Política Última actualització Dissabte, 13 d'agost de 2016 05:00 h

Camí d’un altre Onze guanyador

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

L’Assemblea i Òmnium Cultural han donat aquesta setmana un nou impuls a la mobilització de cara al proper 11 de Setembre, just quan falta un mes per arribar-hi. Cap relaxament. No hauríem de viure’l amb menys pressió que els darrers, lligats a dates fortes com eren la consulta del 9-N de 2014 i les eleccions del 27-S de 2015. Falten poc més de quatre setmanes per tornar-la a fer grossa, per demostrar-nos una altra vegada a nosaltres mateixos i al món que volem un estat propi i que estem disposats a mobilitzar-nos per a aconseguir-ho. Però, sobretot, per a assajar com prenem el país, perquè ens esperen els mesos més decisius, durant els quals caldrà donar suport a les nostres institucions a peu de carrer. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

155. Després que el catedràtic Francesc de Carreras avalés la tesi a les pàgines d’”El País”, Juan Antonio Zarzalejos s’ha mostrat aquesta setmana partidari de no oferir cap cessió i d’aplicar el famós article de la Constitució borbònica postfranquista. Qualsevol diàleg amb l’adversari és un senyal de feblesa, és la cultura hispànica de negociació. Manca tot detall, però, en l’explicació de quina seria la via legal que permetria justificar la recuperació de qualsevol competència que l’Estatutet atribueix en propietat a la Generalitat; i també, com es podria obligar els funcionaris a col·laborar amb les directrius de l’administració ocupant si no volen fer-ho. Aquest argument, el dels treballadors públics, podria tornar-se en contra del govern espanyol en cas que comenci a aplicar mesures d’excepció. Perquè en el 155 ni se sap com entrar ni, encara molt menys, com sortir. Per això, han parlat i en parlaran molt, però difícilment podran aplicar-lo.

ALLIÇONAR. Ésser els únics dipositaris del bé resulta molt cansat. Els guardians de la nova ortodòxia. Com tants totalitarismes del segle XX. Només això explica conductes com les de l’encomunista Joan Mena, un dia des de Croàcia, un altre des de Roma, impartint doctrina sobre on i amb qui la gent pot celebrar les seves festes privades. Cert és que el vídeo penjat per Pilar Rahola d’una trobada d’amics a la seva casa de Cadaqués, amb la presència del president Puigdemont, no pot considerar-se precisament com el millor producte de comunicació política, però encara és pitjor l’actuació etnicista de destacat dirigent dels QWERTY, quan considera que les úniques festes representatives socialment i territorialment són les que s’hi celebren a Badia del Vallès, un municipi que no es distingeix pel seu baix nivell de renda, sinó per l’origen de la majoria dels seus habitants. Els nivells de demagògia són a punt de trencar tots els rècords olímpics.

CERCLE. L’establishment nostrat no falla. Preocupat per la situació de bloqueig a la metròpoli, arriba puntual a la seva cita. Gent suposadament d’esquerres com l’acabat d’estrenar expresident del Cercle d’Economia, el professor Antón Costas recomanava dijous des de les pàgines de “La Vanguardia” (com no) que els socialistes espanyols facilitin un govern encapçalat per Mariano Rajoy. El darrer crit: convertir el “marxisme” (el de Groucho) de Ciutadans, disposat a pactar amb qui sigui per seure a la cadira, en suprema virtut, en contrast amb l’immobilisme dels socialistes. El degoteig de persones i personalitats properes al món socialista que aniran posicionant-se en el mateix sentit serà incessant. El PP sap que la pressió serà extraordinària i juga a elevar-la més i més. Passaran les setmanes i el president en funcions continuarà sense convocar el ple d’investidura mentre no s’hagi assegurat prou suports. El “pressing” PSOE no ha fet més que començar.

COMUNS. L’embogiment d’alguns representants QWERTY, particularment, els lligats a Inicitiava per Catalunya, s’explica probablement pels indicis creixents d’un fort desgast electoral. La castanya immensa del 26-J els ha portat ha desconnectar del canvi impossible a Espanya per passar a centrar les seves energies a desbancar l’independentisme a Catalunya. Tal i com ja va acreditar el darrer baròmetre del CEO fa algunes setmanes, el darrer lliurament del CIS, el passat dilluns, acreditava un fort desgast dels Comuns en unes hipotètiques terceres eleccions, particularment, respecte al seu moment més àlgid del primer trimestre del 2016. Des d’aleshores, la intenció directa de vot d’En Comú Podem s’ha desplomat del 3,3 al 2,4% del total de l’Estat espanyol. Els nervis estan portant a una veritable fugida endavant que, molt probablement, no farà sinó accentuar la seva caiguda. En aquests temps d’acceleració de les tendències, uns quants indicadors apunten a l’ocàs del darrer estilet de l’statu quo.

ELECCIONS. Una setmana més, les constants vitals de la legislatura espanyola es mantenen sota mínims. Els resultats de la darrera enquesta del CIS, amb un clar retrocés d’Unidos Podemos i Ciudadanos, probablement, expliquen molt del que estem vivint. Encara que està en el guió de la peça dramàtica fer contínues invocacions al desastre que suposarien unes terceres eleccions, en el fons, és probable que el PP i el PSOE, les peces clau del bipartidisme del règim del 78 no n’estiguin pas tan alarmades. Cada nou pas per les urnes, amb la decepció de les propostes de canvi i l’apel·lació cada vegada més difícil a la participació, faciliten un procés de retorn imperfecte al reforçament del vell bipartidisme. S’enterra la il·lusió de canvi i després d’una crisi brutal, els principals protagonistes tornen a surar. De moment, tothom parla de deixar els nous moviments per a després de les eleccions basques i gallegues.

INCOMPATIBLE. Una altra de les polèmiques de la setmana, pròpies d’estiu, ha esclatat arran de les infografies relatives als Jocs Olímpics als Telenotícies de TV3, on, només en alguna ocasió, s’ha identificat amb la bandera catalana als atletes del nostre país, com ara Joaquim Rodríguez, cinquè a la cursa de ciclisme en ruta. Immediatament, especialment des de Ciudadanos, les xarxes socials dependentistes han esclatat titllant des de “paletos” a provincians els responsables de la cadena pública, com tothom sap, un dels principals objectius a abatre per part dels d’Albert Rivera. L’objectiu bé val una contradicció total: si Catalunya, com defensen, és part indissoluble d’Espanya, quin mal hi ha en que els atletes catalans-naturalment-espanyols  s’identifiquen com a tals? En el fons, doncs, el que demostra aquest histerisme és que ells són els primers a saber que som una altra cosa. Una altra cosa que ja no controlen. Adéu.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades