Generositat o presa de pèl?

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

18  

( 6 vots )

 Carregant

Joan Josep Nuet participava dijous en un debat sobre el procés constituent organitzat per l’Assemblea al barri de la Sagrada Família de Barcelona. El dia abans, Ada Colau fitxava Pere Macías per portar endavant el faraònic projecte del tramvia a la Diagonal. Poques hores més tard, Esquerra acordava votar a favor de l’ampliació pressupostària, sense que se sàpiga quina serà la data de la consulta sobre l’entrada de Barcelona a l’AMI, una promesa electoral de l’alcaldessa. El mateix dia, al Parlament, el portaveu dels QWERTY tornava a menysprear la majoria independentista, aquesta vegada desautoritzant agrament la presidenta. Anem bé, així? Cal donar-los peixet cada dia mentre ens insulten? Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

Sedició, Temps sedició

INTERESSATS. Naturalment, ningú no farà un gest excessiu fins que nosaltres fem el pas. No podem demanar als altres allò (el compromís, amb el risc que comporta) que nosaltres no estem disposats a oferir primer. Déu n’hi do, però, els indicis de l’interès que el cas català desperta al món, en especial, després del mandat democràtic del 27-S. En acomplir-se els primers cent dies de Govern, la Generalitat ha informat que el president Puigdemont s’ha reunit ja amb dues dotzenes de representants estrangers. El conseller Romeva continua la seva ronda d’entrevistes als mitjans internacionals (aquesta setmana, Flandes) i el Parlament suís constitueix un grup de seguiment del conflicte català. Entretant, al Parlament europeu, alguns dels diputats catalans han participat en una trobada amb un ampli ressò. Imagineu-vos el dia que ens hi posem de veritat.

OBERTS. L’economia del país, tot i anar amb una mà lligada a l’esquena (per cert, com deu estar la negociació sobre els possibles vols de companyies asiàtiques que Aena va obligar l’estiu passat a allargar fins a Madrid per a autoritzar la seva arribada al Prat?), continua en forta progressió exportadora. Aquests dies hem conegut que Catalunya ven a fora per valor de 63.840 MEUR i que gairebé dues terceres parts surten ja del nostre país en direcció al món i no cap a ponent. Des de que en 2008 les vendes a Espanya van quedar per sota per primera vegada s’ha fet molt camí en la internacionalització de la nostra economia. La millora de les infraestructures ferroviàries i de l'accés al Port de Barcelona apareixen encara com a grans reptes per a millorar la nostra logística. Tenim ja un 62% d’independència. Com més oberts, més lliures. Sense les fronteres que ens volen endossar.

PACTE. Era prou evident, però aquests dies hem tingut constància, encara més clara, a través d’un confident de la policia, que el Govern espanyol sabia des dels anys noranta que la família Pujol disposava de diners dipositats en comptes a Andorra. Segons sembla, hauria estat durant l’exhaustiva batuda policial de suposada lluita antiterrorista, anterior a la celebració dels Jocs del 92, quan la qüestió hauria quedat al descobert. Resulta difícil no veure en l’actitud del president, poc exigent ja aleshores envers la presència diferenciada de l’esport català en l’esdeveniment, alguna mena de rerefons estrany. I encara, després, pensar que el Govern espanyol mai va deixar caure que disposava d’aquesta informació resulta poc creïble. Silenci a canvi de la perpetuació de l’autonomisme. Amb sortida definitiva a la llum com a càstig per l’alineament independentista. De calaix.

PINÇA. Una part de l’independentisme pugna per reconvertir l’acord circumstancial, fet per a concórrer plegats a un 27-S plebiscitari, en un marc estable obligatori, absolutament indefugible sota l’acusació de traïció. L’altra, a la recerca de recuperar l’hegemonia ideològica del vell PSUC, pretén articular al preu que sigui un nou tripartit d’esquerra encapçalat pels Comuns, encara que sigui al preu de fer tornar l’esquerra independentista (d’ERC a la CUP) a un dia a dia autonomista. Els uns volen supeditar, si no directament foragitar l’eix ideològic; els altres, el nacional. Com sempre, l’única recepta realment constructiva, però, serà aquella capaç de combinar els dos en un de sol. Sense traïcions. La que eviti esdevenir la crossa dels uns per preservar la seva hegemonia ideològica, ni la dels altres per defensar, a la pràctica, l’statu quo autonomista a base de comprar placebo en forma d’unicornisme referumdista.

REFERÈNDUM. Justament, al dia següent de la sempre important assemblea general ordinària de l’ANC, el diari “Ara” titula en portada amb la proposta de referèndum dels Comuns que mai votarem. A la nit, Jessica Albiach visitava el 3/24 mentre Albano Dante Fachín desfilava davant d’en Cuní. Increïble l’espai que els mitjans del país atorguen als QWERTY. Tothom sap que mai hi haurà un referèndum acordat amb el Govern espanyol, no només perquè hi ha 253 diputats explícitament contraris, sinó perquè el Tribunal Constitucional ja ha sentenciat reiteradament que per fer un referèndum d’aquestes característiques no val l’article 92, sinó que és imprescindible abans una reforma agreujada de la Constitució. És a dir, uns 253, però a favor. La veritable curiositat rau a saber quant temps aconseguiran els comuns mantenir unflat un globus tan atrotinat com aquest.

REFORMABLE. Aquesta setmana, acomboiat per en Sergi Picazo (autor d’un llibre-entrevista al cap de llista comuner que surt per Sant Jordi), des d’un dels mitjans de referència de l’esquerra independentista, Xavier Domènech es despatxa indignat contra els qui afirmen que Espanya no és reformable. A veure si ens pensem que només podem fer-ho els catalans. Entre ells i nosaltres, però, només existeix una “petita” diferència, que aquí projectem una cosa (una nova República sobirana) i ells en volen just la contrària: conservar l’statu quo borbònic i encara fins i tot accentuar la recentralització. És el que diu, a martellades, cada nou lliurament del CIS. Així que, i tant que sí, que Espanya es reformable, però a pitjor per a nosaltres, que és com la vol una immensa majoria dels espanyols. I quin dret tenim nosaltres a imposar-los la nostra reforma?

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

Notícies relacionades

18 comentaris

Imprimir Enviar