Espanya es retrata sola (ens donen per perduts)

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

19  

( 17 vots )

 Carregant

Què més podíem demanar. Els partits que estan a favor de parlar de les coses que realment importen a la gent han decidit dedicar el primer ple ordinari del “Congreso de los diputados” a votar sobre la unitat d’Espanya. Després diran que Catalunya és absent del debat. De manera incomprensible van oferir la possibilitat de visualitzar que ja som un altre país: 29 dels 47 diputats catalans hi van votar en contra de la unitat d’Espanya que ofereix la Gran Coalició: demà també direm no a la seva reforma constitucional (si és que mai s’atreveixen a posar-nos-la al davant). Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

Sedició, temps sedició

INSPECCIÓ. Els números són espectaculars. Si durant el segle XVIII la Catalunya ocupada pels Borbons va ser el territori d’Europa amb una proporció més espectacular de soldats damunt del terreny (més que a tot l’Imperi colonial americà!), ara el signe de la dominació són els inspectors d’hisenda. Catalunya ja era un país tradicionalment ple de bars a cada cantonada, però ara també ho és de forns i de funcionaris de l’administració perseguint el frau fiscal. Aquesta setmana s’ha fet públic que les inspeccions a Catalunya han augmentat el darrer any d’un 45%, per un 8% en el cas d’Espanya. El diputat Oriol Amat hi afegia a les xarxes socials una dada encara més interessant: amb l’augment d’un 45% d’inspeccions a Catalunya s’ha detectat un 7% més de frau; amb el l’increment d’un 8% a Espanya, un 27%. I tot i així, cada any que passem de dependència, el rasclet que aniran passant serà més punxegut.
 
INVERSIONS. Si hi ha una oportunitat en la qual el dependentisme es posa patètic és quan nega la capacitat econòmica d’una Catalunya independent. És de bojos: el motor clau en la creació de riquesa i desenvolupament a la Península durant els darrers dos segles i mig, diuen que no podria sobreviure a la secessió. Per desmentir-ho una vegada més, mentre altres mitjans anglosaxons reconeixien l’assetjament permanent de l’Estat al sanejament de la hisenda del país, el “Financial Times” ha assenyalat Catalunya aquests dies com el destí més cobejable del sud d’Europa per a invertir durant els propers dos anys. Recordeu, però, la vella màxima dels mitjans atrinxerats en el dependentisme: si noves inversions no paren d’arribar a Catalunya és perquè al món ningú creu que el procés vagi de debò; ara bé, si s’anuncia una desinversió. No ho dubteu, la culpa és de la nostra decisió d’emprendre el vol.
 
PROBLEMA. Gotes en un oceà d’espanyolisme. Núria Parlón ha tornat a defensar el dret a decidir en un acte d’Òmnium, escortada pel regidor barceloní Gerardo Pisarello i l’alcaldessa de Badalona Dolors Sabaté. Ho ha fet invocant el referèndum acordat del qual ha parlat també aquests dies el socialista basc Odón Elorza. Són l’excepció. Per això no té sentit que l’alcaldessa de Santa Coloma parli de discrepància entre socialistes espanyols i catalans al voltant del referèndum. Pràcticament, ja no n’hi ha cap de descripància. Comparteixen anàlisi (això és una crisi de convivència), “solució” (promesa d’una reforma constitucional que saben que no es farà mai) i negativa (votar en referèndum què és allò que volem sobre la independència). L’únic problema real dels socialistes catalans, a hores d’ara, és el seu procés de convergència amb l’extrema dreta espanyolista i colonial a Catalunya.
 
PROCÉS. Dimecres, la CUP presentava la proposta del seu grup per a l’organització del procés constituent. Amb petites variants, diverses organitzacions de la societat civil van perfilant també les seves. El camí està marcat i ara cal que tots hi juguem a fons per engrescar. Encara que del debat no hauria de sortir un projecte constitucional excessivament encotillat. Els cupaires proposen un Fòrum Social que avanci en set àmbits i proposi per a cadascun d’ells dues qüestions clau que siguin portades a referèndum abans d’acabar aquesta legislatura, a fi que serveixin de grans fites del text constitucional de la nova República. A continuació, unes eleccions constituents en les quals, s’entén, els partits independentistes haurien de superar el 50% dels vots i que donarien peu a una declaració d’independència i a l’entrada en vigor de les lleis de desconnexió que prepararem durant els proper any i mig. Fem-ho.
 
UNILATERAL. Una comissió d’estudi del Congrés dels Estats Units ha abordat els processos d’autodeterminació en marxa, parant una atenció especial al cas català i criticant durament l’immobilisme legalista de la posició espanyola i europea al respecte. No busqueu cap crònica o anàlisi a “La Vanguardia” o “El Periódico”: la mateixa nit dedicaven zero caràcters a parlar-ne. Des de la distància, els experts acadèmics cridats a la comissió recordaven el precedent kosovar per a establir que cap norma de dret internacional prohibeix una declaració unilateral d’independència i que si els catalans optem per aquesta via la resposta de la comunitat internacional haurà de tenir en compte en primer lloc la voluntat democràtica dels ciutadans de Catalunya i no pas l’ordenament constitucional espanyol. Com ha passat en gairebé totes les independències. Una veritable puntada de peu al cul del ministre García-Margallo.
 
VIRATGE. És el partit que més poder ha acumulat, amb el PSC, en els més de trenta-cinc anys d’autonomisme, tocat arran de les convulsions provocades pel procés. Mentre els socialistes continuen la seva deriva cap a la fusió amb el neo-lerrouxisme, els convergents, amb Artur Mas fent de gran pare del partit, donen pals de cec amb la intenció d’encertar la fórmula exacta (en l’àmbit ideològic i sobiranista) que els permeti agafar aire. L’èxit dels comuns a les eleccions espanyoles amb un discurs referumdista (volem votar sobre la independència però no sabem si volem o no la independència) ha obert un miratge en l’estratègia convergent. La voluntat d’eixamplar el camp, però, pot fer perdre confiança en l’objectiu i escolar-se els vots dels convençuts. Ves per on, els principals beneficiaris dels dubtes que podria transmetre ara mateix CDC podrien ser els Demòcrates de Toni Castellà.
 
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

Notícies relacionades

19 comentaris

Imprimir Enviar