Política Última actualització Dissabte, 18 de juny de 2016 05:00 h

El RUI obre una via d’aigua als Comuns

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

És cert que la iniciativa requereix una anàlisi aprofundida ¡ serena. Sobretot, que, si el portem endavant, ha de ser vinculant i definitiu. I que els mateixos que van menystenir el mandat del 47,8% del 27-S segurament no acceptaran el mandat d’un RUI amb una participació que amb tota seguretat no passarà gaire del 40%. Però si alguna virtut ha tingut l’aparició de la proposta damunt la taula ha estat la de descol·locar els Comuns, que aspiraven a monopolitzar el relat del referèndum, però sense parlar-ne gaire. En fer-ho, la seva credibilitat s’ha afeblit considerablement, un fet que pot mobilitzar un xic l’independentisme en aquest tram final que ens queda. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

ALTRES. Com correspon a una campanya electoral que pot ser decisiva, la premsa catalana al servei de l’”statu quo” de dependència fa hores extres a tot drap. Si “La Vanguardia” ofereix tot l’espai del món als Comuns per intentar aturar el dessagnament via Corredor Mediterrani, Enric Hernández ens serveix en safata un “tracking” diari de campanya perfectament dissenyat per conduir el relat al punt que l’interessa. Així, les forces polítiques que el 27-S van sumar el 40% dels vots i el 20-D van obtenir 17 diputats, en les infografies de les seves enquestes s’encabeixen en l’apartat “Altres”, amb els vots nuls i en blanc. Realment espectacular. Podria passar, però, que un dia el director del diari dependentista es desperti i descobreixi que “los otros” han declarat la independència, que els seus gràfics eren del país veí i que l’amo ja no requereix més els seus serveis.

ANTICATALANISME. Amb l’aigua al coll que podria portar el seu partit fins a la tercera posició al seu feu històric, Susana Díaz no ha dubtat aquesta setmana, reiteradament, recreant-se amb fruïció, a cridar la xenofòbia habitual contra els catalans-que-s’ho-queden-tot. Naturalment, li és igual que el poc que queda del PSC en pagui les conseqüències. Alhora, fa molt creïble el discurs dels Comuns, entestats a fer-nos passar bou per bèstia grossa, o sigui, que d’un govern seu amb el PSOE podria néixer quelcom mínimament respectuós amb el futur d’una Catalunya digna. L’Espanya eterna hi és, per molta fumera que s’hi vulgui ventar per atordir la visió dels electors d’aquest racó de la mediterrània: els independentistes tenim ja menys d’una setmana per explicar als nostres conciutadans, cafè a cafè, conversa a conversa, botiga a botiga, que només votant partits no sucursalistes obtindrem la plena sobirania.

BREXIT. L’assassinat de la diputada laborista pro Unió Europea Jo Cox ha trasbalsat del tot la campanya del referèndum britànic del proper dimecres. A l’espera de copsar l’impacte definitiu d’un fet tan luctuós, de moment, el que realment compta, que és les preferències expressades a les cases d’apostes, encara es decanten per la victòria del no a la sortida del Regne Unit. Sigui que sigui el que finalment passi, la pràctica del referèndum torna a posar damunt la taula el fet que, en una societat madura, només es pot enfortir la democràcia a base de més democràcia. Després del 26-J el no d’Espanya a encarar el problema català a les urnes continuarà degradant la seva imatge i reforçarà l’aval internacional a aquells que consideren que una acció unilateral dels catalans, la que sigui (DUI o RUI o la combinació en l’ordre que vulgueu de les dues), està legitimada davant la voluntat de bloqueig dels partidaris de la dependència de Catalunya.

CALLS. Tot i que el nostre propi desànim no ens deixa veure el bosc, cada setmana fem petites passes per tal de normalitzar el nostre camí cap a la llibertat. És evident que la pilota és ara a la teulada dels polítics i que són ells els quin han de prendre les iniciatives i les decisions clau. La conselleria d’Exteriors està fent una tasca excel·lent en aquest àmbit. Tenen el mandat rebut del poble. Però també és evident que tots i cadascun de nosaltres, des dels nostres àmbits, hem de pensar com podem posar el nostre granet de sorra en aquest gran projecte. Els calls catalans ho han fet. Aquesta setmana, “The New York Times” i “Haaretz”, mitjans de referència als Estats Units i Israel han informat abastament de la sortida dels calls de Girona, Barcelona, Besalú, Castelló d’Empúries i Tortosa de la “Red de Juderías de España” i de la seva voluntat de constituir un òrgan de promoció propi.

DIFERENTS. El contrast entre l’actitud democràtica i tolerant de la mitjana dels votants d’uns i altres revela moltes coses. Per exemple, el fet que els independentistes, a plaça, ens limitem a escridassar Sánchez Camacho quan es proposa amargar-nos la feina o que convidem a seure als qui s’aixequen al crit de “Viva España” enmig d’un míting d’Esquerra, mentre ells fan fora i fins i tot agredeixen un espontani que crida, perillosament, simplement a favor de la independència. Realment, dóna gust pertànyer al bàndol de les bones maneres. Per cert, que, sorprenentment (ui, sí, no ens ho esperàvem pas) han passat gairebé dues setmanes i no hi ha cap notícia (si no m’erro) sobre la identitat dels agressors de les paradistes a favor de la “selección” espanyola. Ai, ai, ai, a veure si al final no acabarà de convenir que se sàpiga d’on venia tot plegat?

DIRECTORS. Una quarantena de màxims responsables dels centres públics per carta i mig miler de docents a les portes del Parlament han demanat al Departament d’Ensenyament que la pròrroga pressupostària no afecti les dotacions de mestres de reforç necessaris en les centres amb més pressió. Com és lògic, les queixes han anat adreçades al Govern. En aquest cas, però, el vot negatiu a una proposta de pressupostos que portava més de 200 MEUR dedicats a millorar els recursos docents a l’ensenyament públic, hauria de fer que no només la consellera Ruiz hagués de donar-hi explicacions, sinó també els responsables de la CUP, els QWERTY i els socialistes, grups d’esquerra al Parlament de Catalunya que amb la seva esmena a la totalitat als pressupostos, si més no, han dificultat considerablement la inversió de més recursos. El debat pressupostari va vessar tones i tones de demagògia i ara els serveis públics en paguen les conseqüències.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 

---

Notícies relacionades