Política Última actualització Dissabte, 9 de juliol de 2016 05:00 h

El govern Colau tasta els límits del pa que s’hi dóna

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Dimecres a la nit, el regidor Jaume Asens anunciava a bombo i plateret, en nom de l’Ajuntament de Barcelona, de manera sorprenentment unilateral, el tancament definitiu del CIE de la Zona Franca. La realitat, via Ministerio del Interior, però, el desmentia en ben poques hores. Amb Espanya no hi ha pacte possible: només submissió al dictat d’una majoria que ens és gairebé del tot aliena. Qui cobra, mana. L’acte de dignitat que, si es referís directament al procés de desconnexió, Lluís Rabell i Joan Coscubiela haurien titllat al Parlament de fanfarronada acabava en no res. Perquè només amb una República Catalana hi ha lloc per a un canvi real. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

CANADENCA. Miquel Iceta ha tornat amb la seva vella idea (cop de pilota i endavant) d’un marc legal que permeti un referèndum d’autodeterminació si els catalans voten no a una suposadament possible reforma constitucional. Naturalment, es tracta d’una mostra més del dret a diferir al qual s’han abonat els socialistes catalans, després d’anar reculant, passa a passa, fins i tot envers els plantejaments d’algú tan poc sospitós com Pere Navarro. Fum poc dens, atès que a Espanya no s’acordarà (més enllà de la pura cosmètica que permeti vestir un pacte de legislatura més o menys estable) cap mena de reforma profunda de la Constitució. I tot i que estem parlant de pura ciència ficció, el PSOE i la revolta interna dels seus quadres a Catalunya, va obligar el PSC a recular en menys de 24 hores. Disculpin l’acudit fàcil, però la d’Iceta, més que quebequesa, és més aviat la via Toronto.

CATALANISME. Els taronges d’Albert Rivera han quedat molt tocats, particularment a Catalunya. Després de tocar el cel, en versió Junts pel No, el passat 27-S, no han fet més que perdre suports, en aquelles eleccions, les generals, que els haurien de ser les més propícies. Fins al punt, de situar-se a Catalunya més de dos punts per sota de la mitjana estatal de percentatge de vot i de perdre pràcticament aquí una quarta part de tots els vots evaporats pel conjunt de les seves candidatures. El mateix que Podemos, tot sembla indicar que a Ciudadanos han volgut estirar massa el xiclet: pretendre aparèixer com els veritables catalanistes per pescar en les aigües de l’antiga CiU és quelcom senzillament increïble per als catalanistes de tota la vida i fins i tot clarament contraproduent, perquè empeny els seus votants cap als veritables patriotes que es deixen la pell a les clavegueres: el PP.

CONFIANÇA. Aquesta setmana fins i tot l’associació conservadora de la magistratura espanyola ha criticat el retorn del magistrat Daniel de Alfonso a les seves responsabilitats com a jutge de l’Audiència de Barcelona. Certament, després de l’espectacle lamentable, mafiós, d’un director de l’Oficina Antifrau defraudant els principis més bàsics de la democràcia, començant per la divisió de poders, cal tenir molta indignitat per presentar-se davant dels ciutadans com algú amb prou dignitat per impartir justícia. De la mateixa manera que costa d’entendre que els agents dels mossos que van extra-limitar-se fins causar-li la mort a Juan Andrés Benítez tornin a intervenir al carrer d’aquí no gaire, també costa molt assumir que algú que ha demostrat un nul interès per l’equanimitat, que ha fet del sectarisme la seva divisa, pretengui actuar ara com a magistrat. Si a mi em toqués com a jutge sortiria corrent de la sala de vistes.

CREDIBILITAT. Un dels principals problemes del val tot contra els catalans és el mal que els mateixos espanyols es fan. Un país amb principis democràtics tan tendres hauria de ser particularment curós a l’hora de preservar els mecanismes més bàsics d’un estat de dret. Al contrari, posar tota la maquinària de l’estat al servei de la defensa d’un búnquer de poder mesetari no ha fet sinó podrir una mica més el seu prestigi. Com volen, ara, que ens mirem les seves operacions-espectacle contra la corrupció que quedaran en no res. Si és que, realment, el jutge del Vendrell vol avançar en la seva investigació de vuit possibles delictes amb la detecció de noves proves, com és possible que la guàrdia civil, a la qual s’encarreguen els escorcolls, informi tantes hores abans la premsa, amb la lògica possibilitat que els propis investigats arribin a saber-ho i destrueixin qualsevol prova?

DESTRUIR. Encara que Europa digui el contrari (despullant també les operacions urbanístiques que han permès finançar en tants moments el Real Madrid), en realitat, com tots sabeu, el Barça és l’únic equip que fa contractes irregulars i els seus els únics jugadors que defrauden a hisenda, des de Dani Alves a Javier Mascherano, passant, naturalment, per Leo Messi. Es tracta d’aconseguir que el millor jugador del món abandoni el Barcelona, que aquesta és una guerra que no fa presoners, que no ha de quedar pedra sobre pedra. Un dia un periodista català investigarà a fons el comportament de l’advocacia de l’Estat evitant de totes totes un pacte, una vegada retirada la acusació per la fiscalia. Un dia un periodista català investigarà a fons quines són les simpaties polítiques del jutge del cas Messi i descobrirà exactament el que estàs pensant. Un dia tot això passarà.

ELIMINATS. En una nova demostració d’infantilisme polític, el Borbó Felip VI ha decidit vetar els partits bascos i catalans en la recepció que s’oferirà dilluns a Madrid al president Obama. Naturalment, els mitjans espanyols, tant amatents a la veritat, han explicat justament el contrari: que són el que ells anomenen nacionalistes els qui no hi volen assistir. És com si, ja que per la violència, com sempre, ja no poden, a base d’ignorar-nos deixéssim d’existir. Recorda també les visites del general Franco a Barcelona, quan es pentinava la ciutat de “vagos y maleantes” per fer la millor cara social i política davant del dictador. L’exclusió, que als qui estem per marxar com abans ens hauria d’estar francament bé, és certament sorprenent venint d’algú que fa pocs dies, a Girona, ens alliçonava afirmant que hem d’aprendre a conviure. Conviure des de l’exclusió és una curiosa manera d’enfortir els nostres llaços trencats.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 

---

Notícies relacionades