Política Última actualització Dissabte, 21 de maig de 2016 05:00 h

Estelades: calia plantar-se

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

La darrera iniciativa repressiva del govern neofranquista espanyol forma part d’un dels grans marcs de referència que intenta establir l’espanyolisme, rabiós en la seva campanya contra el procés: el d’associar independentisme i violència. Fa mesos ja va assolir (algun dia sabrem els detalls crematístics) que la UEFA li’n faci de punta de llança. Si no volem caure en el parany és necessari que tots plegats en plantem d’una manera inequívoca, molt a fons, en defensa de la llibertat d’expressió. Ara és el moment. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

CULTURAL. Carme Chacón arribava a Catalunya procedent de la vila i cort, cada quatre anys, per a ensenyar-nos el bon camí. Semblava impossible que algú la superés en desvergonyiment, però cal reconèixer que Meritxell Batet està fent mèrits a una velocitat esfereïdora. Aquests dies de precampanya, l’ex-numero dos socialista per Madrid de fa sis mesos ha aixecat la bandera del “catalanisme valent” del PSC, el que ha renunciat al dret a decidir que defensava fa dos anys o a disposar de grup parlamentari propi al Congrés; de fet, fins i tot, a tenir candidats propis, com demostra la tria de la mateixa Batet. Ha afegit un reconeixement explícit de Catalunya, per part del PSOE, com a una nació cultural, insípida i inodora. És tanta la creença en el nostre país com a tal que el partit és dels qui més ha treballat, per exemple, per a prohibir la seva llengua a les institucions europees.

DIPLOMÀCIA. Aquesta setmana el govern espanyol ha continuat reconeixent en públic els ingents recursos diplomàtics que dedica a combatre la repercussió internacional del procés d’independència català. Intents que, molt sovint, amb la potència d’un dels grans estats del continent al darrere, han reeixit, però que, en alguns moments, han fet aigües estrepitosament: com ara, com quan el conseller d’exteriors Raül Romeva s’ha reunit amb la presidenta de la comissió d’exteriors del Parlament suec, tot i la intervenció directa de l’ambaixada espanyola a Estocolm per a avortar la trobada. Hi ha països que comencen a passar de les pressions de manera digna i oberta. I, entretant, el prestigi d’Espanya cau una mica més: aquesta setmana la Comissió europea ha aturat la primera multa de la història contra un estat per incompliment dels límits de dèficit. Només, fins que passin les eleccions.

DIRIGISME. És curiós a quina velocitat determinats representants de la nova política, suposadament procedents de la lluita al carrer, assumeixen els rols que tant havien criticat en els altres. Martells crítics amb els excessos del poder que, quan el poble els hi posa a les mans, abusen de la seva nova posició privilegiada a la primera de canvi. Aquesta setmana, l’autor d’un reportatge emès per TV3 ha hagut de sortir en defensa de la seva professionalitat davant els atacs sectaris del diputat QWERTY i candidat a dirigir Podemos a Catalunya Albano Dante Fachín. Paga la pena llegir el seu escrit de defensa. Francament, no fa gens de nova política que un diputat del Parlament de Catalunya es dediqui a indicar als periodistes com han de fer la seva feina. Si això hagués passat fa dos anys, el bo d’Albano, sense dubte, estaria defensant la tasca independent dels professionals.

ESTAFA. A mesura que progressa la pre-campanya, les intencions dels Comuns resten més al descobert. El pacte amb Izquierda Unida i l’oferta al PSOE (especialment, si es produeix el “sorpasso”) deixarà tots els compromisos de màxims contrets fins ara al voral del camí. La qüestió del grup parlamentari, com ja va succeir el 20-D, ha tornat a quedar a mans de la futura mesa del Congrés: confiem que en les properes setmanes no repeteixin (com aleshores) que és un fet dat i beneït. El procés constituent que els QWERTY prometien el 27-S ha quedat també ja en suspens, substituït per una mera reforma constitucional de caire cosmètic; d’aquí no gaire, si és que definitivament sumen amb el PSOE, la qüestió del referèndum sobre la independència tancarà el cercle esdevenint només referèndum de reforma constitucional. Estaria molt bé que aquesta vegada cap independentista no s’empassés l’ham.

HISTÈRIA. El dependentisme, en campanya per a les seves eleccions més preuades, ha vist en la visita d’Arnaldo Otegi a la comissió d’afers exteriors del nostre Parlament l’ocasió de fer bullir l’olla del ressentiment. L’exigència que la institució que representa el país negui l’entrada a algú per motius de pensament retrata l’alçada democràtica dels qui ho proposen. Feble, feble. Tan feble que només cal mirar el seu currículum, els seus orígens, per valorar-la. Afirmar que aquell és el dia més trist de la història d’un Parlament que ha estat clausurat pel feixisme és simplement una rucada. La veritat, posats a parlar de moments d’indignitat de la cambra potser un dels pitjors va ser quan els ciutadans van decidir fa uns quants mesos conferir la dignitat de diputat a un personatge que ha utilitzat el racisme i la xenofòbia com a plataforma bàsica de la seva acció política.

HOLA. Una de les principals víctimes del procés d’independència de Catalunya ha estat la credibilitat dels mitjans espanyols. Sota mínims. Així ho han acreditat veus internacionals solvents i independents. Alhora, hem de continuar suportant l’autoodi d’incomptables opinadors del país que es dediquen a blasmar, a la primera oportunitat, els nostres mitjans amb l’acusació de parcialitat, encara que sigui agafant el rave per les fulles d’una anècdota. Cada setmana. De Ferran Monegal a Jordi Garcia Soler. Alhora, els nostres grans mitjans es dediquen a connotar sempre en negatiu tot allò que fan o que diuen que fan els independentistes. Entretant, sense rebre ni una sola crítica (que allà sí saben que som en guerra) a l’altra banda es dediquen sense rubor a construir una realitat paral·lela. Com quan TVE explica que Bruce Springsteen va començar el seu concert a Barcelona tot saludant Espanya. I així tot.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades