Política Última actualització Dissabte, 16 de juliol de 2016 05:00 h

Ens volen lligats a un Estat corrupte

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Com era previsible, la fiscalia del Tribunal Suprem, naturalment a les ordres del Govern eternament en funcions del Partit Popular, no ha apreciat cap (però cap, cap) indici de delicte que recomani investigar la conspiració del Ministre del Interior amb el director de l’Oficina Antifrau per empastifar polítics independentistes. Una passa més, l’enèsima, en l’enfangament d’un Estat del qual només algú molt inconscient (i molt nacionalista) ens pot encara voler dependents. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

ARGUMENTS. Aquest cap de setmana els socis de l’Assemblea som cridats a votar sobre la conveniència o no de la convocatòria d’un Referèndum d’Independència. En resposta a Germà Bel (i a una part de l’independentisme, la més propera al Partit Demòcrata, encara que no tot), Jordi Graupera ha fet una brillant exposició de motius a favor: cal que el Referèndum, en qualsevol cas, sigui un veritable exercici de sobirania (amb el paraigües d’una Llei de Transitorietat Jurídica que l’empari) i que tingui un caràcter realment vinculant, és a dir, que superi els efectes d’una baixa participació, resultat del boicot del no i de l’Estat mitjançant la pressió judicial i policial. Si falla algun d’aquests dos trets essencials, ha de ser només per la intervenció per la força de l’Estat per aturar-ho. I si és així, la càrrega de legitimitat que rebrà el procés serà essencial per fer-lo encara més majoritari.

CONFIANÇA. El debat al voltant del referèndum s’ha fet especialment intens aquesta setmana, amb la publicació d’un manifest favorable a una seqüència consistent a aprovar una Llei de Transitorietat que empari un Referèndum vinculant i la immediata aplicació del seu resultat pel Parlament, i també amb la consulta convocada entre els socis de l’Assemblea. Entre els qui han evitat posicionar-se a favor o en contra hi trobem Vicent Partal, qui defensa que, abans cal concentrar-se en la moció de confiança, sense l’èxit de la qual s’estronca tot. Passi que passi al setembre, però, la incompatibilitat entre els extrems de la transversalitat independentista no només fa inviable transitar ara el camí d’un procés constituent, sinó ni tan sols una majoria parlamentària estable. Cal anar doncs, a l’únic que es pot fer amb acord de tothom: un referèndum vinculant el més aviat possible. L’única manera de salvar el mandat del 27-S.

ELECCIONS. Encara que sembli impossible, guanya cada dia posicions la possibilitat que Espanya es vegi abocada a unes increïbles terceres eleccions. El sistema vol obligar a repetir-les amb l’esperança de tornar a un status el més semblant possible al del vell bipartidisme anterior a la crisi. En efecte, tant el Partit Popular com el PSOE semblen convençuts que un nou pas per les urnes pot reforçar la seva posició a costa de les “noves” forces, respectivament, de Ciudadanos i d’Unidos Podemos. Com sempre, la batalla per fixar el relat del que està succeint davant dels electors serà fonamental, amb l’objectiu de culpabilitzar l’altre de la repetició. Les dinàmiques electorals, però, les carrega el diable: se sap com comencen, però mai com evolucionaran fins al dia de les eleccions. I acostuma a passar que els aparents beneficiaris d’inici surten malparats finalment. I, entretant, Europa s’ho mira amb cara agra d’incredulitat.

EXPULSAT. Els dos grans dinosaures de la premsa catalana en paper continuen caient pel pendent del descrèdit, portada a portada més i més colossal. Aquesta setmana hem vist com “El Periòdico” s’apressava a identificar la nova marca convergent amb la primera candidatura electoral del pujolisme i com el mitjà descobria, amb només dos anys de retard, l’Operació Catalunya, la gran conspiració d’Estat que mai ha investigat; entretant, els seus col·legues i guardians de la moderació de “La Vanguardia” continuen sense dedicar cap mena de censura semafòrica al pitjor escàndol de la “democràcia” espanyola des del GAL: no només això, aquesta setmana han decidit, sense cap vergonya, prescindir de les col·laboracions de feia disset anys del filòsof Xavier Antich, després que aquell gosés en la darrera demanar-hi la dimissió de Jorge Fernández Díaz. Un nova glòria que Màrius Carol pot afegir al seu currículum. Tot plegat, d’autèntica vergonya professional i democràtica.

FUNDADORS. Si és que finalment el registre de partits no hi posa remei, tindrem Demòcrates i republicans, com als Estats Units. Sona bé. El sistema de partits a Catalunya ha experimentat una nova sacsejada amb la desaparició de CDC i l’aparició d’una nova força de centre-dreta, cridada a ocupar un espai important en la nova República. Les assemblees de la CUP amb els seus problemes, el sistema assembleari dels congressos d’Esquerra (que la direcció ha intentat carregar-se infinites vegades sense èxit davant la resistència dels militants republicans) i el nou capteniment, lliure i combatiu, demostrat pels associats del nou Partit Demòcrata, amb el magma dels Comuns en terreny de ningú, tot plegat ha demostrat que els únics partits que mantenen a Catalunya el seu funcionament a l’antiga es corresponen perfectament amb l’arcaisme del seu projecte de manteniment de la dependència: Ciudadanos, el PP i el PSC.

MARSHALL. Només en set dies el record del seu pas s’ha volatilitzat enmig de la irrellevància. A les xarxes socials hi ha qui ha comptabilitzat el temps exacte de durada de la visita fugaç d’Obama en territori espanyol. Una estada d’un president nordamericà que no es produïa des de feia quinze anys: si tenim en compte el transcorregut dins l’Air Force One, els vehicles i les legacions diplomàtiques dels Estats Units, així com als establiments militars de Torrejón de Ardoz i de Rota fora de la jurisdicció espanyola, en total, unes 2 hores i 15 minuts en territori borbònic, compartides amb els grans patriotes que reclamen Gibraltar mentre cedeixen bases i amb un Pablo Iglesias parlant de la Lincoln de les Brigades Internacionals mentre (en la primera incoherència greu d’Unidos Podemos) la gent d’Izquierda Unida, empesa per la tradició anti-OTAN, es manifesta al carrer contra la presència d’Obama.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 
 
 
 

---

Notícies relacionades