Política Última actualització Diumenge, 3 de juliol de 2016 05:00 h

Full de ruta amb referèndum: el cop definitiu

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Aquest estiu, fins a la Diada, apunta a convertir-se en un moment clau per encarar la fase final dels famosos 18 mesos. D’aquí uns dies l’Assemblea obrirà la festa, amb la consulta sobre el Referèndum vinculant. La moció de confiança del president Puigdemont (a qui correspon marcar la iniciativa) pot esdevenir la posada de llarg del pla d’acció definitiu. La frustració de la darrera tercera via, amb la victòria de l’antic règim a la metròpoli el 26-J, reforça definitivament la via unilateral a Catalunya. Així, doncs, estructures d’estat, lleis de desconnexió i referèndum a la primavera. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

GENEROSITAT. En el camí de reconstruir una força d’esquerra autonomista a Catalunya, els Comuns van obtenir fa set dies la victòria electoral, encara que s’hi van deixar vuitanta mil vots en els revolts d’una campanya mal gestionada. Que la qüestió del referèndum fos tan present, a desgrat seu, segurament els va provocar una petita fuita de vots pel flanc espanyolista, concentrat sobretot a Barcelona i el seu entorn metropolità (amb la pèrdua de 22 mil només a la capital). El contrast amb la castanya descomunal de la pèrdua de més d’un milió de vots i el “trompasso” a Espanya, que els ha deixat en tercera posició, és sorprenent. El seu resultat aquí els permetria pensar a ser força decisiva de govern en una República Catalana on aplicar bona part del seu programa: en canvi, persistiran a mantenir la submissió a una Espanya comandada pel PP o no hi tenen ni grup parlamentari propi.

JUDICI. Tot apunta a que l’expresident Mas, l’exvicepresidenta Ortega i l’exconsellera Rigau seran portats finalment a judici davant del TSJC per una iniciativa de caràcter estrictament polític. Més enllà de si som o no d’acord amb l’estil poruc del seu argumentari de defensa, la gravetat del fet hauria d’esperonar els 2,3 milions de catalans que vàrem participar al 9-N a mobilitzar-nos intensament per denunciar davant del món l’immobilisme antidemocràtic en el qual ens manté tenallats l’Estat espanyol. Judicialitzar-ho tot, violentament, és la via empresa pels nostres adversaris. Nosaltres hauríem d’entomar el repte i fer-hi front en el mateix terreny, el de la democràcia, perquè ens és el més avantatjós: cada passa de l’Estat espanyol contra el referèndum hauria de ser contestada per nosaltres insistint-hi. I si fixéssim com a data d’un referèndum vinculant la data del judici contra els responsables del 9-N?

PANTALLA. Dilluns l’entitat espanyolista amb forts lligams amb l’extrema dreta, Societat Civil Catalana, feia instal·lar, sense permís, per a veure “la roja”, una pantalla a la plaça Catalunya, davant la qual es van concentrar dos-cents ultres i alguns turistes despistats. Tot i que, com diria Joaquim Coll, sense respecte a la llei no hi ha democràcia, en aquest cas (com sempre que cal) l’espanyolisme es va passar pel folre les ordenances municipals i va tirar pel dret, que jugava la selecció espanyola. La manifestació nacionalista-esportiva va començar enviant l’expresident Mas a la cambra de gas i va acabar (com acostuma a passar darrerament en les concentracions feixistoides) empaitant periodistes. Entretant, a Ponent, per celebrar els zero escons a la demarcació del partit d’Àngel Ros i els seus acòlits de Ciutadans, trenta lleidatans s’aplegaven davant la pantalla pagada per la Paeria per veure la derrota davant d’una Itàlia molt més afamada de victòria.

PREMI. L’afer Fernández Díaz va tenir impacte en la campanya electoral, en efecte, bàsicament per refermar la concentració del vot espanyolista a mans del PP, el partit que millor combat l’independentisme com sigui, legalment o il·legal. Un cas tan greu d’utilització de les institucions per instigar una persecució política, amb la concurrència del poder judicial i els mitjans de comunicació afins, no només no ha provocat cap càstig electoral sinó tot el contrari: ha estat efusivament premiat. A Espanya, ha contribuït a fer del Partit Popular la candidatura més votada a 42 províncies. A Catalunya, ha servit per erosionar Ciutadans (que perd aquí gairebé una quarta part dels vots que es deixa pel camí en total) i a fer dels populars el tercer partit més votat a la ciutat de Barcelona. Un país veí de vergonya i un espanyolisme català neofranquista, per si encara no ho teníem prou clar.

RÀBIA. Poques vegades una victòria havia estat tan amaga. Xavier Domènech compareixia la nit electoral extraordinàriament crispat, en tromba contra els qui havien criticat en campanya les flagrants incoherències de la seva formació; l’alcaldessa de Barcelona, mig plorosa. Al dia següent, la roda de premsa coral de valoració dels resultats semblava un autèntic funeral. És el que té haver pres l’opció del sucursalisme, és la conseqüència de fiar-ho tot absolutament i fraternalment al canvi d’una Espanya que no vol canviar: tones de frustració. El marc mental de la possibilitat d’un canvi imminent, hàbilment construït durant mesos per suplantar la il·lusió que fins fa poc havia representat en solitari l’independentisme, s’enfonsava. Comença una nova etapa en la qual els Comuns, de moment, semblen parlar només de política convencional en el marc d’una autonomia intervinguda: no sé si amb això recuperaran la grapa perduda.

TUPINADA. No hi ha dubte que els dos grans partits espanyols, però sobretot el PP, de tota la vida, hi fan trampes. Els geriàtrics i els convents són els seus escenaris predilectes. El vot per correu, un bon filó. Està claríssim que, en les darreres convocatòries, torpedinar el vot exterior, integrat sobretot per gent jove i formada (el negatiu del seu perfil de votant), s’ha convertit en un objectiu (també ho va ser descaradament el 27-S) al qual s’apliquen amb fruïció. Però una cosa no treu l’altra: els grans partits tenen apoderats que controlen els recomptes i es fan amb còpia de les actes de gairebé totes les meses obertes: la possibilitat de fer un frau massiu que modifiqui substancialment el resultat d’unes eleccions és altament remota. Francament, a Podemos farien bé d’analitzar les causes reals per les quals els ha volat més d’un milió de votants.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades