Som en guerra informativa

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

19  

( 6 vots )

 Carregant

Hem d’acceptar-ho i ser-ne ben conscients: cada dia que passa, no només els polítics espanyols (com el ministre Margallo aquests dies) mentiran a dojo, sinó que també els mitjans dependentistes faran una interpretació més i més esbiaixada de qualsevol noticia que tingui a veure amb el procés. La propaganda substitueix de manera creixent la informació. Així, per exemple, la marxa de Joan Iglesias, cervell fins ara de la nova Hisenda catalana, pot ser la mostra d’una reculada de l’actual Govern per als mitjans unionistes o la confirmació del canvi de ritme que el vicepresident vol imprimir-hi. Per això, atenció: davant qualsevol interpretació, com deia a màxima, “in dubio”, pro indepes. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

temps sedició

LLIBERTAT. Punt i final a sis anys i mig de vergonya. 2331 dies d’oprobi. Un Estat que, com veiem en la persecució dels drets fonamentals dels catalans, a dins del propi país i a l’exterior, posa les seves estructures al servei del partidisme polític i en contra d’una part dels seus ciutadans. Un Estat que no dubta a reprimir amb la presó les idees. Fins i tot, si aquestes (finalment, i mira que els vas costar veure la llum!) són de pau. Que es troba molt més còmode en guerra contra la violència terrorista que contra la democràcia. Que tem molt més les urnes que les armes. Aquest dimarts recuperava la llibertat (que no els seus drets polítics fonamentals, conculcats encara descaradament pel Regne d’Espanya) Arnaldo Otegi: d’aquí no gaires anys potser podrà visitar el nostre país com a lehendakari d’una nova República basca.
 
NATURALITAT. L’europarlamentari socialista Javi López ho expressava aquests dies a les xarxes socials. L’onada és francament terrible. De por. L’extrema dreta governa, amb les seves polítiques ultres i l’aplicació de perilloses reformes constitucionals, a Polònia i Hongria. Però més enllà del pèndol dels antics països sota l’òrbita soviètica, encapçala també les enquestes electorals a països tan teòricament modèlics com ara Holanda, Suècia o Àustria. A les darreres eleccions regionals hem vist com està de forta a França i com s’organitza i creix a Alemanya. Aquest moviment, combinat amb la crisi oberta de la Unió Europea, el retraïment dins dels estats i l’aixecament de fronteres dibuixen un escenari per sortir corrent. I entretant, a Espanya, personatges com el president de la Lliga de futbol, Javier Tebas, es permeten lloar-la públicament.
 
PERDEDORS. Societat Civil Catalana crida a manifestar-se a per reclamar l’estanquera, una bandera de part, sentida per una respectable minoria, a la immensa major part del territori del nostre país. Ha anunciat que es manifestarà properament a Vilanova i la Geltrú i Premià de Mar, per exigir que onegin als consistoris catalans les banderes que “nos unen”. Es pot al·legar obsessivament, com de costum, l’obligació de complir la llei que ens imposa els símbols espanyols, però negar l’evidència que una part molt significativa i creixent de la societat catalana ja no els considera com a propis és de traca. Els caldrà assumir-ho, encara que sigui dolorós. Cada dia que passa (com explicava aquesta setmana l’enquesta periòdica de serveis municipals que encarrega l’Ajuntament de Barcelona) són menys els catalans que s’identifiquen amb els símbols del Regne d’Espanya. Cada tongada que arriba a la majoria d’edat és una bufetada.
 
PLATOCRÀCIA. El debat d’investidura al “Congreso” ha resultat lamentable. Com ja és costum a la política espanyola, els actors principals (mai més ben dit) han tornat a decidir que els continguts reals no importen, que només cal representar. Com fan cada nit de dissabte a la Sexta des de fa tres anys. L’enverinament de populisme arriba a nivells de premi. La incapacitat per a entomar els reptes fonamentals del país, com ara la sortida irreversible de Catalunya, les dures condicions que la “troika” exigirà per mantenir el finançament d’un estat que es dessagna endeutat, la continuïtat del model econòmic improductiu de la bombolla, els nivells esfereïdors de pobresa, la precarietat laboral creixent o l’eixamplament per dalt d’una piràmide d’edat que posarà el sistema públic de pensions en estat de fallida a partir de 2018. I entretant, els suposats líders que haurien de cavalcar aquesta gravíssima situació és dediquen a fer teatre.
 
REGRESSIÓ. Alejo Vidal-Quadras llançava el seu tuit de suport. Societat Civil Catalana els oferia el seu aval. La papereta que votaven els militants socialistes, en versió catalana apressada, incloïa faltes d’ortografia com ara “support”, “progresista” o “presidencia”, com si volguessin començar a destrossar la nostra llengua fins i tot abans mateix de començar a aplicar el programa de govern d’escola trilingüe, el model Bauzà pactat amb Ciudadanos. El gir a la dreta del PSOE és antològic. La resposta del que queda del socialisme català, prou clara: menys d’una quarta part dels militants es dignen a validar-lo a les urnes. A la Santa Coloma de Gramenet d’una digna Núria Parlón, fins i tot, hi voten majoritàriament en contra. Miquel Iceta es queda amb el micro obert donant explicacions: la seva cara ja és tan pètria que quan d’aquí trenta anys més abandoni la política ja no caldrà fer-li una estàtua.
 
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 

Notícies relacionades

19 comentaris

Imprimir Enviar