. Només així s’entenen moltes de les actituds cavernàries/casernàries desfermades amb motiu del procés. Com ara, la decisió de la Casa Reial borbònica de continuar emprant, per part de l’hereva de la Corona, el títol de comtessa de Cervera, tot i els reiterats pronunciaments de l’Ajuntament de la capital de la Segarra contraris a la seva utilització. Com correspon a la seva tradició més ferrenya, a la Monarquia espanyola, en general, l’importa un rave l’opinió dels seus súbdits, així que imagineu-vos si es tracta dels seus vassalls catalans en rebel·lia. Mai és tard per recordar-nos que som seus per dret de conquesta, en concret, d’un monarca que estava com un llum.
 
REFERÈNDUM. En un dels nostres clàssics autogols, una part de l’independentisme ha comprat la tesi segons la qual hem abandonat la bandera del referèndum. Hi ha petits elements que ho contradiuen. El principal de tots és una trajectòria anterior mínimament creïble: perquè hem estat els independentistes els únics que des del 2009 hem organitzat consultes, amb l’absentisme total dels sectors que ara se’n volen apropiar. O la desena llarga de vegades que n’hem demanat permís, especialment, entre 2012 i 2015. Tots i en tot moment hem dit que quan vulgui el govern espanyol estem disposats a fer el referèndum que tots sabem que no es farà mai. Afortunadament, la política, tard o d’hora, acaba posant tothom a lloc i d’aquí no gaire, tornarem a veure qui porta i qui només utilitza la famosa bandera: per a qui el referèndum serà innegociable a l’hora de votar un president espanyol i per a qui hi ha altres prioritats.
 
SEPARADORS. Avui fa una setmana, Juan Carlos Girauta la feia grossa a Catalunya Ràdio en abandonar l’estudi enmig d’acusacions de manipulació contra el mitjà, acarat a un dels millors entrevistadors del país en aquests moments, en Ricard Ustrell. La seva tesi: que els mitjans de la CCMA només parlen a una part de Catalunya. Per desgràcia, és cert. S’adrecen molt principalment a aquella que considera la llengua del país com a pròpia i la utilitza principalment en l’àmbit familiar i de sociabilitat propera. No és, doncs, com afirma Girauta, que TV3 i Catalunya Ràdio hagin expulsat la seva audiència per independentistes, sinó, simplement, per catalano-parlants. I un dels culpables d’aquesta realitat són els partits i col·lectius que treballen cada dia perquè persones que porten més de mig segle vivint al país no deixin mai de considerar com aliena la llengua pròpia de Catalunya. El partit dels colons. El seu.
 
SÍMBOLS. Sapastres com són, no se’n surten. Han volgut confrontar la bandera dels quatre pals i l’estelada, com si no sabéssim diferenciar entre el símbol nacional i el de la lluita per la plena llibertat. Per dissimular, han construït cors de disseny discutible i tota mena d’enllaços que pretenen unir l’estanquera i la nostra bandera. Quan els surt el que porten dins, però, acaben per demostrar l’arrel del problema: que el seu no és un problema d’anti-independentisme sinó de catalanofòbia. Simplement, o ens assimilem o ens esborren del mapa. Dos casos han esclatat fa ben poc: la selecció catalana femenina de cros a la qual se l’impedeix córrer amb les quatre barres a la samarreta; o l’ambaixada espanyola a la Índia que fa retirar la bandera catalana en un congrés tecnològic. De vegades dissimulen, però la bèstia és la bèstia.
 
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

Notícies relacionades

27 comentaris

Imprimir Enviar