Política Última actualització Dissabte, 6 d'agost de 2016 05:00 h

Ja no els queda res més que la nostra por

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

La darrera actuació estival del Tribunal Constitucional ha revelat un nivell d’impotència notable. Diríem que la manca de contundència ha cridat fins i tot l’atenció. Després de la diatriba de la vicepresidenta el divendres anterior i de la reunió per via d’urgència dilluns, després de tantes presses, van decidir deixar-ho tot plegat per al setembre. I el cert és que fa tot l’efecte que no saben què fer. La incomoditat per haver actuar com a braç executor de les directrius d’un govern tan covard com el del Partido Popular és patent. Només els queda la nostra por: si la vencem anant-hi junts, de la mà, guanyem. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

AGROR. Es percep d’una manera cada vegada més punyent a les seves intervencions públiques als mitjans i a les xarxes socials, els indeterminats, aquells que han fet de la indefinició la seva empremta, estan cada vegada més irritats. Han decidit bolcar tota la seva bilis, preferentment, contra l’esquerra sobiranista que, a diferència d’ells, sap que de l’Estat espanyol nascut del 78 no es pot esperar res. Tot s’accelera i el moment de la veritat és a la cantonada. El temps en el qual hauran de triar entre alinear-se amb l’statu quo i donar suport a les accions de força de l’Estat espanyol o posar-se al servei de les institucions nacionals; voldrien allargar i allargar la indefinició, però no. Tot plegat s’acaba. Neix la República Catalana i ells en seran aliens, perquè així ho han decidit. Els fa ràbia. Els sap greu. I per això es mostren tan agres. Amb el temps encara passaran més vergonya.

AMENACES. Primer va ser l’Associació de Militars Espanyols (AME) i després comptes de fòrums de professionals de la Guàrdia Civil a les xarxes socials. Un nivell d’amenaça rupestre, amb una imatgeria, un argumentari i un lèxic inundat per la caspa. Gent que viu encara, arnada, entre el segle XIX i 1939. Només els queda jugar amb la nostra por, amenaçar-nos, amb l’ombra del que ens han fet tantes vegades encara present a la retina dels més grans. En realitat, però, les seves amenaces són crits buits que no se sustenten en cap capacitat real ni operativa de controlar un territori en estat de revolta civil, de mobilització i de desobediència. Som més i som els més polititzats, els més mobilitzats. Ens hi hem entrenat molt els darrers anys. I quan calgui ho demostrarem. Ells ja se saben superats a l’avançada. Les seves amenaces són un senyal inequívoc d’impotència.

DESDOBLAMENT. Les primeres declaracions d’Albano Dante Fachin, secretari general flamant de Podemos a Catalunya, amb el suport de poc més del 5% dels inscrits a l’organització, han estat de traca i mocador. Ha descartat per inviable el referèndum i ha resumit les vies que ens queden en dos: o pacte amb Espanya (que només vol submissió incondicional) o fer una guerra, no se sap amb quin exèrcit. Patètic. En el clàssic màster de doble moral que acostuma a caracteritzar els Comuns, Dante Fachin ha considerat inviable qualsevol pacte amb el Partit Demòcrata Català perquè s’hi assembla massa al PP, partit amb el qual els QWERTY acostumen a coincidir votant cada dos per tres de costat al Parlament de Catalunya. Encara ressonen els aplaudiments del front dependentista a Coscubiela durant el darrer debat sobre el Procés Constituent. Tot i la perversitat exconvergent, els seus vots sí eren bons per fer Patxi López president del Congreso.

GRUP. Mentre els Comuns se’n rentaven les mans (i aquí no els importava coincidir amb els de Mariano Rajoy), els dos grans grups del Congreso van optar per castigar l’antiga Convergència evitant que pugues tenir grup propi a cap de les cambres espanyoles. Ciudadanos va llançar fins i tot una campanya a les xarxes vantant-se d’haver arranat el grup convergent. De la mateixa manera que justifiquen l’expulsió de cap representació del Partit Demòcrata o d’Esquerra Republicana a la comissió de secrets oficials, amb un desvergonyiment espectacular, el Partido Popular havia exigit prèviament els de Francesc Homs, per concedir-los-ho, que es desmarquessin de la resolució del Parlament relativa al Procés Constituent: en conclusió, que en la modèlica democràcia espanyola, pots gaudir dels avantatges de tenir-hi grup parlamentari o perdre-les del tot en funció de quines siguin les teves propostes polítiques. Tanta fraternitat junta esparvera.

MONOLINGÜISME. Dijous el grupuscle filofeixista Societat Civil Catalana presentava la seva campanya per a aquesta Diada. Després de l’èxit d’anys anteriors proclamant la seva sagrada veritat sobre l’Onze de Setembre com a simple enfrontament dinàstic que per art de màgia, finalment, ens va fer perdre la sobirania, enguany se centraran en els esforços per denunciar la Catalunya del monolingüisme. El gir copernicà dels de Joaquim Coll ha estat espectacular.  Aquí, evidentment, ha d’haver-hi un error, perquè de Catalunya monolingüe només n’hi ha una: la de centenars de milers de catalans que, fins i tot acabats de sortir dels centres d’ensenyament on suposadament es practica la immersió lingüística, són incapaços no ja d’escriure, sinó ni tan sols de mantenir una conversa estàndard en català. El paper d’aquesta organització, a la qual donen suport i finançament intens de manera combinada l’Estat espanyol i l’establishment català resulta cada dia més esperpèntic.

NEGACIONISME. El subconscient els traeix. Darrerament, de manera recurrent en el discurs del Partido Popular i de Ciudadanos, davant els moments més determinants del procés de creació de la República Catalana, reiteren una vegada i una altra que són els independentistes els qui estan posant en risc les institucions del país, com si l’autonomia concebuda el 1978 no hagués passat ja a la història i com si no estiguéssim treballant per una República Catalana. El moment més patètic és quan arriben a atribuir-se (ells!) la lluita de tantes generacions per la sobirania de Catalunya. De tant invocar el catalanisme és possible que ens acabem fent més anti-catalanistes que ells. Però el subconscient els traeix fins al punt que el patètic Xavier García Albiol va aprofitar un moment de poesia sublim per atribuir a l’independentisme inclinacions encara més perverses que les del franquisme, que segons ell, mai va aniquilar l’autonomia de Catalunya. Espectacular.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades