Política Última actualització Diumenge, 24 de juliol de 2016 05:00 h

Avançar arrossegant una bola de ferro anomenada Espanya

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

La setmana ha posat de relleu tot un seguit de contradiccions: mentre Josep Borrell continua repetint una vegada i un altre el seu frau en el càlcul del dèficit fiscal (bàsicament, rebaixar-lo a base de no computar el pagament del deute), hem sabut que l’Estat ha batut novament el seu rècord d’endeutament (100,5% del PIB) i ha hagut de posar-hi mà una altra vegada (1.000 MEUR) a la guardiola de les pensions. Entretant, la liquidació del finançament autonòmic de 2014 revelava novament que Catalunya cau al 14è lloc (si es té en compte el nivell de preus) de la despesa pública per habitant; i tot això, mentre les exportacions catalanes es disparen. Que no faríem disposant dels nostres recursos! Una pila d’acadèmics ens ho expliquen en un monogràfic aparegut a la “Revista de Catalunya”. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

CONFIANÇA. Ens en sortirem. Hi ha molts elements per a l’esperança: només cal analitzar el darrer baròmetre del CEO. Confiem que el canvi de direcció a la CUP, amb gent com en Quim Arrufat, permeti aplicar un gir de major responsabilitat a la gestió parlamentària feta fins ara pels anticapitalistes. Segons sembla, el president Puigdemont està portant personalment i directa les negociacions relacionades amb la moció de confiança. No esperem, però, allò que és impossible: ara només és al nostre abast (i ho és tot) refer els elements més bàsics per culminar el procés, executar-los i anar a eleccions el més aviat possible. Seria fantàstic refermar la confiança en el president, aprovar pressupostos per al 2017, organitzar el Referèndum vinculat i definitiu per al dia de Sant Jordi, aprovar les lleis de desconnexió just abans i declarar la independència després de la victòria. I eleccions constituents abans de l’estiu.

DEUTE. Després d’uns quants anys sense poder acudir als mercats (com a resultat de l’escanyament d’un sistema de finançament dramàticament insuficient) aquesta setmana hem sabut que el percentatge del deute de la Generalitat envers l’Estat espanyol representa ja el 74% del total. Joan Coscubiela s’ha apressat a assenyalar-ho com un símptoma més de la nostra dependència / incapacitat per a desconnectar. En realitat, més aviat sembla just tot el contrari, un deute repartit entre molts creditors internacionals seria molt més difícil de gestionar: quan, d’aquí no gaire, superem encara aquesta xifra i com més ens apropem al 100% tindrem una eina extraordinàriament poderosa a les nostres mans: l’impagament d’aquest deute després de la declaració d’independència tindria conseqüències extraordinàriament greus per a la hisenda espanyola i serà un incentiu interessant per a que els creditors d’Espanya l’obliguessin a seure a la taula de negociació.

ENQUESTA. Amb una mostra que segueix bàsicament les constants des del 2014, segons la segona onada de 2016 del baròmetre del CEO, publicada divendres, l’independentisme s’enfila als seus màxims històrics. De manera suau, feixuga però inexorable, cada lliurament reflecteix per sedimentació la consolidació d’una majoria que en un referèndum a l’escocesa se situaria al voltant del 55%. En contrast, des de fa dos anys l’opció federal s’ensorra. Els resultats del 26-J hi han contribuït en aquest darrer baròmetre: el federalisme ha perdut pràcticament un terç del seu suport, repartit a parts iguals entre l’opció independentista i l’statu quo autonomista. El darrer CEO ens confirma que el país és madur per portar-lo a un referèndum d’autodeterminació de resultat vinculant. Molt més que per a unes eleccions constituents, tot i que les tendències de simpatia i de vot dels grans rivals, els Comuns/QWERTY, han caigut en totes les preguntes des del baròmetre anterior.

IMPEDIR. En una nova mostra de l’alt nivell democràtic de l’estat espanyol, el Tribunal Constitucional s’ha adreçat preventivament al Parlament de Catalunya per ordenar-li que impedeixi l’inici d’un Procés Constituent. És a dir, la tercera cambra espanyola estableix que la immensa majoria del poble de Catalunya partidària d’encetar un Procés Constituent no subordinat (84 diputats de 135 el 27-S, encara que després els QWERTY hagin traït el mandat rebut en aquest sentit pels seus electors) no té cap dret a veure com llurs representants acaten la seva voluntat. El xoc de legitimitats està servit. Els grups parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP han anunciat públicament que, tot i les amenaces, faran que es votin al ple les conclusions prohibides de la comissió. Podria ser el principi de l’espiral de repressió  de l’estat contra les institucions catalanes. Cal preparar-nos tots, des de les institucions i al carrer.

IMPOSTURA. El resultat del 27-S, amb un 12% dels votants decantats per no definir-se va generalitzar la idea que calia eixamplar la majoria independentista del 48% (en realitat del 55%, xifra incomprensiblement no acceptada per la majoria dels mateixos independentistes) entre el món de l’esquerra federalista catalana. Les darreres setmanes, amb la càrrega dels QWERTY contra el simple debat dels pressupostos i les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent (que han titllat d’inútil després d’acceptar d’inici la seva proposta que fos rebaixada), afegides a l’espectacle dels Comuns a Madrid, embogits per culpar l’independentisme de la seva impotència, comença a fixar un abans i un després en la relació entre aquell món i el dels catalans partidaris de la plena sobirania. La realitat és que els QWERTY no volen fer la independència amb segons qui i que la immensa majoria dels independentistes tampoc volem més dependència amb els QWERTY.

UNILATERALITAT. L’excusa del món dels Comuns per no afegir-se a la majoria independentista ara es diu unilateralitat. Amb el seu capteniment, els representants de l’esquerra transformadora es converteixen així en avalador i falca insubstituïble per a la perpetuació de l’statu quo petrificat a la Constitució espanyola fabricada amb l’anuència dels hereus del dictador. Els QWERTY, però, ens hauran d’explicar al detall perquè avalen amb el seu immobilisme la unilateralitat de l’estat que prohibeix un dret fonamental com és el de l’autodeterminació (amb tres quartes parts dels catalans a favor) i en canvi denuncien, aquesta sí, la unilateralitat d’un Parlament que només vol exercir-lo. La unilateralitat per restringir drets des d’una clara minoria del país, encara que ells hi estiguin en contra, sí que és respectable; la unilateralitat per defensar-los, no. Tot plegat, molt i molt progre. Hi veig Rosa Parks, Martin Luther King i Mahatma Gandhi.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades