Quan la teva t’avergonyeix
Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.
Hem viscut un dels episodis més tristos de fa temps. Tota una estructura d’Estat que ja tenim (de les més fonamentals), estrafent el seu paper de manera lamentable. La televisió pública del nostre país (que volem nou) no només no ha sortit corporativament en defensa de la llibertat d’expressió, sinó que s’ha dedicat a aplicar-hi la censura. El pitjor de tot, que cinc dies després, encara estiguem a l’espera que algú n’assumeixi la responsabilitat i que es torni a penjar el vídeo de la magnífica sàtira anticonstitucional de l’Empar Moliner. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
BLOCAR (I). L’alcalde de Cornellà de Llobregat, Antoni Balmón, expressava aquesta setmana el seu convenciment (compartit per alguns independentistes) que sense referèndum, el procés morirà d’inanició. Aquesta certesa, naturalment, esperona els socialistes catalans i espanyols a plantar-se encara amb més força immobilista. El negociador del PSOE, Antonio Hernando, admetia entretant que gairebé l’única proposta inacceptable de Podemos ha estat el referèndum a Catalunya. La conclusió d’una part substancial dels adversaris de la independència és que cal mantenir-se forts sense fer cap concessió a l’exercici de la democràcia: al contrari d’allò que nosaltres fa quatre anys que demostrem al carrer i a les urnes, ells estan convençuts que no som una comunitat política amb dignitat. Ens tocarà a nosaltres, els propers mesos, tornar a demostrar si ho som o no. Si estem disposats a conformar-nos o a saltar la paret, encara que sigui amb risc de caiguda.
BLOCAR (II). Iniciativa ha celebrat la seva XI Assemblea Nacional i ha renovat l’executiva, amb Marta Ribas i David Cid com a nous coordinadors nacionals i Ernest Urtasun com a portaveu del partit. La presència als mitjans d’una força amb quatre diputats al Parlament ha estat estratosfèrica. Encantats de blocar el procés, diuen apostar molt fort per un referèndum acordat amb Espanya que, en realitat, saben que mai tindrà lloc. La seva tria: governar l’autonomia d’aquí quinze mesos, tot ensorrant el procés constituent d’un nou país. Fer caure el projecte d’una República Catalana. Tothom té dret a lluitar pel manteniment de l’statu quo de dependència, però el que més m’admira és que ara optin per alinear-se contra el procés i, simultàniament, aspirin a que d’aquí un any l’independentisme d’esquerres els faci de catifa i els doni suport per governar l’autonomia. Són uns veritables campions.
BLOCAR (i III). Un d’aquests nous coordinadors d’Iniciativa, David Cid, ha llançat la seva diatriba particular contra les formacions d’esquerra independentista tot afirmant que ells són els únics que no han fet mai per acció o per omissió un president de dretes. A banda de les disquisicions sobre què significa en polítiques d’esquerres fer president José Montilla o Jordi Hereu, la seva aposta pel referèndum consentit per Espanya els situa en una forta contradicció: atès que, com ells coneixen perfectament, tres quartes parts dels espanyols (començant per la majoria dels votants de Podemos) no són partidaris de cap referèndum a Catalunya, defensar-lo significa esperar un permís que mai arribarà. Així que ells no han fet mai un president de dretes però en canvi s’avenen a blindar una Monarquia que tenim la certesa que governarà cada dècada la dreta neofranquista espanyola.
CONDICIONAR. Arran de les negociacions per formar govern, la política espanyola continua caient pel pendent del descrèdit. Els dies del teatre s’exhaureixen i entrem ja a la recta final. Quan es veurà si la Gran Coalició (l’única opció d’acord que realment ha estat damunt la taula) té alguna possibilitat o no de reeixir. De tan fals, el plantejament dels quatre partits espanyols s’ha esforçat a amagar en tot moment quin és el veritable punt de desacord: la solució d’una sortida acordada al plet català. Populars, socialistes i Ciudadanos representen els dos terços d’espanyols partidaris de deixar les coses com estan o fins i tot d’accentuar el camí de la recentralització que el PP ha forçat darrerament a través de la crisi. Podemos ha utilitzat la proposta de referèndum, justament per a evitar l’acord amb el PSOE: prefereix quatre anys més d’oposició que li permetin fer el “sorpasso” per l’esquerra i assaltar la Moncloa.
CONFLUÈNCIA. TV3 convoca, després d’un dels “Polonia” més memorables en molt de temps, els representants de les sis forces polítiques amb representació al “Congreso de los Diputados”. Sobta la insistència en referir-se al Partit Popular com el partit més votat el 20-D, quan la realitat és que va ocupar la sisena i última (amb permís d’Unió) posició a Catalunya. Sobretot, però, el que sorprèn és el tàndem que formen socialistes i “naranjitos” (per cert, tercera i cinquena força a les darreres eleccions espanyoles aquí) a l’hora de negar el dret a l’autodeterminació dels catalans. La millor constatació, la que des de “Temps de Sedició” us reitero de fa setmanes: la manca d’un projecte col·lectiu per a Espanya, més enllà d’ocupar el poder. Joan Tardà els ho recorda amb alçada i Francesc Homs rebla el clau: ells tenen un Estat però no tenen il·lusió, nosaltres, exactament al contrari.
EXPORTEM. La influència dels amics del Golf, dels xeics àrabs companys de farres reials, havien aconseguit un dels negocis exteriors més profitosos de l’economia espanyola. L’altre, ves per on, la construcció del Canal de Panamà (ai, ai, ai, que trobarem marro...). Gràcies a les gestions del Borbó pare havíem aconseguit el “fabulós” negoci del tren de velocitat alta entre Medina i La Meca. Si l’AVE és un forat negre de proporcions incalculables que acabarà, d’aquí no gaires anys, amb el tancament i l’abandonament de línies senceres, en el cas d’Aràbia Saudí, el consorci espanyol autor de l’obra considera unes pèrdues (i espera’t) d’una 1.000 MEUR, amb una inflada de les perspectives d’ocupació d’almenys el 30%. I com no és difícil de preveure (amb el cas Castor com a precedent) no hi ha dubte de qui els acabarà pagant, si és que no marxem d’una punyetera vegada.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
Notícies relacionades
- Procés constituent: comencem d’una vegada o què? 10.04.2016.
- Que comenci la festa! 09.04.2016.
- Repressió és cohesió 03.04.2016.
- Punxar el globus del referèndum 02.04.2016.