Política Última actualització Diumenge, 3 d'abril de 2016 05:00 h

Repressió és cohesió

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Divendres al matí les principals entitats sobiranistes van celebrar a la plaça del rei de Barcelona un acte en suport als representants locals i ajuntaments catalans assetjats per la política repressiva de l’Estat espanyol. Tot i els nostres intents reiterats de dividir-nos, el cert és que els nostres adversaris ens cohesionen. I a mesura que avancem en aquest temps de sedició fins a l’estiu de l’any vinent, serà més i més necessari que els partits, les entitats i la gent ens donem la mà ben fort per plantar cara conjuntament. Sempre del costat dels qui se la juguen personalment en defensa de Catalunya. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

PICABARALLES. Les diatribes de Justo Molinero contra Gabriel Rufián, al si de l’Assemblea o, naturalment, a un nivell diferent, entre diferents portaveus de la CUP i Francesc Homs han permès sucar-hi pa als adversaris del procés. La legítima disparitat de perfils i estratègies és aquí motiu d’una agror que, més enllà dels cercles més propers als afectats, resulta prou difícil d’entendre. Estem implicats en la major revolució democràtica de l’Europa del segle XXI i ens dediquem a desqualificar les intencions últimes d’uns i altres. És evident que el Govern i el grup que li dóna suport vol aplicar la desconnexió  de manera el més eficient possible. Convé en aquest moment forçar la màquina? De la mateixa manera que cal donar ple suport als càrrecs locals de la candidatura alternativa que han estat imputats, també convé confiar en l’estratègia de la majoria parlamentària i del Govern. I avaluar-la d’aquí un any i mig.
 
PRINCIPIS. Arran de la publicació d’un manifest impulsat pel grup Koiné i subscrit per 200 personalitats de la cultura sobre l’estatus de la llengua catalana a la nostra nova República, ha esclatat l’habitual batussa entre defensors i contraris a l’oficialitat de l’espanyol a la futura Catalunya independent. La voluntat de recuperar per al català un estatus de llengua normal al nostre territori uneix tothom. Ara que comencem el debat constituent, no hauríem de caure en el parany de fer de la qüestió de l’oficialitat o no del castellà un element central. Al contrari, caldria buscar entre tots quines mesures consensuades de prestigi poden atraure amb el màxim consens les fornades de nous catalans arribats d’Espanya i de la resta del món a un ús creixent de la nostra llengua. Amb el convenciment que, la força de l’espanyol és tal, que mai els seus parlants se sentiran aquí en terra estranya.
 
REFERÈNDUM. La pastanaga que els partidaris de la tercera via impulsen té cada dia que passa, com a mercaderia caduca, més mal aspecte. Però ells van i van. I nosaltres, que vàrem impulsar 550 consultes locals mentre ells se’n reien, hem de justificar una vegada i una altra la coherència del nostre full de ruta. Estem oberts sempre a fer un referèndum i no n’expliquem bé el motiu fonamental. El mandat democràtic per executar la independència pot venir d’una majoria parlamentària o del vot en referèndum. Per què hem d’acceptar el segon si ja en gaudim de la primera? Simplement (i ningú no ho explica) perquè un referèndum acordat ens estalviaria els costos de transició que una solució unilateral necessàriament comporta. Només des d’aquest punt de vista, pragmàtic, acceptem el referèndum. Perquè el mandat democràtic (encara que ara llastimosament tants independentistes facin veure que no) ja el vàrem rebre el 27-S.
 
REFUGIATS. La cruesa de les imatges i les informacions que arriben de la Mediterrània oriental han sensibilitzat fortament l’opinió pública del país, fins al punt que societat civil i institucions s’han vist desbordades en les primeres peticions espontànies d’ajuda directa a la gent. Entretant, el Comitè per a l’acollida de les persones refugiades, format al nostre país per la Generalitat, les quatre diputacions, l’Ajuntament de Barcelona, les altres institucions locals i altres entitats implicades han celebrat una segona trobada per tirar pel dret i oferir un ajut que el Govern espanyol nega. Mentre la paràlisi institucional inhabilita el govern de Madrid, aquest encara dedica els divendres a boicotejar les iniciatives dels poders que sí estan pendents del principal drama humanitari que viu Europa en molts anys. Una nova lliçó sobre les diferències dels dos models entre els quals hem de triar: el Regne d’Espanya i la República Catalana.
 
REPRESSIÓ. El centenari de l’Aixecament de Pasqua de 1916 que els irlandesos han commemorat aquesta setmana va a l’arrel de la qüestió. La major part de la societat feia escarni dels líders de la revolta. 60.000 irlandesos s’havien allistat com a voluntaris a l’exèrcit britànic per combatre al continent durant la Primera Guerra Mundial. Després de sufocada la revolta, la gent increpà al carrer els tres mil detinguts mentre eren conduïts a les presons. La repressió desfermada contra els revoltats, però, capgirà del tot la visió de la majoria dels irlandesos. L’execució, durant les setmanes següents, dels catorze líders principals del moviment convertí la causa de la República d’Irlanda en la de tot un país. L’eixamplament de la nostra actual majoria independentista només vindrà de la mà de la repressió espanyola: els qui no estiguin disposats a perdre la feina, patir multes, presó o exili, potser millor que deixin pas.
 
XIPRERS. Hi ha gent que no sap com cridar l’atenció. Necessita ser víctima i està disposat a convertir qualsevol plet en una manifestació de la persecució de la qual és objecte. Se senten minoritzats i en volen treure un rendiment des del punt de vista de la mera propaganda política. El cas Boadella en resulta paradigmàtic d’aquesta mena de comportaments malaltissos del dependentisme al nostre país. Atès que foradar una estelada per ensenyar el cul no va donar-li el resultat provocatiu esperat (aquí no tenim legislació que protegeixi banderes, a diferència del nacionalisme espanyol essencialista amb l’estanquera), aquests dies Boadella ha emprés un “tour” pels mitjans del país veí per disfressar la seva mala convivència veïnal com un cas de persecució política. És ben estrany, perquè el dramaturg havia anunciat fins a la sacietat que havia abandonat Catalunya per sempre i que se’n sentia orgullós. Ha marxat o no?
 
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades