'Oda Colau', el documental més narcisista
S'estrena a Barcelona 'Alcaldessa' un film que narra el pas de la PAH a les institucions d'Ada Colau
13
( 5 vots )
CarregantCRÒNICA de Gerard Sesé - @gerardsese No tinc present, ara mateix, cap polític en actiu que hagi tingut un documental de 90 minuts dedicat a la seva persona, alabant-lo i tractant-lo com a una estrella, que el mostra com un messies que ha arribat a la terra per a salvar el món però sense deixar de d'ensenyar la seva cara més terrenal i vulnerable, per sentir-hi tendresa i empatia. Accepto que potser la memòria em falla. Heu d'entendre que em costa pensar després d'haver patit una sobredosi d'Ada Colau, però per més que m'hi esforço no ho recordo. Ni l'Artur Mas, que tant se l'ha acusat, sobretot pels 'sí se puede', de megalòman. Tampoc sé si altres polítics d'èpoques passades, que s'havien fer funcionar bé el món de la comunicació, ho havien fet. Ni tan descaradament. Per entendre'ns, aquest documental és un Nodo del segle XXI. Ja podem dir que s'ha estrenat a Barcelona (perquè ja es va fer a Madrid) el documental 'Alcaldessa'.
El documental es titula 'Alcadessa' però es podria haver titulat 'Oda Colau'. És una oda en tota regla i, tot sigui dit, molt ben feta. Una oda està destinada a lloar un personatge, i aquest documental ho acompleix; i també ha de tenir tres parts: estrofa, antístrofa i conclusió, que també ho acompleix. La narrativa del documental és excel·lent, amb una primera part introductòria on es veu la Colau més activista, una de transició i tots els problemes que això comporta: quan decideix fer el salt a la política i construir una candidatura i, per acabar, un desenllaç amb la victòria de les eleccions.
El director de la pel·lícula, Pau Faus, en el circumloqui final després de la projecció, explica que un cop acabades les eleccions van deixar de gravar. I encara sort perquè haurien d'haver gravat moments no tan dolços, ensucrats i idíl·lics com tots els que apareixen al film. Tampoc s'imaginaven que l'estrena del documental es faria pocs dies després de fer oficial el pacte Barcelona en Comú i PSC, ja que durant la cinta també rep Jaume Collboni o en plena crisi pel Banc Expropiat.
El film connecta amb l'espectador des del primer moment, amb imatges desoladores de gent expropiada i vulnerable. Amb l'Ada emocionant-se a càmera, plorant amb el nas tapat. Amb un ritme força trepidant que, narrat amb un compte enrere fins a les eleccions, t'atrapa tot i saber-ne el desenllaç.
El film té cert morbo quan veiem imatges a les quals no solem tenir accés, com són les prèvies als debats o la construcció d'una campanya. Però la ideologia és tan present en tot el documental que costa desprendre-se'n per acabar de gaudir-ne. És brut que utilitzin unes imatges per fotre-se'n d'Alfred Bosch, per exemple.
La gent ho té clar en acabar. A tots a qui he preguntat 'aquest documental podria agradar a algú de CiU?' contesta que no. De fet, un encara va més enllà i em retorna la pregunta: 'i la Cup on és durant tota aquesta narrativa antisistema, antibancs, antipoders fàctics...?'
De fet, és evident que el públic que hi havia a la sala no era perfil Cup, la majoria castellanoparlants i, per què no dir-ho, sense la indumentària anticapitalista.
per cert, la independència només hi apareix un minut en tot el documental i és quan, un altre cop, Ada Colau es justifica explicant el per què va votar Sí i Sí al referèndum i que sentencia que, segons quines condicions, ara votaria No i No. Vergonyós, també, que no hagin tallat de la seqüència com un membre de la campanya li recomana que quan li treguin la qüestió de la independència als debats ella canviï de tema.
