Política Última actualització Dissabte, 4 de juny de 2016 05:00 h

Ep, indepes, en Domènech votarà no

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

És un problema de relat: els Comuns juguen en clar avantatge perquè en unes eleccions el votant sempre respon la pregunta que se li fa. I, ara, allò que es posa al damunt de la taula és si volem que continuï el govern del Partido Popular de Rajoy o no: un altre “si tu no hi vas, ells tornen”, però amb l’afegit d’un compromís referumdari (encara que sigui increïble). Encara que dins aquest terreny de joc els independentistes juguem en camp contrari hem de fer notar a tothom que la llibertat plena no es guanyarà de la mà dels qui ja han dit que no la volen. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

25. Les darreres enquestes, davant la desmobilització de l’independentisme i la desorientació de la resta dels actors polítics, apunten a una victòria encara més contundent d’En Comú Podem a Catalunya el 26-J. A aquestes alçades, és probable que ni tan sols una repetició de Junts pel Sí estigués en condicions d’evitar-ho. Sense arribar-hi, els comuns segueixen l’estela dels 25 diputats catalans anti-PP que va obtenir Carme Chacón en 2008. Com a independentistes ens pot saber greu que triomfi un miratge tan descarat com el seu al voltant del referèndum, però si ens ho mirem en perspectiva històrica, cal dir que la nova hegemonia a les espanyoles pivota al voltant de la reclamació del dret a l’autodeterminació: una passa endavant espectacular respecte a la proposta del PSC-PSOE de fa només vuit anys.

BARRETINA. El ministre de la fanfarronada permanent, José Manuel García Margallo, treballa des de fa mesos amb un equip que es fa dir la Barretina, format per experts (diplomàtics, catedràtics del món jurídic i assessors del propi Ministeri i de Moncloa), que s’aplega tots els divendres amb l’objectiu de dissenyar accions i campanyes adreçades a combatre el relat independentista a l’exterior. Si tenim en compte el nivell dels documents d’argumentari contra el procés enviats fins ara pel Ministeri als ambaixadors del Regne d’Espanya arreu del món sembla un refinament notable. La paradoxa: que amb aquesta acció el ministre contribueix a difondre la nostra voluntat de sobirania arreu i ho fa des d’una pèssima imatge pròpia de país econòmicament i políticament insolvent, tot i que se suposava que la independència era simplement impossible. Vaja, que al final Margallo ens ha fet un Diplocat.

BÉ COMÚ. A la tertúlia radiofònica de la ràdio comtal, la comunera Gemma Galdón justifica l’ocupació del local del Banc Expropiat de Gràcia apel·lant als límits del dret a la propietat privada i al caràcter d’especulador del seu actual propietari. Suposem que els seus 300.000 euros en compte corrent no tenen res a veure amb inversions afins a aquesta mateixa categoria. És evident que la propietat privada té límits relacionats amb el bé comú. Per això, si la funció social de l’entitat era tan important com es diu, el més coherent seria defensar no ja la seva compra (com sembla que ha negociat l’ajuntament de Colau) sinó, directament, l’expropiació amb finalitats socials a canvi d’un preu just. Però, no, no hi ha valentia suficient per plantejar-ho, perquè és més fàcil carregar els neulers del conflicte al que fan els mossos enfarinats en la provocació permanent.

CALMA. Les crides de campanya de Francesc Homs a que ERC s’aclareixi entre CDC i la CUP són contradictòries d’acord amb les regles de l’aritmètica: Junts pel Sí no té majoria absoluta. La negociació pressupostària requereix intercanvi i pausa. El món independentista, és difícil abstreure-s’hi) té per norma la sobre-reacció. Vivim tan intensament el nostre camí d’aquests anys cap a la llibertat plena que tot és el final. Qualsevol contratemps. És normal que els grups parlamentaris facin els seus regats curts per a satisfer el major nombre possible d’objectius en el marc de la despesa pública que farà el Govern de la Generalitat en els propers mesos. Així que calma. Confiança en qui ha de negociar i el mínim possible de declaracions públiques. Hi ha temps per tirar endavant els pressupostos; i si no és així, més aviat que tard la gent tindrà de nou l’oportunitat de posar-hi cadascú en el seu lloc.

ENGANY. Els comandaments dels mossos estan alarmats per la situació creada arran de la sentència pel cas Ester Quintana: tot apunta a que els membres d’una unitat antiavalots es van conxorxar des del primer moment per amagar qui havia estat l’autor dels dispars que la van deixar ferida. Des dels comandaments immediatament superiors fins al conseller es va fer anar de baix a dalt una informació falsa que ha acabat deixant, un a un, tots els responsables, en pilotes. Lògicament l’èxit d’una estratègia d’ocultament com aquesta preocupa els seus caps. Si s’estableix la idea entre els membres del cos que és útil i viable mentir els comandaments, qui assegura que, en endavant, casos encara pitjors no puguin repetir-se? Des d’aquest punt de vista és molt lògic que la cadena de la impunitat s’hagi trencat justament per aquesta baula. Cal saber la veritat d’una vegada. L’Ester Quintana s’ho mereix.

NO. Triomfador a l’avançada, Xavier Domènech continua predicant a través dels mitjans l’arrbada d’una nova Espanya. Naturalment, no és que no pugui canviar, és que una immensa majoria dels espanyols no té cap interès a transformar el model territorial; els qui accepten l’autodeterminació de les nacions que la integren, actualment, no superen el 10% dels ciutadans. Pot canviar, i tant. Però no vol. Però la veritable aportació de la seva entrevista a “La Vanguardia” de fa uns dies (i observeu el mitjà triat) va arribar quan, per  primera vegada que recordi, de manera tan diàfana, Xavier Domènech va afirmar que en un referèndum sobre la independència acordat (això que no passarà mai) ell votaria No. El candidat dels Comuns, doncs, se situa clarament en el cantó dels qui, contraris a la independència, cal col·locar com a susceptibles a acabar-nos donant gat per llebre amb un referèndum multi-pregunta o sobre una reforma Constitucional.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 

---

Notícies relacionades