Canvi de rasant: ja som fora de la llei... espanyola

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

8  

( 11 vots )

 Carregant

Tot la premsa veïna, histèrica, s’ha esforçat a assenyalar amb gran escàndol que el Parlament de Catalunya s’ha posat fora de la llei. Bé, finalment ho entenen. Aquest és justament l’encàrrec que els ciutadans de Catalunya van donar el 27-S a la majoria dels seus representants electes: que ens situessin fora de la llei espanyola, francesa, italiana i qualsevol altra. O sigui, que esdevinguéssim d’una vegada amos i senyors dels nostres destins. Que fessin de Catalunya una república lliure. Ha costat, però sembla que ja van entenent el canvi de rasant. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

 

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

Sedició, Temps de Sedició

GRATIS. De Miquel Iceta a Inés Arrimadas, tot l’unionisme ha combinat l’estrany exercici de titllar de covards els representants polítics de l’independentisme i de, simultàniament, anunciar-los/amenaçar-los amb l’habitual violència judicial de l’Estat espanyol contra els dissidents polítics. Sense dubte, amb el seu posat de pinxo, l’habitual gest condescendent i l’estètica d’estiuejant acabat de retornar de les vacances, Xavier Garcia Albiol ha excel·lit, tot amenaçant el president i el vicepresident de la Generalitat que tot plegat no els sortirà de franc. De fet, en un exercici d’imprudència habitual en ell, ha manifestat la “impressió” que la reacció del TC i el poder judicial espanyol es produirà més aviat que tard, reforçant molt i molt la impressió de separació de poders tan pròpia de l’Estat espanyol. Vaja, que ha deixat la pilota botant suaument a l’àrea petita i el vicepresident Junqueras només ha hagut de posar suaument la punta de la bota per fer-hi el gol.
 
IMPACTE. Gairebé sempre convé agafar perspectiva per mirar la composició general del quadre. La premsa internacional s’ha fet un ressò extraordinari de la votació de dimecres al Parlament de Catalunya establint un programa detallat de desconnexió amb Espanya. Contrasta amb la manipulació barroera dels mitjans espanyols d’aquí i d’allà. El dia abans i després, “La Vanguardia” i “El Periódico”, parlant respectivament d’una majoria absoluta que es quedava sola (imagina’t la minoria!) i d’un Parlament que decidia dividit, enfocament que mai de mai aplicaria a les decisions unilaterals contra Catalunya. Entretant, per no entrar-hi encara més a dins de la caverna, “El País” parlava d’una decisió de trencament del Parlament presa “sense negociació”: realment inversemblant que després de quatre anys durant els quals l’espanyolisme només ha ofert un no a tot, guerra bruta i violència judicial, ara es presenti la decisió del Parlament en aquests termes.
 
IMPRESENTABLE. El procés de naixement del Partit Demòcrata Català ha continuat els darrers dies amb pas ferm. El triomf de l’alcaldessa de Sant Cugat del Vallès Mercè Conesa com a nova presidenta del Consell Nacional, per davant del candidat assenyalat pel president de la Generalitat, ha marcat clarament la voluntat de conduir el nou partit de manera ben diferent. De superar el passat. Per contrast encara costa més d’entendre el galdós paper de Francesc Homs al capdavant del grup de l’antiga CDC a Madrid: per comptes d’explicar-se davant dels electors i posar de relleu els guanys que la seva votació en l’elecció de la mesa del Congreso reportava en termes d’ingressos, visibilitat i capacitat política, l’exconseller ha passat dies i dies fugint. Apel·lar al caràcter secret del vot sembla incomprensible: el d’un representant mai és secret perquè està sotmès a retre comptes als seus electors. Que puguem oblidar-ho ben ràpid.
 
INSURRECCIÓ. Sembla que, després de dimecres, és possible (com diu Eduard Voltas) que tothom hagi entès aquí i allà quina és la situació on som. Bé, tothom tothom potser no. El portaveu dels QWERTY al Parlament, Joan Coscubiela continuava, a la seva bola, parlant dels focs d’encenalls del pujolisme i del suposat pacte a Madrid dels convergents (la seva obsessió malaltissa) amb el Partit Popular. Serà el seu un cas d’intoxicació amb la pròpia propaganda? Un senyal: en la seva intervenció al ple del Parlament de dimecres explicà que els experts que havien participat a la Comissió del Procés Constituent havien constatat que tots els nous Estats recents eren nascuts o bé com a resultat d’un pacte amb l’Estat matriu o bé per la via insurreccional. Després d’aquest descobriment espectacular, de màster en política comparada, un es pregunta en quin escenari es pensa exactament Joan Coscubiela que hem entrat?
 
INTERVENCIÓ. No cal dir que “La Vanguardia” ha reaccionat contra l’aprovació pel ple del Parlament de les conclusions de la Comissió d’estudi del Procés Constituent amb una virulència equivalent a la que va emprar contra la Declaració del 9-N. La línia argumental de descrèdit és clara i bàsicament coincident amb el dependentisme parlamentari: tot és una concessió de Junts pel Sí a la CUP per assegurar-se que el president Puigdemont superarà la moció de confiança; com si el procés de desconnexió no tingués res a veure amb el programa amb el que (mal que els pesi i com els pesa!) la coalició independentista va guanyar les eleccions del 27-S. El que resulta ja directament esperpèntic és que el diari comtal conclogui com a alternativa que “el nou escenari espanyol ofereix possibilitats d’intervenció que cap força política catalana no hauria de menystenir”. Impressionant: que santa Llúcia els conservi la vista.
 
INVESTIDURA. Després de la ronda dels vassalls, patètica en tants moments (que si sa majestat està aixís o aixàs, amb aquest o aquell estat d’ànim, semblaven ben bé els cortesans de Versalles), Mariano Rajoy ha decidit que calia dissimular més bé que en la legislatura anterior i que tocava acceptar l’encàrrec de formar govern. Això sí, sense concretar ni la data ni tan sols si efectivament se sotmetrà a la investidura en cas de no disposar de suports garantits. L’esperpent màxim. Són més de 200 dies sense govern; més ben dit, en funcions: Mariano Rajoy ha guanyat gairebé un any sencer de pròrroga a la seva majoria absoluta, en una situació envejable: amb els pressupostos aprovats, ha governat via decret sense cap mena de control parlamentari. Ara, es tracta de forçar les terceres i definitives eleccions que fulminin Ciudadanos i qualsevol expectativa de canvi, naturalment, però sense que es noti massa.
 
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

Notícies relacionades

8 comentaris

Imprimir Enviar