Temps de tornar al carrer (ara, més sovint)

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

6  

( 6 vots )

 Carregant

L’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural han presentat aquesta setmana la manifestació descentralitzada de la propera Diada de l’Onze de Setembre. Un sol objectiu i cinc manifestacions arreu del Principat. Tornarem al carrer amb gran força; ara, però, a més, serà un entrenament per al que ens espera fins a la gran insurrecció de l’estiu vinent. Sense conèixer exactament encara el grau de repressió que l’Estat espanyol prepara contra les nostres institucions, convé greixar la maquinària per a una resistència civil a gran escala. Comença el moment decisiu i hem d’estar preparats. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

sedició, Temps de Sedició

MAJORIA. Amb un desvergonyiment que hauria de fer-se mirar, la premsa dependentista catalana ha mirat de crear un relat de sol·licitud independentista en el pas de sobirania fet pel Parlament el passat dimecres. Un relat de divisió del país que, s’aplica sempre, aquest sí, de manera unilateral. Només l’independentisme divideix. El federalisme que desitja poc més d’un 20% dels catalans en la darrera onada del Baròmetre del CEO, no; l’autonomisme, l’opció del 26% a la mateixa enquesta, tampoc. En canvi, el que va votar un 48% dels ciutadans el passat 27-S és molt divisiu. Naturalment, tots voldríem un acord més ampli en el model de sobirania que volem. Però, essent pragmàtics, la pregunta és clara: si l’independentisme no té al darrera prou suport, encara en tenen menys els altres projectes polítics que es presenten com a alternatius, tant el manteniment de l’statu quo, com la renovació del contracte de dependència en altres condicions.
 
MONARQUIA. Un dels temes més comentats de la darrera enquesta del CEO ha estat el fet que la Monarquia sigui la segona institució en la qual els catalans tenen menys confiança, just abans dels bancs. Tenint en compte el blindatge mediàtic superlatiu del qual encara gaudeix, sembla un fet veritablement extraordinari. Aquesta setmana, el director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo. publicava el seu habitual llistat, actualitzat, dels periodistes i comunicadors catalans amb més influència a la xarxa: resultava espectacular comprovar com entre els quinze primers no hi ha ni un de sol que s’hagi posicionat públicament a favor de la independència i molts que s’hi han manifestat obertament contraris. Realment, de vegades sembla un autèntic miracle que, tot i el treball comunicatiu a favor de l’”statu quo” a Catalunya hagin guanyat la força que tenen les posicions rupturistes. Un tema, realment, per a investigar a fons.
 
PARAULES. Sempre ens deixem perdre la batalla de les paraules. El dependentisme ens agafa massa sovint en bimbes. Amb la seva demagògia habitual, els socialistes catalans, de David Pérez a Ferran Pedret, van afrontar el debat de la desconnexió al Parlament com si fos un problema reglamentari i no de sobirania. Bàsicament, de si acceptem que la sobirania és dels espanyols o dels catalans. El seu líder criticava les conclusions de la Comissió del Procés Constituent afirmant que suposava la derogació de facto de l’Estatut sense la majoria necessària per fer-ho. Es tracta de criminalitzar la unilateralitat. La que Espanya no para d’emprar des de que va intentar prohibir la Consulta d’Arenys de Munt. És com si l’Estatut actualment en vigor a Catalunya no hagués estat imposat unilateralment per dotze senyors que viuen a Madrid. Ningú aquí l’ha avalat ni l’ha votat, però regeix per pebrots.
 
POLÍTICS. La portaveu de Ciudadanos, la cridanera Inés Arrimadas, i el vicepresident del Parlament José María Espejo-Saavedra han emprat aquesta setmana reiteradament l’apel·lació a uns suposats privilegis de “certs polítics” per a evitar la repressió de l’Estat. El to marcadament populista amb el qual han pronunciat la paraula polític crida realment l’atenció. Ciudadanos fa ja molts anys que corre pels passadissos de la política catalana, així que costa molt d’entendre que els seus representants es refereixin als altres amb una connotació pejorativa que, en tot cas, els hauria d’afectar a ells també de ple. Els càrrecs que ocupen, però, a més, els haurien de fer veure que no només són “polítics”, sinó diputats, és a dir, representants del poble de Catalunya. És lògic que per a ells representar la colònia no suposi cap mena d’il·lusió, però almenys haurien de ser capaços de respectar mínimament a aquells per als quals sí és un honor fer-ho.
 
PREGÓ. A la vista de la frustració del seu projecte espanyol el 26-J i de l’embús que el darrer baròmetre del CEO ha fet notar en les seves expectatives de creixement a Catalunya (amb un suau descens en tots els indicadors de vot i simpatia des del passat mes de març) els nervis es fan notar a cada passa dels Comuns. Un dels trets més preocupants del seu capteniment actual és el creixent sectarisme que els fa confiar tots els càrrecs i projectes a familiars, amics i coneguts. El darrer cas, el del dibuixant de la corda Miguel Gallardo, que ha passat per via de designació digital, de treballar per BeC a ser l’autor del cartell oficial de les Festes de la Mercè. Festes de les quals serà pregoner el també encomunista Javier Pérez Andújar, autor d’una cèlebre comparació de l’independentisme amb el règim dels aiatol·làs. La deriva anti-independentista continua a tot drap.
 
PRIVATITZAR. Diumenge passat l’Assemblea inundava de creus grogues la Plaça Major de Vic per denunciar els costos de la dependència en el manteniment del sistema de salut català, sintetitzats en la frase de Daniel de Alfonso, “les hemos destrozado el sistema sanitario”. Naturalment, l’espanyolisme, en tromba, de Joaquim Coll a Inés Arrimadas, va sortir a criticar la iniciativa. Allò que és realment sorprenent és que els croats en defensa de la sanitat pública critiquessin també desaforadament la iniciativa. En síntesi: va semblar molt que només ells, els purs, els bons, tenen dret a defensar els serveis públics, que només ells avalen qui pot fer-ho i que només ells autoritzen des de quin argumentari sí que es pot. I, francament, en aquestes condicions, fa tota la impressió que són ells els qui es dediquen a privatitzar la Sanitat en defensa de l’”statu quo”.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

6 comentaris

Imprimir Enviar