Política Última actualització Dissabte, 23 de juliol de 2016 05:00 h

Una altra exhibició de suficiència moral dels Comuns

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Alguna cosa s’ha trencat aquesta setmana a Madrid. De manera esperpèntica, els Comuns van decidir que calia endossar el seu fracàs electoral a l’independentisme, culpabilitzant-lo del fet que Xavier Domènech no assolís la presidència del Congreso. Després, van passar a exigir de molt males maneres que es votés Patxi López, el lehendakari de la Llei de Partits, el de l’apartheid polític de l’independentisme basc, per pebrots i sense res a canvi. Finalment, van censurar embogits que es pogués fer cap martingala amb l’adversari a canvi de contrapartides: just el que van fer els QWERTY al Parlament de Catalunya fa uns mesos (votar el candidat de Ciudadanos, dreta ultraespanyolista) per aconseguir que Joan Josep Nuet formés part de la mesa. Prou de superioritat moral, estem molt cansats. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

ABSENTS. Només faltaria, el conseller de Cultura i l’alcalde Tarragona han signat un conveni de col·laboració sobre els usos lingüístics que garanteix a la nostra llengua un estatus d’oficialitat durant la celebració dels Jocs del Mediterrani a Tarragona. Repeteixo, només faltaria que no fos així a cada nostra. De fet, ja costa d’entendre que calgui signar res per garantir-ho. Hi haurà el català, sí, però en canvi no hi haurà catalans. Més de quatre mil esportistes de 26 nacionalitats, 3.500 voluntaris, 33 disciplines esportives. Una vegada més i a casa nostra, les nostres seleccions seran absents i els nostres esportistes obligats  a defensar els interessos d’un altre. La nostra lluita per la dignitat, el ja n’hi ha prou, va disputar una primera batalla molt important en l’àmbit esportiu. Per desgràcia, fins i tot en una competició tan menor com aquesta, Espanya continua essent un mur unitarista, incapaç de cap cessió.

ANIVERSARI. Coincidint amb la data de la insurrecció militar feixista de 1936, el Govern català va organitzar al Palau de la Música un emotiu acte de commemoració del 80è aniversari de l’inici de la Guerra Civil, farcit de moments musicals i literaris de gran relleu, que va acabar (com comença a fer-se costum al Palau) amb un cant dels Segadors espontani i a crits d’independència des de la platea; al Parlament, igualment, les famílies dels parlamentaris i dels treballadors de la casa perseguits durant el franquisme van rebre també un càlid homenatge amb la presidenta Forcadell. L’Estat espanyol, immers en la comèdia de la constitució del Congreso, no va ser capaç de programar coincidint amb la celebració més que una pel·lícula de propaganda franquista a la segona cadena de la televisió pública que paguem. Ben bé som dues realitats molt i molt desconnectades.

ASSASSINS. Aquesta setmana, la mateixa en la qual l’Ajuntament de Barcelona (felicitats, Jaume Asens!) ha ratificat el tancament de la vergonyosa Llibreria Europa de Gràcia, l’Audiència de València ha ordenat retornar tot un seguit d’objectes de propaganda nazi que havien estat confiscats fa anys a un dels condemnats per l’assassinat de Guillem Agulló. Resulta difícil descriure el fàstic que provoca que aquestes proves de convicció, per comptes de ser destruïdes, siguin retornades a un delinqüent condemnat per portar a la pràctica fins a la mort l’ideari feixista. Entretant, el mateix Consell General del Poder Judicial que va apartar dos anys de la carrera judicial el jutge Vidal per pensar diferent, donava el vistiplau a la reincorporació del (manifestament) delinqüent Daniel de Alfonso a l’Audiència de Barcelona, i el Borbó Felip VI ens donava lliçons d’independència del poder judicial des de l’Escola i al costat del president Puigdemont. De pandereta.
BANDERA. Durant mesos els hem sentit sacsar la bandera del referèndum. Es tractava, naturalment, de marejar la perdiu. Tan aviat com han pogut l’han desat al calaix. Tots els cinc aspirants a dirigir Podemos a Catalunya es manifestaven el cap de setmana passat en contra d’un Referèndum que convoqui el Parlament si no és acordat amb Espanya, és a dir, que només defensen un referèndum si és segur que no es farà mai. Fins aquí hem arribat: ara toca oblidar els lideratges dels Comuns i centrar-se en la gent que comparteix un ideal de canvi sincer. A hores d’ara ja sabem que els qui van al davant, conservadors de mena, només aspiren a blindar l’statu quo. Explicar la proposta d’una República Catalana inclusiva i potent i posar-la a votació: i quan arribi la policia espanyola, que Ada Colau, Xavier Domènech i Joan Coscubiela la defensin.

CIMENT. La tenen de ciment armat, la cara. En Comú Podem llançava diumenge passat la candidatura de Xavier Domènech a la presidència del Congreso. Immediatament, Ada Colau i els seus llançaven una campanya de pressió mediàtica a Esquerra i el Partit Demòcrata per aconseguir que hi donessin suport. Tot plegat descriu la immensa barra dels Comuns: després de mesos de votar en contra de tot el que proposa Junts pel Sí, de titllar d’inútil el Procés Constituent no subordinat amb que s’havien compromès en campanya, d’evitar la tramitació dels pressupostos, de titllar el president i el seu Govern d’hereus d’en Pujol, d’acusar de màfia el grup municipal convergent objecte de la policia política del PP, ara, després de tot això, demanen que, per Catalunya, se’ls voti, així, de franc, el seu candidat, com si fos un objectiu nacional. De veritat que tenir la cara més dura sembla del tot impossible.

COLÒNIA. Llegir l’explicació dels fets, la narració personal de la Montserrat Puig, del cas de la ciutadana maltractada a la comissaria de la policia espanyola de Vic fa feredat. Per a aquells que consideren que exagerem quan diem que això és una colònia, convé explicar que coses com aquestes estan passant aquí i ara. Funcionaris de l’Estat espanyol que es comporten amb la mentalitat de qui es mou en terra conquerida. Afortunadament, encara que pocs, que la majoria acceptaven canviar de llengua quan eren obligats a emprar l’espanyol, hi ha qui comença a dir prou: la Montserrat Puig es va plantar i va decidir defensar la seva dignitat. Cada dia més i més gent d’aquest país, amb el suport d’entitats com la Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural i tantes altres, ha decidit que no mirarà cap a una altra banda, que no abaixarà el cap, que això no és normal.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.