Política Última actualització Diumenge, 26 de juny de 2016 05:00 h

No deixem el nostre futur a mans del sucursalisme

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Quan siguis davant l’urna, et pot temptar el discurs anti-PP dels qui ara parlen només de qui ocupa la Moncloa, sense oferir res més que un miratge de canvi de l’Estat decrèpit que ens nega els drets. La realitat és que, aquests venedors de xavalla, hauran de pactar per governar amb els qui ja han dit que no volen de cap manera donar-nos la paraula per decicir. Així que, només un resultat important de l’independentisme servirà per obligar-los a tenir-nos en compte i reforçar el camí cap a una República Catalana que tingui com a prioritat els teus interessos. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

ESPAI. La triomf del Brexit és un pal espectacular a la manera en la qual s’ha fet la Unió. Burocratització i protecció d’interessos i decisions al marge de la gent. Servirà, però, per posar de relleu la cadena de mentides on es fonamenta la seva negativa al nostre dret d’autodeterminació. Gran Bretanya no gravitarà en l’espai exterior i la UE estudiarà acuradament i negociarà fins a l’extenuació de quina manera pot minimitzar l’impacte econòmic del Brexit. Els vot de la por a la sortida de la Unió rebrà un missatge tan clar com el dels votants escocesos que, seguint aquesta pulsió, van votar no a la independència i ara s’hi trobaran fora justament per haver-ho fet. El segon referèndum sobre la independència apareix damunt la taula. I, amb una UE en crisi profunda, continuar insistint en la possibilitat d’expulsar un territori com Catalunya, que vol formar-ne part, semblarà cada dia més increïble.

FRATERNITAT. El darrer ítem de campanya dels Comuns ha estat el d’emprar la paraula fraternitat almenys una vegada a cada frase. Podrien dir amor, però sonaria massa endolcit. Fraternitat, en canvi, té aquell vernís tan revolucionari (i tan fals) que acostuma a acompanyar el discurs QWERTY. Nosaltres hem de parlar clar, fraternitat no pot voler dir en cap cas ni submissió ni subordinació. Ni submissió que ens impedeixi construir la República Catalana des de les majories que ja tenim al nostre país. Ni subordinació de la nostra voluntat i els nostres interessos propis als d’un altre país que triplica la nostra demografia. Fraternitat tota, però amb tothom: amb els espanyols, amb els xinesos i amb els sirians, tots ells pobles digníssims amb els quals no pensem compartir estat, fins i tot encara que ells mai ens hagin intentat, com els castellans, exterminar de la faç de la terra.

MAJORIA. Diumenge el diari comtal publicava una enquesta en la qual l’independentisme mostrava la seva brutal fortalesa. Tot i els problemes en la governació del dia a dia, quan es pregunta per la resposta concreta a un referèndum (no com fa el CEO), la resposta sí a la independència se situa entre el 57% (si descomptem els qui manifesten que no aniran a votar i repartim els qui en dubten) i el 52% (si atribuïm aquests últims sencers al no). Justament a cavall del 55% que va obtenir el Sí, entre els qui van voler definir-se, a les eleccions plebiscitàries del 27-S. Som majoria. Tenim el mandat democràtic per culminar el procés, tot i els paranys que insistim a posar-nos. Fem-ho, doncs, en el termini promès. Amb DUI, amb RUI, amb DUI+RUI o amb RUI+DUI, però fem-ho. Perquè fins i tot els adversaris més acèrrims han d’atemptar a la raó per amagar que som majoria.

MUTS. L’esclat de l’Indygate ha estat rebut amb evident incomoditat per part de la premsa dependentista catalana, implicada directament en el cas de “El Periódico” arran de la seva vinculació al grup Planeta. La de Madrid, no cal ni dir-ho. Les referències durant la tarda de dimarts van ser molt escadusseres i només a mig matí de dimecres les edicions digitals (amb l’excepció de “La Razón”, incombustible al servei de Rajoy) van haver de donar cobertura de primer ordre a la notícia. El resultat, inaudit, les edicions en paper de la premsa espanyola de Barcelona i Madrid no feien (pràcticament) cap mena de referència al cas, al mateix temps que els líders de tres partits estatals es veien forçats a demanar la dimissió d’un ministre. De tot plegat no sé ben bé que fa més por, si viure en un Estat de claveguera o on els mitjans poden arribar a amagar descaradament afers tan greus.

TOLOSA. Espanya continua avançant (encara que amb entrebancs) a l’Eurocopa de futbol que se celebra a França. Aquesta setmana ha circulat per les xarxes socials amb profusió un vídeo en el qual un grup d’energúmens enfundats en les samarretes vermelles de la selecció espanyola despenjaven una estelada d’un balcó de Tolosa de Llenguadoc i intentaven cremar-la primer i fregar-se-la pel cul després. Potser era l’estelada penjada per un estudiant català o per un professional que ha marxat per efecte de la crisi, a la recerca de noves oportunitats. No em resisteixo a creure, però, que l’escena no sigui un símbol de la història del nostre país: que l’estelada que ha penjat el descendent d’algun dels catalans exiliats a Occitània després de la desfeta del 1939 sigui ara atacada i menystinguda pels hereus dels qui el van enviar frontera enllà. Encara, gairebé vuitanta anys després.

TRENS. La campanya electoral, la protesta organitzada de la societat civil i l’atenció de la televisió pública en la seva funció de servei, ha servit aquesta setmana per posar novament de manifest l’escàndol d’unes infraestructures ferroviàries que fan autèntica pena. Des de les Terres de l’Ebre, la plataforma Trens Dignes ha posat de relleu la vergonya d’una connexió amb Barcelona completament impresentable. Les dades de puntualitat i inversió executada en les línies de trens regionals són directament tercermundistes. La manca de renovació i manteniment a rodalies la paguen cada dia amb el seu temps milers de treballadors catalans i provoca danys econòmics gairebé incalculables. Preguntat sobre aquest desastre, el president espanyol ha contestat aquesta setmana que quan va visitar el Japó va comprovar que no teníem res a envejar al tren bala. Realment, aquest home viu a Matrix. Convé que el tornem a la realitat, d’un cop, el més aviat possible.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 

---

Notícies relacionades