Sota un estatut il·legal

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

15  

( 10 vots )

 Carregant

Mira que en són de primmirats, els dependentistes, pel que fa al compliment de la llei. Però d’aquesta, de l’Estatut, no en parlen mai. El mecanisme de doble sobirania que preveu la Constitució no s’aplica a Catalunya des de l’estiu de 2010, fa gairebé sis anys. L’estatut en vigor no ha estat aprovat ni per les Corts generals espanyoles ni pel poble de Catalunya en referèndum. És el que va voler el Tribunal Constitucional. No respecta, per tant, la sacrosanta Constitució. I no passa res. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

Sedició, Temps de Sedició

INDULT. Mentre la idea d’Europa es desfà dia a dia, molt penosament, entre la sorra de les platges de les Illes gregues, les vulneracions de drets fonamentals i l’intercanvi de favors amb un règim, el turc, de tot menys democràtic, Marcel Surià, l’exalcalde convergent de Santa Fe del Penedès, passa els seus primers dies a la presó de Can Brians. El seu delicte: la ingenuïtat de pensar que facilitant-los papers contribuïa a donar-los una vida digna. Mentre els grans xoriços esquien a Baqueira o es llancen a l’aigua des de iots exclusius, aquest independentista entra a la presó. Si no ho fos, ben segur, el Govern espanyol li hauria atorgat algun dels milers d’indults que acostuma. Gent Surià és la que necessitem per fer la nova República. Sobre uns fonaments d’humanitat més sòlids.
 
PERSEGUITS. Ho hem vist en el cas d’Inés Arrimadas; quan fan ús només puntual del català, el seu perfil de twitter acostuma a ser objecte immediat de crítiques per part dels propis seguidors. Ara, Albert Rivera es queixa del mateix: de l’esbroncada rebuda des de la bancada del PP després d’utilitzar el català uns segons en el seu primer discurs al “Congreso”. “Acabáramos”. No em vull ni imaginar que hauria dit el mateix líder colonial si hagués estat un altre (sobretot, independentista) qui hagués fet exactament el mateix que ell. Però el més corprenedor de tot plegat és la seva sorpresa: després de sembrar l’odi i el ressentiment durant anys, de fer pivotar l’origen del seu partit damunt l’atac a la llengua catalana, ara s’exclama per les crítiques pel seu ús al “Congreso”?
 
PODERS. Si la cosa no canvia podem continuar amb un govern espanyol en funcions fins l’estiu; si encara empitjora, tindrem un any sencer de ració extra de Rajoy. Però, si la policia política del ministre Fernández Díaz mai no descansa, la tramoia de l’estat tampoc. L’encalçament de cada divendres als catalans es manté furibund. Però no només. Aquesta setmana, un dels portaveus del PP, el modèlic Pablo Casado (menys forçat que la jove Levy, tan impostada en les seves aparicions de faristol que fa peneta), ha afirmat amb contundència que mentre governi el seu partit Arnaldo Otegi no serà candidat a res. Resulta difícil acreditar d’una manera més fefaent allò que ja sabem per al cas català: que els tribunals espanyols, pel que fa a la qüestió de la sobirania, actuen com un sol home al dictat del poder executiu. Una divisió de poders modèlica.
 
REALITAT. Mentre els polítics espanyols fan voltes i més voltes per no parlar de Catalunya, la darrera enquesta del CIS tornava a reblar el clau. Quan és pregunta aquí i allà si es desitja una forma de govern més descentralitzada la resposta dibuixa, amb una claredat absolutament meridiana, els dos països que ja som. Ni crisi de convivència ni gaites: dues maneres de veure el món. En volen més un 5% dels votants del PP, un 14% dels de Ciudadanos i un 16% dels del PSOE (aquí, també, tan juntets!); no gaire més enllà, el 27% dels d’Izquierda Unida i només el 37% dels votants pròpiament espanyols de Podemos. A l’altra riba, volen més autogovern o tot l’autogovern un 70% dels electors d’En Comú Podem, un 97% dels de CDC i un 98% dels d’ERC. Que aquests dos pols no tenen encaix possible, a hores d’ara ja ho sap tothom.
 
REINICIAR. Ho hem dit ja tantes vegades que costa d’entendre que no ens hi estem posant de manera més urgent, pública i notòria. És el gran espai obert per tornar a generar il·lusió i engrescar més catalans. Emprant tots els mitjans al nostre abast. També, els de comunicació públics. Els nostres adversaris ho criticaran tot, així que, nosaltres, a la nostra. El cap de setmana passat, sota els auspicis de la plataforma Reinicia.cat va començar la convenció constitucional catalana. Dimarts, després de substituir amb pena immensa la presidència de Muriel Casals, Lluís Llach prenia el relleu al capdavant de la comissió parlamentària d’estudi del procés constituent. Cal crear sinèrgies potents. Que els processos popular i institucional es retro-alimentin. En particular, si esclata l’acció repressiva de l’Estat contra el Parlament.
 
VERBALISME. Som en temps contradictoris. Tothom sap que la repressió de les institucions espanyoles contra el Govern i el Parlament ha de començar d’un moment a l’altre, però impera la sensació que les dues parts volen forçar que l’inici de tot plegat (per seguir la famosa expressió d’en Piqué) sigui en el terreny més favorable possible. Per això, tal i com defensava fa ben poc en Toni Soler, cal fugir d’un verbalisme excessiu, alhora que ens exigim un mínim de confiança en els que van al capdavant. Al cap i a la fi, tampoc no ens queda una altra. És important no generar expectatives que portin a la frustració permanent, sobretot si volem mantenir-nos preparats per sumar la gent a les institucions quan calgui començar a aplicar la resistència gandhiana de la qual alguns líders de l’independentisme han parlat darrerament.
 
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 

Notícies relacionades

15 comentaris

Imprimir Enviar