Rajoy, l’home immòbil

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

8  

( 2 vots )

 Carregant

Tot el contrari del Govern català, l’executiu Rajoy, amb el president al capdavant, ha fet un ridícul històric. La capacitat de reacció ràpida, ja es va veure el 9-N, no és la seva especialitat. Rajoy, de vacances mentre espera la darrera setmana d’abril per si sona la flauta que totes les peces de l’actual desacord acabin encaixant soles, s’ha limitat a enviar un tuit per saludar a un Matteo Renzi que havia decidit plantar-se en un tres i no res a Tortosa, per donar escalf a les víctimes i els seus familiars. Tot un abisme. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

Sedició, Temps de Sedició

LIBERALS. A Espanya els d’Albert Rivera intenten passar per liberals. Tot i que els seus primers espases a la bancada del “Congreso” hagin estat militants i candidat (en el cas de Juan Carlos Girauta) del Partido Popular que ara repudien. Fins i tot a Europa, necessitats de la seva suposada empenta electoral, se’ls han cregut. Clar que, d’un Parlament que premia Societat Civil Catalana pel foment a la convivència t’ho pots creure pràcticament tot. Aquí, en canvi, al Parlament, continuen amb l’espectacle al qual ens tenen acostumats de fa anys. La darrera pensada, pròpia d’un partit que té sempre com a primera prioritat les preocupacions reals de la gent, ha estat la de prohibir per llei que les institucions del país (m’esforçaré a repetir-ho) es refereixin al nostre país com a un país amb estructures pròpies de país. Certament, és una de les idees més liberals que recordo.
 
MANDAT. En Quim Torra insistia aquesta setmana en la necessitat de mantenir el rigor i la calma. És precís que aquest any i mig que ens espera siguem molt contundents a l’hora d’exigir resultats a la majoria parlamentària que va sortir del 27-S. Hem de compensar-ho, però, també, amb una actitud de prudència i de confiança. Les notes, a final de curs. Cal superar urgentment aquest pessimisme que rebrota una vegada i una altra a cada passa que fem. Aquest deixar-nos prendre la iniciativa. És increïble (disculpeu que em repeteixi) de quina manera els QWERTY, amb 11 diputats i menys d’un 9% dels vots, ens han pres la cartera, fins a aconseguir que la immensa majoria dels mateixos independentistes hagin passat a considerar que el mandat del 27-S passa pel referèndum impossible que els de Rabell i Lienas portaven al programa electoral i que els va donar menys vots dels qui tenia ICV-EUiA.
 
MENTALITAT. Una setmana horrible, de Flavià i Freginals a Brusel·les i Cruyff. Quan s’analitzi en perspectiva, la figura de l’holandès serà recordada com un dels símbols pregons d’una societat en procés de canvi de mentalitat cap a la seva majoria d’edat, en dos etapes clau en el nostre camí per esdevenir un país normal. La seva arribada al terreny de joc del Barça va coincidir amb la lenta (i encara incompleta) desaparició del franquisme i amb la presa de consciència que no sempre havíem de perdre; l’aterratge a la banqueta, amb l’eufòria olímpica i el descobriment que podíem fer coses molt grans i que podíem ocupar un paper propi i capdavanter al món. Lliures de tuteles dels qui ens havien volgut esborrar del mapa. Segurament, sense aquestes dues etapes on Cruyff jugà un paper determinant fora impossible explicar la fase final del camí cap a la República Catalana on ara som.
 
MULTILATERAL. Aquests dies hem sentit una vegada més el vicepresident insistir en la naturalesa multilateral que tindrà el procés català. Hi torna per treure pors? Està molt bé apel·lar a la varietat d’actors públics i privats que necessàriament hi intervindran en el moment decisiu, amb paper estel·lar per als creditors d’Espanya i els governs defensors dels seus interessos, que tindran, ben segur, un protagonisme clau. Essent aquesta multilateralitat innegable (al cap i a la fi ningú no esdevé estat independent mentre no el reconeixen tercers), a un servidor, però, l’amoïna el fet que no es parli clar als catalans: aquest escenari de negociació amb pluralitat d’actors només és generarà quan la part catalana, nosaltres, situï el conflicte polític en un estadi irreversible de trencament, i a aquest escenari s’arribarà, només (perquè el referèndum legal i acordat com tothom sap encara que li convingui dissimular-ho és impossible) a través d’un acte unilateral.
 
RATING. Tres agències internacionals han baixat darrerament la qualificació del deute català, que s’aproxima al 35% del PIB del país (és a dir, poc més d’una tercera part del del Regne d’Espanya). Aquestes notícies, afegides als lògics moviments del vicepresident Junqueras per intentar aconseguir que Madrid pagui almenys una part d’allò que ens deu de les liquidacions d’un sistema caducat que ens penalitza de fa tants anys amb un dèficit fiscal brutal, serveixen als mitjans dependentistes per encolomar a Catalunya una imatge d’insolvència, d’incapacitat. Com sempre, intenten sembrar la llavor de la desconfiança, entre nosalres i en la capacitat del país. Els adversaris tanquen així el cercle de la mentida. És a dir, La Catalunya regional-autonòmica dependent i asfixiada té un “rating” baixíssim, però es tracta de transmetre a l’opinió pública la idea que la culpa és tota de la independència. Es colmo.
 
TRENCADISSA. La Mònica Planas analitzava diumenge a l’”Ara” el desastre a la televisió de Can Godó. Fa anys i panys, quan encara era autonomista, el Govern català va atorgar a la família comtal un múltiplex de televisió digital sencer que mai ha ocupat del tot, que ha subrogat a tercers fent negoci privat amb una concessió pública i que ha estat un autèntic desastre d’audiència. Només el programa d’en Cuní (i d’aquella manera, cada vegada més condicionat pel biaix espanyolista del mitjà) presenta uns números acceptables. Així les coses, 8tv és un autèntic forat negre econòmic i mediàtic. Les darreres apostes, amb Mediaset com a gran gurú, han estat un veritable tret al peu. Programes com el “Trencadís” han intentat estendre un model de televisió fins ara en bona mesura absent de l’espai mediàtic en català. Afortunadament, sense cap mena de ressò. Sempre és preferible l’original a la còpia.
 
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 

Notícies relacionades

8 comentaris

Imprimir Enviar