Política Última actualització Dissabte, 25 de juny de 2016 05:00 h

Votem per sortir d’aquest Estat corrupte

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Sí, és cert que, tots d’acord, podíem haver organitzat una plantada que deixés la participació demà en poc més del 40% del cens. A manca d’aquest consens, però, no ens podem permetre deixar de donar una lliçó a aquesta Espanya decrèpita que és la que volen la majoria dels espanyols, la de la restauració borbònica de 1978. Demà apropem-nos a l’urna i deixem clar que els catalans no només volem expulsar al PP de les seves poltrones els propers quatre anys: tenim l’oportunitat, d’una vegada per totes, de dir que volem deixar enrere per sempre aquest estat corrupte incapaç d’assimilar la democràcia. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

APARCAR. Fins i tot abans de l’esclat de l’Indygate ha semblat que la campanya se li ha fet massa llarga als Comuns. M’avanço als resultats, però fa la impressió que l’horitzó de 14-15 escons que l’enquesta del CIS apuntava ara fa un mes s’ha anat desgastant i, segurament, ara ens trobem més a prop de repetir els 12 del 20-D que d’una altra cosa. Demà ho veurem. Els interessos generals espanyols de Podemos han provocat a Catalunya una autèntica “yenka” dels Comuns, un dia un pas endavant i un endarrera el següent. Finalment, com a resultat del filtratge d’una conversa en “off” de Pablo Iglesias amb periodistes ha quedat clar que no és que el referèndum hagi deixat de ser una línia vermella per Unidos Podemos, és que, directament, pensen aparcar-lo a l’hora de negociar la investidura. Podria ser que demà la candidatura d’Iglesias creixés arreu, excepte a Catalunya.

ATACAR. Jordi Évole es preguntava aquesta setmana a les xarxes socials, com bona part dels Comuns han expressat reiteradament, perquè els candidats independentistes han concentrat el foc de campanya tan especialment en Xavier Domènech. No cal dir que és evident: perquè és amb ell amb qui compartim electorat i a qui cal desacreditar, descredibilitzar. Als QWERTY no els canviarem: però volem demostrar als seus votants que només vénen fum. Fins ara, han aprofitat cada oportunitat de donar suport al canvi real a Catalunya per posar-s’hi del costat de l’statu quo. L’establishment ho sap i (mentre no necessiti desfer-se’n abruptament, que ho farà quan calgui) els promociona descaradament. El que resulta curiós és que després de les mil i una intervencions de Joan Coscubiela o Lluís Rabell, arreu, histèriques de demagògia, des del passat 27-S, es pregunti els independentistes perquè ataquem els Comuns.

CLAVEGUERES. La filtració de la conversa entre el ministre de l’Interior espanyol i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, també “muy español” ha servit per escoltar les proves d’una cosa que ja sabíem: que l’Estat espanyol està dedicant recursos ingents al servei del manteniment de la unitat d’Espanya. Amb permís dels GAL, es tracta, sense dubte, de l’escàndol polític més greu des de 1977. Tot allò que ja ens imaginàvem al descobert, amb personatges com Isidre Fainé o José Manuel Lara al bell mig. El nivell de la democràcia espanyola és tan ínfim que el millor d’aquesta història és que ens ofereix noves dosis de legitimació, a nivell internacional, per prendre les mesures unilaterals que caldran en els propers mesos: l’ús de l’estat contra una part de la població per combatre les seves idees com a únic argument, sense dubte, també justifica una Declaració d’Independència. Continuem endavant.

DEMOCRÀCIA. La reacció a la victòria inesperada del Brexit, per part dels principals líders polítics espanyols, el trio del continuïsme, ha estat tremendament reveladora dels ses valors més profunds. Amb Catalunya clarament fixada en el subsconscient, “antes fatxa que rota”, s’hi han regirat contra els referèndums d’una manera demencial, clamant a tort i a dret que les decisions importants no es poden deixar en mans de la gent. I reclamant la sobirania immediata sobre Gibraltar. La qualitat democràtica de l’Estat espanyol és tan baixa que un ministre pot posar els recursos de l’Estat al servei dels seus interessos de partit i no passa res. I la solució a la crisi democràtica de la Unió Europea és deixar encara més de banda la gent sempre que sigui possible. Li’n diuen democràcia parlamentària, però sense parlar del Parlament de Catalunya, on tenim majoria independentista, clar, aquí no.

EIXAMPLAR. En clau de país, en el marc del procés d’alliberament nacional, la crisi de la CUP evidencia l’error de l’aposta tàctica contra el pressupost d’aquesta part tan fonamental de l’esquerra independentista. La seva actitud en extrem bel·ligerant contra la resta de l’independentisme polític no només ha posat en escac la governabilitat del país (i, per tant, la credibilitat de la solvència dels independentistes), sinó que ha contribuït a engreixar el relat dels QWERTY, amb els resultats electorals que ja són damunt la taula. No només no s’ha eixamplat el perímetre de l’independentisme polític, sinó que s’ha empès milers d’independentistes a votar opcions que no ho són. Encara som a temps de rectificar, però la sortida dels primers dissidents recorda massa les passes inicials de la llarga crisi de degoteig d’Unió, que va permetre el nucli impulsor de les polítiques errònies mantenir-se fins el darrer minut abans de l’ensorrament total.

ENCREUATS. Disculpeu la consideració estrictament barcelonina. Afortunadament, a les províncies de Girona, Lleida i Tarragona sembla que seran els independentistes els qui primer arribaran a la meta de les urnes del Senat. A Barcelona és cosa ben diferent. Els Comuns tenen totes les de guanyar i endur-se tres senadors, deixant-ne només un a mans indepes. Miquel Calçada, candidat convergent a senador, ha manifestat públicament que no es votarà a ell, sinó als altres candidats de la seva llista i al jutge Santi Vidal, capdavanter de la d’Esquerra. En efecte, un vot encreuat entre els electorats d’Esquerra i Convergència, fins i tot amb l’afegitó de la republicana Mireia Ingla, la tercera en discòrdia el 20-D, podria fer fàcilment que els tres candidats més votats a la província de Barcelona fossin republicans. Jo no m’ho pensaria. Bé, de fet, no m’ho pensaré. Fem-ho.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 

---

Notícies relacionades