“Sóc completament contrari al referèndum a Catalunya, divideix la població entre Sí i No”. Aquesta contundent afirmació, que conforma el titular de l’entrevista, mostra l’escassa talla política de tot un expresident de govern d’Estat. Aquesta afirmació amaga, en el seu fons, tot el discurs catalanofòbic de sempre, expressat amb un poc vistós ja talante socialista. Zapatero mostra el seu nul respecte cap a la llibertat del poble de Catalunya per triar el seu avenir una vegada més.

Això no seria notícia sino fos perquè en aquest afany, l’expresident ha comès l’error de permetre que es pugui interpretar també que la seva manca de respecte cap a la voluntat de decidir del poble de Catalunya és extensiva a la democràcia en sí. Un referèndum és l’expressió més pura d’una democràcia: triar entre una cosa o una altra. És clar que hi haurà uns que estaran a favor i uns altres que estaran en contra, per això serveixen les urnes, per decidir. O bé és preferible haver de suportar una monarquia posada a dit per un dictador? 

La política espanyola i, sobretot, la talla dels seus líders passa per un dels pitjors moments de la història. Grans pensadors i intel·lectuals d’altres temps han deixat el pas a persones que, enquadrades en una dinàmica que s’allunya dels valors dels ideals de la política -des d’un punt de vista ideològic o un altre-, han quedat atrapats a la teranyina de les grans menjadores, i el sistema de favors i de corrupció que s’ha anat instal·lant en aquest Estat. 

Zapatero fa un flac favor a la democràcia postulant-se en contra de la voluntat d’un poble que és lliure per decidir, però també en contra d’un referèndum com a tal. No és però el primer precedent: l’expresident va comprometre’s el 2003 amb què faria recolzament a l’Estatut que sortís del poble de Catalunya. En aquell moment, el seu discurs era semblant al de Podemos avui, malgrat que no era tant atrevit. De l’Espanya plurinacional, al govern va virar cap a la España plural de sempre i, així, fins la sentència de l’Estatut de 2010.