És reprovable l'ús del seu fill Luca al film. És evident que hi havia de sortir, ja que el documental va sobre ella i es vanta de tenir moments íntims de l'Alcaldessa, però no m'he sentit còmode quan, per exemple, el té en braços en un dels monòlegs a càmera, dient que per culpa de la campanya no el veu prou creant una dolça escena que ha fet que tot el públic hagi exclamat un 'ooooh' com qui veu un vídeo de YouTube de gatets.
Un altre fet escandalós és el moment en què Ada Colau es desperta i ha d'anar a votar. I llavors, mentre prepara la bossa diu: 'sobretot, no ens deixéssim el DNI'. Sembla tota una conya ja que ella mateixa es va deixar el DNI per anar a votar a les eleccions espanyoles. O l'equip de muntatge no hi va caure o van intentar fer una autoparòdia sense èxit.
El productor, Ventura Durall, ha explicat que no pretenien fer un film polític però sí que transcendís del tema local a l'internacional. Dubto que ho hagin aconseguit. Sí que és cert que s'hauria de provar, de projectar el documental a Nova York o Munic o Zuric o Estocolm o Tòquio o Sidney... el que està clar és que ahir el públic estava entregat. De fet, la dona que tenia al costat ho vivia amb tanta passió que feia comentaris en veu alta com si estigués veient la final del seu equip de futbol cosa que em va incomodar bastant.
En acabar, grans aplaudiments. Adrià Alemany, present a l'acte, refusa parlar perquè "avui està de relax" hi ha qui marxa ràpidament i qui es queda a les preguntes al torn obert. Totes en castellà, per cert. Jo marxo cap a casa que encara haig d'escriure la crònica que es publicarà d'aquí a poques hores...
És reprovable l'ús del seu fill Luca al film. És evident que hi havia de sortir, ja que el documental va sobre ella i es vanta de tenir moments íntims de l'Alcaldessa, però no m'he sentit còmode quan, per exemple, el té en braços en un dels monòlegs a càmera, dient que per culpa de la campanya no el veu prou creant una dolça escena que ha fet que tot el públic hagi exclamat un 'ooooh' com qui veu un vídeo de YouTube de gatets.
Un altre fet escandalós és el moment en què Ada Colau es desperta i ha d'anar a votar. I llavors, mentre prepara la bossa diu: 'sobretot, no ens deixéssim el DNI'. Sembla tota una conya ja que ella mateixa es va deixar el DNI per anar a votar a les eleccions espanyoles. O l'equip de muntatge no hi va caure o van intentar fer una autoparòdia sense èxit.
El productor, Ventura Durall, ha explicat que no pretenien fer un film polític però sí que transcendís del tema local a l'internacional. Dubto que ho hagin aconseguit. Sí que és cert que s'hauria de provar, de projectar el documental a Nova York o Munic o Zuric o Estocolm o Tòquio o Sidney... el que està clar és que ahir el públic estava entregat. De fet, la dona que tenia al costat ho vivia amb tanta passió que feia comentaris en veu alta com si estigués veient la final del seu equip de futbol cosa que em va incomodar bastant.
En acabar, grans aplaudiments. Adrià Alemany, present a l'acte, refusa parlar perquè "avui està de relax" hi ha qui marxa ràpidament i qui es queda a les preguntes al torn obert. Totes en castellà, per cert. Jo marxo cap a casa que encara haig d'escriure la crònica que es publicarà d'aquí a poques hores...
Notícies relacionades
- Colau i Asens juguen al 'poli' bo i 'poli' dolent amb els fets de Gràcia 26.05.2016.
- ‘The Guardian’ es pregunta si Colau és “l’alcaldessa més radical del món” 26.05.2016.
- Colau i Collboni consumen l’acord que retorna Barcelona a 1980 25.05.2016.
- El documental 'Alcaldessa' s'estrena abans a Madrid que a Barcelona 25.05.2016.
Imprimir
Enviar
Barcelona
#60 CATALUNYA PATEIX CALOR, SÍ, PERÒ TU PATEIXES UNA...
Actualitat