Política Última actualització Diumenge, 12 de juny de 2016 05:00 h

El 26-J, la fi del miratge

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Una part de l’independentisme ajudarà (de manera irresponsable) amb el seu vot a que la nit electoral la eufòria recorri el camp federal a Catalunya. Pot ser, però, la darrera llum d’un miratge. La tomba de qualsevol expectativa de canvi. Frustració en vena. Al matí següent, s’imposarà la realitat que el darrer CIS, una vegada més, ha tornat a dibuixar: una clara majoria dels espanyols està bé com està o vol menys autonomia i 2 de cada 3 haurà votat PP, PSOE o Ciudadanos, és a dir, “establishment”. Evidentment, de referèndum acordat, ni parlar-ne. El 26-J prendrà força un Govern continuista, amb els de sempre o amb un Unidos Podemos que (tot per ocupar el poder) haurà renunciat al referèndum a canvi d’un subterfugi. I serà aleshores quan la porta del RUI se’ns obrirà de bat a bat.

HAMELIN. Dos cartells penjats en campanya, dues Espanyes diferents. A l’Espanya castellana, la del nucli expansiu, la demogràficament majoritària, a la que ha fet l’Estat històricament tal i com és: “Unidos Podemos. La sonrisa de un País”; així, en negreta. Un lema de campanya que podria subscriure, tranquil·lament Rosa Díez i UPyD. A la perifèria, per a acaçar aborígens embadalits “El somriure dels pobles”. És tan, tan, tan descarat el doble llenguatge, d’allà i d’aquí, que sembla mentida que els pugui funcionar com, sense dubte, ho farà. I és que això ja ho hem vist tantes vegades... Fins ara, sempre s’hi havia dit PSC-PSOE, quan els socialistes catalans tenien un mínim de personalitat pròpia i no s’havien lliurat amb armes i bagatges als qui sempre han manat sobre el nostre país pel civil i, quan ha calgut, pel criminal.

INFANTILISME. El posicionament de la CUP respecte als pressupostos elaborats pel Govern de la Generalitat ha estat objecte, naturalment, de forta controvèrsia. Una patacada que (es veurà més clar quan passin les setmanes) ha posat punt i final al procés. A aquesta alçades, quan fins i tot veus fortes dels sectors més radicals l’han considerat un error, no cal redundar en el que ha suposat d’imposició d’un doctrinarisme eixorc que ha evitat fins i tot el debat parlamentari dels comptes. El més inexplicable de tot plegat ha estat el posat d’alguns dels diputats cupaires després de l’anunci de moció de confiança al setembre, derivat de la impossibilitat governamental de fer aprovar la llei fonamental de cada any. “Els fets han agafat una importància molt més gran que no esperàvem”, van ser les primeres paraules del diputat Joan Garriga. Que pensaven, que tot plegat era un joc?

NETEJA. Quan, en el minut 24:26 d’aquesta conversa, organitzada per un mitjà important com “El Mundo” entre Arturo Pérez Reverte i Joaquín Sabina es parla de Catalunya, apareixen sublimats els somnis humits de l’Espanya més cavernària. I ho fan, sorprenentment, de llavis de dos suposats progressistes. Com per a confirmar la famosa frase atribuïda a Josep Pla sobre els espanyols de dretes i d’esquerres. Amb el gest de guillotinar caps, tot just abans de dir que no, que és broma, l’escriptor apunta a la necessitat d’haver-ho acabat, encara amb més sang, durant el segle XVIII, o fins i tot abans, que al segle XI es podien passar a ganivet poblacions senceres, afegeix. Que una falta de respecte tan flagrant i una anàlisi tan simple en termes històrics siguin abraçades majoritàriament a Espanya, explica també ben bé perquè hem de marxar ràpid.

PERIODISME. La crisi ha colpit durament la qualitat dels mitjans. Els ha precaritzat fins a límits insofribles. A Espanya, a més, l’inici decidit del camí de Catalunya cap a la seva independència (seguint l’Elisenda Paluzie m’he promès intentar no tornar a escriure la paraula procés) ha suposat una degradació, que fa autèntica feredat, del tan necessari compromís dels mitjans amb uns mínims cànons d’ètica periodística. L’exemple més vomitiu ha estat aquesta setmana la utilització de l’increïble cas de la periodista que sap parlar la seva llengua però no hi entén ni un borrall quan la troba escrita als rètols dels carrers de la seva ciutat. Quan es tracta de carregar contra l’ús públic de qualsevol altra llengua que no sigui l’espanyol ho hem vist ja pràcticament tot. Fins al moment, la invenció de conflictes inexistents era una especialitat del nacionalisme veí: ara, fins i tot s’inventen els testimonis.

SOBREVIURE. L’evolució de les enquestes apunta a una victòria suficient del PP, naturalment, amb importants recolzaments externs. I a la previsible continuïtat de Rajoy com a president del govern espanyol. O, dit d’una altra manera, a una victòria impossible de l’esquerra, atès que ni els barons del PSOE voldran pactar amb Podemos, ni els de Pablo Iglesias s’estimaran aliar-se amb el partit del dimitit Pedro Sánchez, per la senzilla raó que aspiren a substituir els socialistes d’aquí quatre anys, sobre la base del previsible “sorpasso” que assoliran el 26-J. La solució d’un govern de l’”establishment” i la complicitat europea sobre la base del PP i Ciudadanos, amb l’abstenció inicial del PSOE, podria oferir també un paper de protagonisme permanent als socialistes: sobreviure fins el 2020 a base d’acaparar l’atenció, a cada votació important, fent una mica de CUP: però, amb quina excusa de fons, si no tenen fer la independència?

UNIÓ. En competència amb Ciudadanos, els sectors descavalcats de Convergència arran de la tria independentista clarament majoritària dels seus electors i de la direcció a l’entorn d’Artur Mas, encapçalats per l’ex-CDS Antoni Fernández Teixidó i altres elements procedents d’Unió, com ara l’ex-diputat i, segons sembla, primer ex-independentista Roger Muntañola, fan moviments per continuar erosionant l’independentisme i evitar el 50%. Es tracta d’intentar pouar en les aigües dels antics votants de CiU per reconstruir una opció de centre-dreta, liberal i autonomista, abans que la gent de Ciudadanos s’ho quedi tot. L’extensió d’aquest camp és difícil de definir, atès que la major part del catalanisme ha virat cap a l’independentisme. En tot cas, es tracta d’aprofitar el moment: el decantament esquerrà de la majoria per l’estat propi podria donar lloc a opcions conservadores ancorades en l’antiindependentisme, com sempre, amb un fort recolzament mediàtic.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 

---

Notícies relacionades