Partidisme de quin partit?

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

29  

( 5 vots )

 Carregant

Desgraciadament, en una guerra patètica, hem dedicat massa temps de la setmana a discutir sobre les intencions més o menys ocultes i no sobre les capacitats dels diferents candidats al nou Secretariat Nacional de l’ANC. Per a la majoria que segueix la qüestió sense una implicació personal en el fragor de la batalla, tot plegat resulta del tot eixorc i incomprensible: ara ja tenim clar que hi ha un intent de control partidista de l’entitat, el que costa més de veure és quins són els subjectes passius i els actius, els denunciadors o els denunciats? Partidisme, de quin dels tres partits? Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

Sedició, temps sedició

BREGA. La voluntat d’autoerosionar-nos avança de manera preocupant dins el món independentista. D’una banda, hi ha qui sembla actuar de manera, per dir-ho suaument, poc coordinada. De l’altra, uns entorns opinatius disposats a esmolar l’eina contra el suposat aliat, davant la menor excusa. És evident que la Generalitat necessita nous ingressos i que el Govern espanyol, a través del seu braç armat, el TC, actua sense pietat per aplicar-nos una asfíxia radical que no podem acceptar. En aquest context de submissió autonomista, l’única alternativa coneguda a la generació de nous ingressos, està clar, és la reducció de despesa: així que és molt legítim sortir en defensa del 2% de rendes que ingressa més de 100.000 euros l’any; qui ho faci, però, ha de ser honest i afegir quines partides de despesa es reduiran o quins crèdits es deixaran de pagar per quadrar els pressupostos d’una Generalitat intervinguda pel Govern espanyol.

CADUCAR. La marrada que va suposar un 9-N simbòlic, no decisiu, seguit dels mesos de guerra caïnita fins a la convocatòria del 27-S (just, el temps necessari per a que l’era de la platocràcia fes emergir a Catalunya els Comuns), ens va fer perdre un temps preciós. Potser el moment decisiu. El miratge d’una Espanya diferent, com va succeir el 1978, encara que de manera molt més fràgil i amb menys suports socials, s’ha obert novament camí. En aquest temps nostre en el qual tot s’accelera, convé i molt que fem caducar el parany referumdista el més aviat possible. Una majoria al nou Congreso de la suma Podemos-IU i PSOE seria fabulosa: desfermaria tensions irresolubles i demostraria a les clares, per la impossibilitat de constituir govern i/o per la renúncia dels de Pablo Iglesias a un referèndum real, l’estafa que, una vegada més, l’esquerra espanyola vol fer pagar als catalans.

CONSTITUCIÓ. Sóc del parer dels qui, amb plena confiança en la maduresa del país, preferiria un model de Constitució com el de les nostres institucions històriques: una simple compilació de lleis en vigor que cada període legislatiu modifica i adapta a la realitat a demanda de la societat. M’hi compto entre els qui pensen que tot es pot posar a votació i que allò que ens hauria de preocupar és que el resultat, reflex de la voluntat de la majoria, ens pogués envermellir. Ara, però, en aquest punt on som, potser convé, i ràpid, tornar a engrescar els ciutadans amb un debat serè i profund sobre el país que volem. I el procés constituent, sigui per establir el marc constitucional o l’arquitectura legislativa bàsica de la nova República, pot ser una bona eina per a aconseguir-ho. Gràcies, doncs, a la gent de Construïm, que ajuda a obrir el debat!

DE FACTO. D’on no n’hi ha no en pot rajar i “La Vanguardia” feia aquesta setmana el ridícul posant a tot drap una suposada afirmació de l’ex primer ministre escocès Alex Salmond recordant que Escòcia havia hagut d’esperar 66 anys per assolir l’autonomia. De fet, encara que el diari comtal no ho reflectís, a Catalunya, amb el parèntesi de Núria i la seva extinció pel feixisme, en va dedicar cinc mes: els que van de la gran campanya pro-estatutària de 1918-1919 a l’aprovació de l’Estatut de Sau de 1979. Ara tampoc no sabem dir si el que tenim és o no autonomia política real. Els de Can Godó oblidaven, això sí, remarcar el fet central de les declaracions de Salmond: que només quan Westminster va percebre que l’alternativa era la independència “de facto” es va avenir a negociar: és a dir, que només la unilateralitat ens farà avançar.

DEGOLLAT. El dependentisme té com a un dels punts fonamentals de la seva estratègia el de presentar el procés de Catalunya cap a la restitució de la seva sobirania com una via sentimentalment traumàtica. Que divideix, que malmet la pau social. Ells, que no són gens nacionalistes, analitzen la qüestió no en termes de poder (que és el que es l’arrel del debat, des d’on s’hi exerceix) sinó fortament identitaris. Ells que parlen de disputes en dinars familiars, que apel·len al suposat esquinçament que suposa la independència, però, no s’estan d’excessos quan els traeix una nit descontrolada de dissabte. La portaveu de Ciudadanos a l’Ajuntament de Barcelona, l’expopular Carina Mejías, es partia fa una setmana amb les amenaces formulades a les xarxes socials contra els candidats principals d’Esquerra a les eleccions del 26-J. Si l’harmonia del “mejor unidos” no fos més que un eslògan hauria plegat immediatament.

DIPLODOCUS. Pedro Sánchez el breu ha decidit centrar a Barcelona l’inici de la pre-campanya per a les segones eleccions espanyoles en sis mesos. De 25 a 8, el forat deixat pels socialistes de 2008 ençà és de tal dimensions que qualsevol politòleg cridaria a omplir-lo. La dinàmica, però, no sembla que pugui canviar: les fuites de vot cap a Podemos i Ciudadanos fa tota la pinta que no només no s’estroncaran, sinó que aniran a més. El PSOE s’adreça ja només al seu electorat major de 60 anys. Contrarestar l’empenta platocràtica dels d’Iglesias i Rivera entre el votant de menys de 45 anys a base d’oferir per a un nou govern “de canvi” gent com ara José Borrell, Margarita Robles o Ángel Gabilondo és de traca i mocador. Un suïcidi garantit que tindrà premi: per tercera vegada consecutiva, el pitjor resultat del partit a Catalunya des de 1977.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

Notícies relacionades

29 comentaris

Imprimir Enviar