Política Última actualització Diumenge, 10 de juliol de 2016 05:00 h

Temps d’accelerar cap a la independència

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Després de l’enfonsament de l’expectativa de canvi a Espanya el 26-J, el temps de la desconnexió, inevitablement, s’accelera. La impossibilitat d’una majoria parlamentària estable per al dia a dia i l’agressió sistemàtica del govern espanyol via Tribunal Constitucional aconsellaran potser escurçar els temps del full de ruta: la tardor ens pot dur ben ràpid a una declaració d’independència que caldrà ratificar via referèndum, tal i com fa setmanes proposava el professor Antoni Abat al Parlament de Catalunya. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

EXILI. Gràcies a la reforma introduïda, amb la pitjor intenció, en la mecànica del vot exterior, la participació al conjunt de l’Estat amb motiu de les eleccions espanyoles del 26-J va ser d’un pírric 6,3% del cens, i d’una mica més d’un punt superior a Catalunya: només 15.000 dels 200.000 catalans amb dret a vot l’han exercit. Naturalment, el PP sap el que es fa: Podemos hi ha estat la gran dominadora, amb més del 30% dels sufragis. Una vegada més, l’Estat espanyol ha boicotejat la participació política d’un volum molt important de compatriotes. Els estralls de la crisi han provocat l’exili d’alguns dels millors i d’un volum notable dels nostres: si tenim en compte que la població de l’Hospitalet de Llobregat és de 253.518 (2014) es pot afirmar tranquil·lament que la segona ciutat del país ja es diu exili econòmic. Per això també tenim pressa.

INCOMPLIMENT. Aquesta setmana, el regidor barceloní Gerardo Pisarello ha insinuat que Barcelona en Comú no impulsa la consulta sobre l’entrada a l’AMI de l’Ajuntament de la capital, perquè els grups municipals partidaris de la independència creuen que podrien perdre-la. Cal tenir un rostre petri per a incomplir un altre compromís de campanya i culpar-ne, precisament, a aquells qui n’estan exigint el seu compliment. De fet, tant el grup de CiU com el d’Esquerra han recordat immediatament al govern barceloní el seu suport a la convocatòria de la consulta ciutadana. Els Comuns continuen amb el seu intent desesperat de no prendre partit a favor de la sobirania de Catalunya. Ara aspiren a que ens acontentem amb quatre anys més de govern del PP, a l’espera que Pablo Iglesias no perdi en les properes eleccions un altre milió de vots. Però els propers mesos els obligaran a mullar-se en defensa d’Espanya.

OPERACIÓ. El comissari de la policia espanyola José Manuel Villarejo Pérez, encausat en un afer de presumptes gravacions a altres policies i agents del CNI ha cantat davant del jutge, deixant en pilotes el ministre de l’Interior espanyol. Com qui no vol la cosa, ha admès la seva col·laboració amb la denominada, tan discretament, “Operació Catalunya”. Fa anys que diversos mitjans, amb la nul·la (lògica) atenció dels mitjans espanyols i l’escàs (incomprensible) seguiment dels catalans, venien oferint detalls de l’existència d’una unitat de policia política que emprenia investigacions pròpies sense cap mena de control judicial. Un escàndol de proporcions estratosfèriques davant del qual Jorge Fernández Díaz s’havia espolsat les puces sense perdre ni cinc minuts. Ara, doncs, comptem amb el testimoni explícit d’un dels protagonistes, que s’afegeix als detalls oferts per les famoses converses de despatx del ministre. Però, sí, tot quedarà igual.

PATRIMONI. El cas de les obres d’art conservades per institucions catalanes, procedents de l’antic monestir de Sixena, afirmen els professionals dels museus afectats, obre una via d’aigua de proporcions incalculables. Una vegada més, l’estat espanyol actua amb total menyspreu de les nostres competències exclusives sobre el patrimoni artístic conservat al país, adquirit segons tothom reconeix, lícitament, mentre reté encara una part del patrimoni documental obtingut a punta de baioneta el 1939. En el clàssic món a l’inrevés dels espanyols, els qui van salvar-lo de la devastació són presentats com a lladres i els qui el van robar com a herois. Francament, si és que volem fer el pas de construir un Estat propi, potser hauríem de començar per defensar el nostre propi patrimoni: perquè en el moment del trencament caldrà encara més força, experiència i determinació. Comencem aquí i acudim si cal a les instàncies internacionals per denunciar l’espoli.

PENSIONS. Una vegada satisfeta la paga estival dels pensionistes, hem sabut que el govern espanyol ha hagut de prendre 8.700 MEUR del fons de reserva de la Seguretat Social i que ara ja només en queda per a tres pagues més. Som, doncs, a tres extres de fer fallida en un dels punts més sensibles per a la pau social i per a la sostenibilitat dels serveis públics. Cal explicar a tothom que el retorn del deute, el pagament de l’AVE i la despesa militar han provocat un endeutament sense precedents i que el panorama ens obliga a accelerar la nostra sortida del Regne d’Espanya. Per acabar-ho d’adobar, expliquen els qui en saben, mentre ens distreuen amb les suposades conseqüències del Brexit, la Reserva Federal dels Estats Units és en procés d’augmentar els tipus d’interès, fet que pot portar a una fallida exprés a la hisenda pública espanyola.

SUPREMACISME. El cas d’en Quimi Portet, ja sabeu, la denúncia del capteniment propi d’un pinxo d’un cambrer de Balèaria, tot negant entendre’l en demanar-hi un cafè amb llet, amb la reacció histèrica dels mitjans espanyols, posa de relleu (també en aquest punt) que les societats catalana i espanyola s’allunyen a tot drap, que volen com un coet en direcció contrària. Una part important dels catalans, fins els pebrots d’entomar, ha decidit que no estem disposats a acceptar per més temps una submissió passiva, just aquella a la qual teníem tan mal acostumats els espanyols; de l’altra, amb el seu menysteniment supremacista, veus fins i tot de l’esquerra espanyolista han demostrat també que el Regne d’Espanya de la restauració borbònica és cada dia més al·lèrgic a la diferència. Així que, no és que emprenguem camins diferents, és que som a punt de perdre’ls en l’horitzó.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades