Quatre anys després, perspectiva!

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

13  

( 7 vots )

 Carregant

Dijous l’Assemblea complia joiós aniversari. Han estat quatre anys de mobilització, de construir, d’il·lusió, de somriure. Hem fet tots plegats coses extraordinàries. Si ens ho haguessin dit fa vuit anys no hauríem ni somiat. Un abans i un després. Materialitzant el procés obert amb les Consultes, ajudant a concretar la primera majoria institucional independentista de la història. Sembla molt temps, però, vist en perspectiva, no és res. I encara falta el premi final. Que arribarà molt abans que els nostres inconformistes es pensen. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

Sedició, Temps de Sedició

ARRISCAR. Els alcaldes de Celrà i Viladamat han estat els primers. Després ha arribat la valentia de la jove alcadessa de Berga. Els primers, tot i haver rebut les corresponents requisitòries, es neguen a subministrar cap informació a l’Audiència Nacional espanyola, tribunal especial que s’ha proposat perseguir les declaracions dels ajuntaments catalans a favor del trencament amb el Regne d’Espanya. La segona, ha estat imputada en negar-se a despenjar l’estelada de l’Ajuntament en jornada electoral. Aquests tres batlles de la CUP obren el front de la desobediència de manera coherent amb el posicionament que l’organització ha defensat fins ara. Cal que no els deixem sols, ni als seus respectius pobles, ni entre els més de vuit-cents ajuntaments adherits a l’Associació de Municipis per la Independència. Si tinguéssim mil com ells i ella ja hauríem guanyat.
 
COALICIÓ. Soscavar els interessos morals i materials de Catalunya, sotmetre-la, és el principal ciment del sistema polític espanyol. Si al “Congreso” encara els queden unes setmanes més de “teyatro” fins a arribar a la Gran Coalició que tothom sap que faran, al Parlament europeu, quan de Catalunya es tracta, l’acord ja és plenament operatiu de fa temps: PP, PSOE i Ciudadanos, segons un estudi fet públic per Izquierda Unida, coincideixen en un 75% de les votacions. Aquesta setmana ho han fet per oposar-se a una gestió individualitzada dels ports europeus. La seva derrota constitueix una magnífica notícia per al Port de Barcelona i pot esdevenir un precedent útil per fer saltar pels aires el model monopolístic que l’Estat espanyol imposa al sistema aeroportuari espanyol mitjançant Aena. D’això, naturalment, l’acord entre Sánchez i Rivera crec que no en parla.
 
COMPI. Sí, els catalans tenim encara més motius que els espanyols per reclamar la República. Els Borbons, plens d’odi al nostre país (renuent fins a la violència a la seva implantació) han estat una veritable xacra moral i política, des del seu primer rei guillat, també, com el d’ara, de no Felip. Però més enllà de les circumstàncies històriques, monarquia suposa en essència furt democràtic. Alguns potser pensaven que amb la substitució del “campechano” vividor de rendes pel seu fill, el “preparao”, un monarca més professional, tot quedaria solucionat. Aquesta setmana, a través del missatge “sé fuerte” de la reina (vetat als mitjans oficials), hem sabut del tipus de relacions que estableix la família del monarca amb l’entorn oligàrquic espanyol. Perquè no és un problema de qui fa de rei, sinó d’una institució sense control democràtic i d’un republicanisme espanyol impossible a la pràctica.
 
DELEGACIÓ. Fa feredat. El camí de seguidisme total emprès per Miquel Iceta porta el PSC de cap a la irrellevància política a Catalunya. Després d’haver sagnat del tot el partit de qualsevol resta de l’antiga ànima catalanista (no en queda ni la consulta legal i acordada de Pere Navarro), en les properes setmanes veurem com l’extrem esquerra (és un dir) del partit accepta la identificació absoluta amb Ciudadanos. Cert que el partit taronja, en bona mesura, ja va fou en el seu dia una escissió espanyolista del PSC, però, a determinats municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, aquest gir copernicà, de confluència amb un partit encapçalat per exmilitants del PP com Rivera i Girauta serà una pirueta amb alt risc de col·lisió. Fins ara, el PSC acabava sempre sometent el seu matís particular als “interessos generals” del PSOE; ara, ja no els queda cap residu discurs propi.
 
DESCOL·LOCATS. De Pérez Reverte a Alfredo Urdaci, l’Espanya rònega ha reaccionat amb una histèria demencial contra el primer discurs de Gabriel Rufián al “Congreso” espanyol. Tot i que no ha fet sinó repetir els mateixos missatges dels darrers tres mesos. Fins i tot en això es demostra que no els interessa en absolut la nostra opinió. Reconec que tenia dubtes sobre la idoneïtat de la candidatura de Rufián: ara, vist (més enllà dels platós de 13tv) com treu de polleguera la carcúndia mesetària els he esvaït tots de cop. Rufián representa milers i milers de catalans, com ara un servidor, amb orígens parcial o totalment aliens a Catalunya. Un país construït sempre històricament (mal que els pesi als qui voldrien viure de perpetuar la divisió interna) amb l’aportació de gent de pas. Una màquina de fabricar catalans. Si no abans, des de l’arribada massiva d’occitans a les acaballes del segle XVI.
 
FORTS. Resulta especialment trist contemplar el grup dels QWERTY posar-se tan i tan sovint de part dels forts per humiliar els febles. Al diputat Coscubiela li encanta retreure al Govern de la Generalitat que parli del mandat rebut el 27-S i alhora demani un tracte just a l’executiu espanyol. Amb Rabell, parlen de “fanfarronada” per referir-se a les gestions del vice-president Junqueras per recuperar una part del que paguem i es rabegen en la debilitat financera d’unes institucions que recapten un 5% dels nostres impostos. Emparar els abusos dels forts. Una pena. És tan immoral com si els dediquéssim un tuit que digués alguna cosa com la següent, mirall del que ells afirmen de l’actual majoria parlamentària: “Sindicats continuen amb estratègia de matí vendre fum i a partir de la tarda anar a demanar el salari a l'empresari”.
 
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

Notícies relacionades

13 comentaris

Imprimir Enviar