Benvingut a la República Catalana, “señor ministro”

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

15  

( 4 vots )

 Carregant

Si alguna gràcia té el nou president de la Generalitat (no pas, la de triar successor) és la seva intel·ligent naturalitat a l’hora d’engaltar-les. Durant la inauguració del Mobile World Congress, per exemple, no va estar-se de posar dels nervis la premsa dependentista en afirmar, de manera irreprotxable, que els ministres espanyols, com els de qualsevol altre país amic, sempre seran ben rebuts a la República Catalana. Qui pot retreure-li una declaració tan amical com aquesta? Impecable. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

Sedició, temps sedició

ACONTENTAR. El cap de setmana passat es confirmava l’acord entre el govern Cameron i la Comissió per construir un règim especial, al cas, per als Britànics. Tot i així, però, les enquestes apareixen francament ajustades i el primer ministre haurà de suar sang. De manera que tots els tractats i acords de la Unió Europea estan fantàstics, però que se’ls passen pel folre per fer quan convé una vestit a mida, en un exercici de pragmatisme: exactament el que faran en el cas de Catalunya si nosaltres (i això només ho podem fer nosaltres) generem un escenari irreversible de secessió. “La Vanguardia” titulava dissabte sobre el Brexit afirmant que la UE havia acontentat els britànics per a evitar la seva sortida de la Unió. Segur-segur que amb els catalans faran el contrari, forçar els tractats per desposseir set milions d’europeus dels seus drets i expulsar-los a puntades de peu. Ho veig.
 
ACORD. El PSOE i CIudadanos han posat les primeres llavors per a la Gran Coalició que, després de l’estimbada de Pedro Sánchez d’aquesta propera setmana, acabarà agafantforma. La proposta suposa una neta aposta per la recentralització, amb un afany indissimulat per enfortir les competències de l’Estat davant les comunitats autònomes per la via clàssica i obsessiva de l’harmonització (com ara, en els casos de l’Impost de Successions o la limitació dels aforaments), enterra la immersió lingüística, liquida qualsevol esment a la suposada via federal (l’alternativa que el PSC havia acceptat per, a la seva vegada, matar l’acceptació d’un referèndum legal i acordat dels temps de Pere Navarro) i fins i tot pretén constitucionalitzar el no a l’autodeterminació “para separar” qualsevol part d’Espanya (com si una votació no pogués acabar amb una victòria dependentista). Quina manca de confiança en el seu propi país!
 
BARAT. Aquesta setmana, via sentència judicial, hem vist com l’atac ultra a Blanquerna, una vegada més, sortia molt bé de preu. Uns pocs mesos de presó per un atac a una instal·lació oficial de la Generalitat, durant un acte públic i amb agressions físiques a autoritats i ús de substàncies perilloses per a la integritat física dels assistents. La cobertura que el nacionalisme espanyol ofereix encara des de les institucions al feixisme és feridora. Així que, per desgràcia, quan convingui, encara apujaran l’aposta. La nostra reacció ha de ser clara: mai agrairem prou a gent com en Jordi Borràs la seva lluita per denunciar públicament les llargues urpes de l’extrema dreta. El crit d’alerta, però, ha d’anar acompanyat d’una exquisida intel·ligència a l’hora d’evitar caure en qualsevol provocació física o dialèctica. Seny i equilibri. Implacables però intel·ligents.
 
CANDIDESA. De vegades costa d’entendre la incapacitat per explicar elements tan bàsics. Que els nostres adversaris treballin per capgirar la interpretació de totes i cadascuna de les passes que fem és absolutament normal. El que sorprèn és la nostra manca d’habilitat per explicar-nos. Per exemple, davant la recomanació dels serveis jurídics del Parlament en relació a la manera de tramitar les lleis bàsiques de la nova República. Donem per bona als mitjans una interpretació legalista com si fóssim en temps de normalitat institucional i no de setge de les institucions espanyoles contra la sobirania del país. Però, sobretot, no expliquem que si les proposem en format de ponència conjunta és precisament per posar més de relleu la voluntat de convidar tothom a construir-les des de zero, sense que els independentistes imposem res. No acceptem tan fàcilment que facin de la nostra voluntat d’inclusió un senyal de manca de capacitat tècnica.
 
CONFLUÈNCIA. Un dels àmbits de l’esquerra a Catalunya tendeix a la concentració. Convé no oblidar que ERC, CUP i fins i tot el PSC comparteixen el mateix espai, que és el majoritari a Catalunya, però que no és infinit. Som davant del moviment de peces més anunciat de la història recent del país: caldrà veure com Iniciativa accepta l’hara-kiri, si s’integra o no una Podemos a Catalunya immersa ara en un procés de recanvi de la direcció molt conflictiu i quin paper hi juga la gent del Procés Constituent. És important que un dels tres pilars (amb la radicalització democràtica i la defensa dels drets socials) del nou partit d’Ada Colau sigui la sobirania; ara, caldria que efectivament estiguin disposats a exercir-la: perquè la sobirania fèrriament condicionada a la voluntat d’un altra comunitat política no és sobirania, sinó submissió mal dissimulada.
 
ETNICISME. D’aquí alguns mesos, potser setmanes, l’”establihsment” català, en un nou servei a Espanya, haurà d’aplicar-se a donar suport al tancament del Parlament de Catalunya. Així que ja, com abans, convé deslegitimar-lo. Carregar-se, pel civil o per la via criminal, el resultat del 27-S. Per assolir aquest objectiu valdran un ampli elenc d’iniciatives que van des d’una lectura esbiaixada dels informes jurídics de la cambra en qualsevol afer col·lateral fins a negar directament la seva representativitat. Carles Castro hi contribuïa el diumenge amb un article vomitiu per etnicista basat en l’origen dels cognoms presents al Parlament de Catalunya. Amb un suposat suport científic senzillament inversemblant i deformador de la història dels cognoms a l’Espanya castellana i a la resta de la península. Pel que es veu, la composició gentilícia del Círculo del Liceo, el Cercle d’Economia, el Foment del Treball Nacional o la direcció de “La Vanguardia” sí superaria una anàlisi etnicista semblant. Sí, no?
 
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 

Notícies relacionades

15 comentaris

Imprimir Enviar