Unilateralitat, per a obligar-los a triar
Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.
Som en uns mesos difícils. L’espanyolisme i els comuns, volent (explícitament) o no, miren d’aplicar-nos una pinça de bloqueig. Els primers fan inviable un referèndum perquè saben que el perdrien (potser justet, però el perdrien). Els segons se n’aprofiten i exigeixen una solució pactada que saben impossible i que a la pràctica blinda la perpetuació de l’statu quo. En els mesos que vénen només hi ha una sortida: obligar els comuns a triar en quin dels dos cantons volen ser-hi. Obligar-los de l’única manera que podem fer-ho i que ells tant temen: a base d’unilateralitat. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
MESURES. La premsa catalana d’obediència dependentista no deixa de sorprendre’ns mai per la seva diferent vara de mesurar. Aquí, gairebé sempre són implacables en la crítica al sistema polític. Exigència màxima. Els grans grups mediàtics que els donen cobertura estan disposats a perdre tants diners com calgui per mantenir el xiringuito de la dependència. No s’hi juguen un negoci de premsa, sinó tot un entramat d’interessos de molta més volada. A poca memòria que hom tingui, quina diferència en el tractament mediàtic del procés de negociació que va conduir a la investidura del president Puigdemont i el “fiasco” electoral espanyol: del precipici total i les portades en negre a un “no és temps perdut”, títol de l’article valoratiu del director d’”El Periódico”, Enric Hernández. Fins i tot la repetició d’eleccions té aspectes positius: ara coneixem millor a tothom. Mare meva, quin llautó més dolent.
OFENSIVA. Hores després del bon tarannà exhibit a les portes de la Moncloa el Govern espanyol responia a l’entrevista Rajoy-Puigdemont amb tres nous recursos contra lleis del Parlament. Per acabar-ho d’adobar, dilluns el TC reblava el clau dictant sentència contra dues lleis catalanes, tot defensant la unitat de subsòl en lo universal; dimarts, contra l’impost a les nuclears; divendres, contra els desnonaments. I és que, definitivament, les competències de la Generalitat han passat a millor vida. El govern espanyol les envaeix sense contemplacions, a sac. Tot plegat esdevé un exemple excel·lent de com, de vegades, la invocació permanent de la legalitat (separada de qualsevol element socialment representatiu) serveix per amagar actituds ben poc democràtiques. Perquè el resultat dels continus recursos del Govern espanyol contra decisions del nostre Parlament fan que, a la pràctica, el PP acabi governant Catalunya amb el 8,49% dels vots dels catalans.
PAPER. Enmig de la renovació de CDC hi apareix la figura d’Artur Mas. El cap de setmana passat s’adreçava a un interessant sector de l’electorat, el més d’ordre, des de les pàgines del diari comtal, per donar testimoni del seu itinerari vital des de l’autonomisme al sobiranisme. En els temps propers, està clar, el president Mas també té un paper a jugar per eixamplar el camp. Aquesta setmana hem escoltat rumors insistents encara que, segons sembla infundats, de la possibilitat que encapçali la llista de Convergència (amb recuperació del nom, després de l’experiment Democràcia i Llibertat) el 26-J. La idea d’un Salmond a la catalana (l’exlíder del SNP encapçala els parlamentaris escocesos a Westminster) podria tenir moltes virtuts: la més immediata, la capacitat de motivar i incentivar una part del vot independentista que, d’aquí dos mesos, serà molt difícil de fer moure del sofà.
RUINÓS. Un altre fiasco. La connexió ferroviària d’Alta Velocitat entre Barcelona i París no pot competir amb l’avió. Dels vuitanta combois que els estudis inicials, a primers dels dos mil, preveien fer-hi circular cada dia, el cert és que només en funcionen avui una desena dels de passatgers, amb 24 més de mercaderies a la setmana. El resultat: un autèntic forat en el compte de resultats de l’empresa encarregada del servei, de la qual és part fonamental l’ACS de Florentino Pérez. El president del Madrid, acostumat a jugar sempre amb xarxa en el negoci de les grans infraestructures públiques, no ha dubtat a fer un pols al Govern espanyol tot presentant un concurs de creditors en un jutjat de Girona. El tren d’alta velocitat, doncs, continua confirmant la seva realitat d’autèntic forat negre dels comptes públics. I l’Estat espanyol accelera contra el pont trencat.
TITÀNIC. Carme Chacón ha ensumat la salabror de les aigües fredes de l’atlàntic i ha decidit abandonar el vaixell. El PSOE s’enfonsa a Espanya i molt probablement viurà el “sorpasso” del nou conglomerat Podemos-Izquierda Unida, decidit a encarnar en solitari la veu de l’esquerra d’allà. De 25 dels 47 escons triats a Catalunya en 2008, Chacón va passar a 14 en 2011 i a 8 en 2015; ara, ja no s’ha vist amb cor de continuar entomant la caiguda lliure, massa a punt de tocar terra violentament. Tornarà si és que Susana Díaz intenta més endavant reconstruir les restes del naufragi socialista. Entretant, en l’enèsima humiliació, el PSC de Miquel Iceta entoma una nova imposició arribada de Ferraz. La que fa sis mesos va ser número dos de la llista socialista a Madrid ara encapçalarà la de Barcelona: és difícil representar de manera més eficient la submissió d’un partit als interessos d’un altre.
TORTURA. El jutge de l’Audiencia Nacional espanyola José Ricardo de Prada va admetre en una conferència organitzada per l’Ajuntament de Tolosa (Guipúscoa) que, tot i les sentències judicials al respecte, també des d’instàncies internacionals, l’Estat espanyol havia practicat la tortura i que s’havia oposat sistemàticament fins ara a investigar qualsevol indici. El ministre Fernández Díaz no ha dubtat ni un moment a demanar, en una nova mostra de la seva estima per la divisió de poders, que el CGPJ el sancioni immediatament, tot relacionant les seves manifestacions amb els delictes d’humiliació a les víctimes i apologia del terrorisme. La justícia espanyola no només no investiga els casos de tortura, sinó que fa cada vegada passes més agosarades per perseguir a qui les denuncia. La baixa intensitat de la democràcia espanyola no deixa de donar nous senyals. Caldrà tenir-ho en compte quan vinguin a per nosaltres i vulguin apagar-nos la veu al preu que sigui.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
Notícies relacionades
- El gran embús, a les teves mans 30.04.2016.
- Generositat o presa de pèl? 24.04.2016.
- Fa 85 anys no es van disparar al peu 23.04.2016.
- La força de la gent que empeny 17.04.2016.