Comencem a fer d’Estat

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

22  

( 8 vots )

 Carregant

La desgràcia, sempre a l’aguait, ens ha posat novament a prova. La bona reacció del president, del Govern català en el seu conjunt i de les delegacions exteriors han apropat Catalunya com mai a les pràctiques d’un Estat. Diuen que la gràcia dels primers anys de recuperació de la Generalitat va ser la de saber representar un nivell de poder que en cap cas es gaudia. O que per esdevenir independents hem d’aprendre abans a actuar amb independència. Aquests dies difícil molts ens hem sentit orgullosos i hem confirmat perquè lluitem per una República Catalana, lliure, fraternal i decent. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

Sedició, Temps de Sedició

AMBICIÓ. Està clar que l’Ada Colau vol arribar lluny. Hi té tot el dret. Aquesta setmana, la campanya de promoció d’un recull d’entrevistes a l’alcaldessa (“Ada, la rebel·lió democràtica”) publicat per Joan Serra, ens oferia un bon repertori de cops dedicats al líder de Podemos, Pablo Iglesias. Són dos galls en el mateix espai ideològic, però que es regalen una malfiança notable. Potser és per l’esperit stalinista que ha permès al professor liquidar al número tres del partit sense demanar l’opinió de ningú, en un exercici fulgurant de política des de baix; potser per l’èxit de Colau a l’hora de fagocitar les restes del comunisme més organitzat a Catalunya, mentre la IU de Garzón resisteix: els Comuns han integrat sense que ho sembli bona part de la mateixa gent que, d’Eulàlia Vintró a Imma Mayol, ha governat trenta anys la ciutat. I per tancar el cercle ara preparan el pacte amb el PSC.

ENCAUSAT. La fins fa no gaire gran veu de Societat Civil Catalana, acomboiada a tota hora pels mitjans dependentistes i no dependentistes, l’expresident de l’entitat Josep Ramon Bosch, anirà a judici sota l’acusació d’injúries. Les seves formes de pinxo l’han acabat perdent. Els greus insults que proferia des de l’anonimat a les xarxes socials van quedar al descobert i li van costar la fi de la seva rellevància pública. De ser rebut pel president del Govern espanyol a la Moncloa a seure als bancs dels acusats. Imagineu-vos què es diria des del dependentisme si un cas així s’hagués esdevingut a l’ANC. Entretant, aliè a qui realment insulta i degrada la convivència, Enric Millo acusava des del faristol del Parlament el vicepresident Junqueras de sembrar l’odi contra els qui pensen diferent, acusació que, com tothom sap, és un clàssic dels qui volen (ells, sí) sembrar l’odi contra els qui pensen diferent.
 
EXCLUSIÓ. La mort de mossèn Tronxo colpia la societat catalana encara a principis de setmana. Al seu funeral de dissabte a Berga hi assistien bona part de les principals autoritats del país, president i vicepresident inclosos. Als dos grans transatlàntics històrics/diplodocus de la premsa del país, “La Vanguardia” i “El Periódico”, però, la portada ignorava gairebé completament el traspàs d’una figura tan notable. Les edicions digitals de dissabte passat es limitaven a reproduir breus d’agència (de l’ACN, clar, sort que hi és) sobre la cerimònia de comiat. Res més. Pur tràmit. Sovint hem sentit a les seves plomes de referència parlar de manera més o menys directa de les greus exclusions que practica l’independentisme. Déu n’hi do, la voluntat d’ignorar la meitat del país que no els agrada. I així, passen els dies a la colònia, mentre nosaltres pensem com incloure’ls i ells com excloure’ns a base d’insults.
 
INCITACIÓ. El jutge del Tribunal d’Ordre Públic (blanquejat amb el nom d’Audiència Nacional) i ex-policia franquista Ismael Moreno ha encausat Joan Coma, regidor de Capgirem Vic, per incitació a la sedició, un delicte desconegut des dels seus temps de servei al règim. El Regne d’Espanya sempre fent passes fermes cap a una democràcia modèlica, inclusiva i simpàtica. Des d’aquest espai de sedició només podem fer que repetir les mateixes paraules que l’han portat a l’empaperament, amb el prec que se’ns consideri còmplices del mateix delicte. Som-hi: “Deixem de supeditar les decisions de les nostres institucions a les decisions de les institucions espanyoles, en particular a les decisions del Tribunal Constitucional, al que considerem mancat de legitimitat i competència”; “Desobediència, fa temps que la reclamem. Nosaltres hem dit que per fer la truita primer s’han de trencar els ous.” “Toma, Moreno” (aquesta darrera és meva).
 
INTENCIONADAMENT. El fiscal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’oposa a l’arxivament de la causa contra el president Mas i les ex-conselleres Ortega i Rigau que han demanat les defenses. Considera que hi ha proves evidents (“sòlids indicis delictius”, tu!) de la intenció dels acusats de saltar-se la prohibició del Tribunal Constitucional d’organitzar una consulta sobre la independència. Sembla impossible que un simple procés participatiu, instrument modest de mobilització d’un moviment que reclama expressar-se políticament i decidir democràticament, pugui portar, a l’Europa occidental d’avui, a una persecució com la que cau sobre (amb el diputat Francesc Homs des del Suprem) els quatre polítics catalans. Sembla impossible, però el procés avança inexorablement cap a l’existència de presos polítics. Si acaba en condemna, no hi ha dubte, passarà a la història de l’estupidesa dels estats davant la reclamació de processos d’autodeterminació interns. Al Congrés dels Estats Units ja ho tenen clar.
 
INTOXICAR. El nou arquebisbe de Barcelona, l’aragonès catalanoparlant, del Matarranya, Juan José Omella, sembla un home ponderat, d’entesa. La seva entrada ha estat suau, això sí, potser massa desaparegut en el cas dels maristes de Sants. Als matins de TV3 afirmava que tot i que a Espanya es té una impressió molt generalitzada diferent, el cert és que l’experiència dels seus primers temps a Catalunya li ha mostrat que el procés sobiranista no provoca cap tensió social. Durant els darrers anys en particular, els mitjans espanyols han edificat maó a maó d’enguany i mentida una realitat paral·lela que els qui arriben al nostre país sense prejudicis desfan en un tres i no res. Amb sorpresa fins i tot. Entretant, una setmana més, per avalar-ho, el mateix Govern espanyol ha hagut de reconèixer que la inversió estrangera va créixer a Catalunya en gairebé 5.000 milions d’euros d’un 58%, mentre cau d’1,2 a Madrid.
 
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

Notícies relacionades

22 comentaris

Imprimir Enviar