Fa 85 anys no es van disparar al peu

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

21  

( 8 vots )

 Carregant

Expliquen els historiadors que, amb les dificultats que suposa conèixer al detall els resultats, els partits republicans van forçar el canvi de règim de 1931 després d’unes eleccions municipals, presses com a plebiscitàries, en les quals derrotaren els partits monàrquics en assolir un 49% dels regidors (amb un 9% d’indefinits). Curiosa coincidència. A la Catalunya de 85 anys més tard, en canvi, des de la mateixa nit electoral, els independentistes ens vàrem entestar a construir un relat de derrota que ara ens empresona. Un veritable tret al peu que ens fa anar, ara mateix, ben coixos. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

Foto: Marc Puig

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

Sedició, Temps sedició

BUFETADA. Si volem ser un Estat independent hem de començar a actuar com a tal. És el consell de l’exdiplomàtic britànic Shaun Riordan entrevistat aquesta setmana en una peça interessantíssima a Vilaweb. Es tracta d’oferir a la comunitat internacional capacitat d’iniciativa i solucions imaginatives als problemes que afecten tothom. Noruega com a model de petit país amb un creixent paper internacional construït amb intel·ligència. Un exemple excel·lent del tipus de coses que podem fer és la iniciativa del president Puigdemont de fa dies d’adreçar-se a la Comissió europea per insistir en la voluntat del Govern català d’acollir alguns milers de refugiats. Aquesta setmana, el comissari d’Immigració Dimitris Avramopulos ha propinat una sonora plantofada a l’executiu espanyol en funcions en lloar l’actitud de la Generalitat i, alhora, blasmar la passivitat i la intervenció dels de Rajoy. Centrem la nostra acció en aquest problema global. Amb desobediència i unilateralitat si cal.

COMPRAR. Deu ser tan i tan enorme la quantitat de recursos econòmics que l’Estat espanyol està invertint en la lluita contra la independència de Catalunya que és lògic que el dependentisme estigui convençut que les institucions del nostre país fan el mateix. Acostumats a disparar contra tot allò que s’hi mou, el que costa més d’entendre és que no siguin conscients del mal que es fan amb algunes acusacions públiques. Si des de fa mesos els serveis secrets espanyols, en connexió amb els russos, han mirat d’empastifar l’exprimer ministre letó, ara vicepresident de la Comissió, afirmant que  va cobrar per fer declaracions en favor de Catalunya, aquesta setmana Ciutadans ha insultat greument cinc periodistes que treballen en mitjans de premsa de primer nivell internacional, sota la mateixa insinuació d’entrevistar el President a canvi de diners. Seguiu, seguiu, que ho esteu fent de primera.

CONSULTA. Una altra cosa no, però, amb la seva cara dura habitual, la que miraculosament tothom acostuma a confondre als mitjans amb un senyal pregon de simpatia i intel·ligència, Miquel Iceta acostuma a dir sempre la veritat. Aquesta setmana ens hi ha delectat amb l’afirmació segons la qual cada vegada li agraden menys les consultes, perquè les preguntes les condicionen massa. Dita, per cert, amb tota la intenció, just després que els QWERTY llancessin a bombo i plateret les seves propostes de pregunta per al referèndum que mai es farà i tothom sap que mai es farà, començant per ells mateixos. Certament, la frase té la seva lògica: a mesura que l’independentisme creix, n’Iceta té menys ganes que la nostra majoria pugui manifestar-se a les urnes. El pendent antidemocràtic al qual els està portant el dependentisme sembla no tenir aturador.

ENDEUTAMENT. Mentre el vicepresident Junqueras continua fent l’impossible per quadrar uns pressupostos impossibles, els economistes David Ros i Pere Miret presentaven dijous al Col·legi de Periodistes un estudi exhaustiu sobre l’endeutament al qual hauria de fer front una Catalunya independent. La conclusió: segons la fórmula de negociació, es mouria aproximadament entre un 50 i un 75% del deute actual d’Espanya i se situaria clarament per sota del deute mitjà actual (87,5% sobre el PIB) dels estats de la Unió Europea. Convé no perdre-ho de vista en cap moment: mentre ens arrosseguem desesperats per quadrar els darrers comptes de l’autonomisme, el govern espanyol malbarata a ulls clucs els immensos recursos fiscals que extreu d’una societat i una economia tan dinàmiques com la nostra. Els nostres fills no entendran fins a on va arribar la nostra manca de dignitat en consentir durant tants anys l’espoli.

ENGANY. La Comissió europea ha reaccionat amb indignació (encara més gran que la d’Esperanza Aguirre pel cas Aznar) davant la constatació del falsejament per part del Govern espanyol de les dades del dèficit públic. Aquesta setmana, gràcies a un altre estudi de la mateixa Intervenció General de l’Estat, hem sabut que l’administració central de l’Estat és l’única que gasta més ara (un 4%) que en 2010; en el mateix període, les comunitats autònomes han retallat per valor d’un 13% i els ajuntaments d’un 21%. Certament, la càrrega del subsidi d’atur i de les pensions a través de la Seguretat Social hi té un pes important, sí, però, i la despesa militar? I la follia inacabable de l’AVE? Aquests dies hem sabut que el Govern espanyol gasta 3.000 MEUR en la construcció de quatre submarins, el primer dels quals ha hagut de ser reformat d’entrada per excés de pes. Esperpèntic.

GENEROSOS. El conseller d’Exteriors, Raül Romeva, novament, aquesta setmana, ben actiu a la premsa europea, té prevista una visita a Escòcia poc dies abans de les eleccions en les quals els independentistes del SNP semblen cridats no només a refermar sinó fins i tot a ampliar la seva victòria. En aquests moments, però, l’agenda no sembla del tot concretada. És evident que els escocesos, sanament a la seva, han mirat d’eludir fins ara qualsevol compromís amb la causa catalana. Començant pel mateix Alex Salmond. Aquesta setmana, en canvi, Puigdemont rebia el president de Còrsega, Gilles Simeoni, amb total naturalitat. Qualsevol diria que Catalunya hauria d’evitar enfurrunyar el govern francès amb aquesta mena de contactes bilaterals, però què hi farem. Nosaltres som així, generosos. Potser ens costarà més, però hi arribarem. I des d’una capteniment ètic de nivell alt.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

Notícies relacionades

21 comentaris

Imprimir Enviar