Política Última actualització Dissabte, 30 d'abril de 2016 05:00 h

El gran embús, a les teves mans

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

A les poques hores de fer-se públic que el rei no proposaria ningú per a un darrer intent d’investidura, Risto Mejide escrivia a “El Periódico” un article amb el significatiu títol de “Votin vostès”. Vaja, que ell ja ho va fer el 20-D i que no pensa tornar-hi. Precisament perquè en els marges de la mobilització hi haurà força desànim, els independentistes, sigui quina sigui la fórmula que acordem (o no), no podem fallar-hi. Tots a les urnes, que cal continuar assegurant l’embús del sistema polític espanyol! Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

CENSURA. La nova presidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals recollia dimarts la Creu de Sant Jordi atorgada a la Fundació La Marató de TV3. Entretant, el comitè d’empresa de l’ens ha convocat durant la setmana diverses jornades de vaga: més que talls d’emissió, el que es podia demanar és, com a mesura de protesta, respondre a la censura del vídeo d’Empar Moliner sobre la suspensió del decret de pobresa energètica per part del Tribunal Constitucional. Resulta increïble que vagin passant els dies i encara no sigui accessible a través del web de la CCMA. Això, d’entrada. A més, algú hauria d’assumir la responsabilitat per la decisió presa. I com més temps passi, de més alt caldrà exigir-la. Modestament, des d’aquí hi insistirem: no podem caure en les perversions dels nostres adversaris contra els drets fonamentals. No, això no. De cap manera.

FALLIDA. Una nit d’estiu van trucar Zapatero i li van exigir un canvi de la sacrosanta constitució per a assegurar que el retorn del deute passaria per damunt de tot. La cosa no quedarà aquí: vindrà un dia en el qual els alemanys, creditors fonamentals, vindran a exigir-nos encara més. Que ens manaran més o menys directament unes quantes coses. Si voleu un avançada de tot plegat llegiu sobre l’entrada del grup Henkell per fer-se amb el control de Freixenet, empresa  buc insígnia del dependentisme a Catalunya. El descens persistent de les vendes als darrers anys i la precarietat financera de l’empresa han fet necessària l’entrada de capital aliè als tres grups familiars enfrontats pel control. De moment, diuen que mantindran l’actual president, l’espanyolista abrandat Josep Lluís Bonet, al capdavant. Els alemanys prenen el control; probablement, les atzagaiades anti-independentistes de la seva actual direcció s’hauran acabat.

FESTIVAL. L’eurodiputada María Teresa Giménez Barbat, popularment coneguda, des d’aquell cèlebre debat de campanya, com a senyora UPyD, ha organitzat un acte a Brussel·les en la presentació del qual es tractava l’independentisme com una mena de desviació psicològica: "¿Nacionalismos perpetuos? ¿Una sociedad enajenada?: una disección psicobiológica del secesionismo catalán", portava per títol. M’ha recordat el famós doctor Vallejo-Nájera, responsable dels Serveis Psiquiatres Militars i metge de capçalera dels primers anys del règim franquista, amb el seu conegut estudi “científic” sobre la suposada inferioritat mental de les persones d’ideologia marxista, dut a terme mitjançant l’examen de presoners republicans. La dissidència política tractada com un desordre mental. Així continuem 75 anys després. Des de l’independentisme algunes veus van demanar la suspensió de l’acte. No, i ara! De cap manera, una convocatòria com aquesta retrata ben bé els seus autors i els seus orígens intel·lectuals.

GUAIS. Vespre de Sant Jordi. Plaça de Sant Jaume, just al davant de la porta del Palau de la Generalitat. La comitiva de cotxes que en surt, crec que del president, ha de fer maniobra per esquivar el grup de trenta persones, la majoria, segons sembla, arribades de Salamanca, que en companyia de Policarpo Sánchez, fan befa de les confiscacions d’arxius i documents dutes a terme pel franquisme a Catalunya a la nostra cara. Del patiment inferit a milers i milers de famílies, moltes de les quals havien vist fugir a l’exili els seus fills i pares. Mentre hi sóc a prop, fins a les 19.20, hi ha una sola càmera davant d’ell i del grup d’ultres que l’acompanyen: la de l’Agència Catalana de Notícies. Som tan guais, estem tan atents a respectar la llibertat d’expressió dels nostres adversaris, que sovint traspassem la línia de fer-los propaganda. En guerra, brandem lliris.

HOLOGRAMA. En la seva valoració del perquè de tot plegat Pedro Sánchez ha admès finalment que si no fos pels independentistes catalans hauria estat investit president del Govern espanyol. Mai havíem estat tan presents i tan absents alhora. 13 diputats catalans, de 47, representats en el pacte entre Ciudadanos i el PSOE. Altres 12, els dels Comuns, francament en fora de joc: Xavier Domènech reconeixia el dia de la implosió final (amb la visita a la Zarzuela dels líders dels grans partits espanyols) que desconeixia completament l’oferta final de pacte d’esquerres que havia llançat Compromís; mercadeig de darrera hora, per cert, que ignorava de fet qualsevol mena de consulta a Catalunya. I els altres 17 diputats catalans, directament, com si no hi fossin. Com hologrames. Els agradaria esborrar-nos del mapa. Però ja no poden. I així, incapaços de donar sortida al problema, ens obliguen a tornar a les urnes.

JUSTÍCIA. Dimecres ens despatxàvem amb una notícia judicial que mereixeria grans titulars a les portades de la premsa. Fins i tot de la de la “villa y corte”, si fos més demòcrata i menys nacionalista del que és. La Justícia espanyola, a través del tribunal madrileny que va reclamar per a sí la causa iniciada a Barcelona, donava per bo el seguiment i la filtració de dades reservades del DNI feta per unitats de la policia espanyola, en relació als 33 jutges que van signar un manifest pro-consulta. Aquells als quals el pamflet de Paco Marhuenda va assenyalar personalment, amb cara ulls, a doble pàgina. Un país on, per lluitar contra l’adversari polític es normalitza l’ús de les institucions de l’Estat és un estat greument malalt. Si és que no tinguéssim, a la recerca del benestar, prou motius per marxar, aquest en seria un de ben evident.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 
 
 

---

Notícies relacionades