Política Última actualització Diumenge, 14 d'agost de 2016 05:00 h

Acordar l’escac i mat al Regne d’Espanya

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

D’aquí poc més d’un mes viurem la moció de confiança al president de la Generalitat que ha de marcar com serà el tram final d’aquesta curta legislatura cap a la República Catalana. Eleccions a primers o a finals d’any. Si aprofitem el primer Parlament independentista de la història per proclamar la independència (potser millor amb un referèndum, sigui previ o de ratificació) o el llancem per la borda. Com no pot ser d’una altra manera, cal emplaçar tots els actors implicats a actuar amb discreció, sentit històric i la màxima responsabilitat. Que dialoguin, que analitzin i que acordin entre tots, un pla d’acció. Prudència i intel·ligència. Enllestim la nostra sortida del Regne d’Espanya. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

KOSOVO. La cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro ens oferia l’estampa d’una delegació kosovar, formada per vuit atletes, que no apareixia abillada amb vestit d’astronauta, sinó amb l’habitual d’aquesta mena de cites esportives. Que no es troben en l’espai exterior ho va acabar de certificar dilluns la judoka Maljinda Kelmendi, en la categoria de menys de 52 kg, en pujar al més alt del podi. La cara del ministre espanyol García-Margallo en conèixer la notícia devia ésser tot un poema, només superable per un or de Gibraltar. La realitat s’acaba imposant, encara que no sigui fàcil. I un país en la precària situació internacional de desprestigi en la que es troba Espanya hauria de ser conscient que té nul·les possibilitats de mantenir el bloqueig a la república balcànica, menys encara si el principal valedor de l’exclusió és la democràtica Rússia de Vladimir Putin.

OBSESSIONS. En resposta a un article anterior del politòleg  Jordi Muñoz, el número dos de l’Ajuntament de Barcelona, l’esmunyedís Gerardo Pisarello ha publicat aquesta setmana un eloqüent article (que val molt la pena llegir per situar on som) en un mitjà afí sobre les relacions entre els Comuns i l’independentisme. En resum: traieu-nos de sobre els de l’antiga Convergència i potser ens hi sumem. L’odi a CDC impregna de dalt a baix el text, incapaç d’entendre que no es pot construir un país des d’un sol dels dos espectres ideològics. Però potser el que més impressiona és la insistència a criticar el processisme per part d’aquells que després només aspiren a guanyar temps evitant l’exercici de l’autodeterminació; d’aquells qui justament podrien ajudar a fer néixer ja la República Catalana amb el seu suport. L’antropòleg Manuel Delgado posava a les poques hores el dit a la nafra: si el procés l’encapçalés Esquerra, tampoc s’hi sumarien.

MOCIONS. La cursa entre el PP i Ciudadanos per presentar mocions als ajuntaments catalans contra l’inici del Procés Constituent demostra com hem avançat en el camí de la construcció d’una majoria sobiranista al nostre país. Fa només uns pocs anys, menys d’una dècada, l’independentisme aconseguia fer aprovar alguna escadussera proclama sobiranista a algun petit ajuntament de la Catalunya interior. Avui, 786 consistoris són integrats a l’Associació de Municipis per la Independència. Ara, és el dependentisme radical (amb una sola alcaldia i 390 regidors a tot el Principat, una mitjana de 0,4 per municipi) qui ha de recórrer a aquesta mena de pronunciaments simbòlics, bàsicament, perquè sap que està perdent la batalla i necessita fer-se sentir i mobilitzar els propis. El seu procés de minorització va consolidant-se dia a dia i sobta que ara s’avinguin a posar-ho de relleu: actuen ja com els partits de la minoria espanyola a la futura República Catalana.

PACTE. De mica en mica, Ciudadanos s’apropa a la genuflexió completa davant del PP. Olora cadiram i sap que unes terceres eleccions serien un veritable drama per a ells. Les pressa per seure-hi, però, com després del 20-D, els fa córrer el risc d’un nou rídicul: com deia a les xarxes socials en Francesc Ribera, Titot, Ciudadanos pot ser el primer patit de la història que tanca dos pactes de Govern amb forces antagòniques (o no tant) i no aconsegueix governar efectivament amb cap de les dues. El pacte de veritat, però, el que els hi demana el cos és un gran acord anti-independentista, amb PP i PSOE, en la línia del pacte anti-terrorista a Euskadi. Unitat per lluitar contra l’exercici de la democràcia Catalunya. De mica en mica, s’imposa. Més enllà del partidisme rampant que immobilitza des de fa un any la política espanyola només hi ha una cosa: l’anticatalanisme.

PORTES.  Després de mesos d’escoltar Pablo Iglesias clamar contra les portes giratòries del règim del 78 i de mesos de bloqueig per part dels Comuns, finalment, la Comissió de Transparència de la malvada Generalitat governada per la dreta catalana ha imposat l’obligació (a petició del mitjà digital Catalunya Plural) de publicar les retribucions i els noms dels principals responsables de l’empresa pública Transports Metropolitans de Barcelona. Més que la quantia dels salaris, potser normal en l’àmbit de les grans corporacions, crida l’atenció el fet que, com a mínim, una quarta part dels seus membres tinguin vinculacions directes amb els socialistes i Iniciativa per Catalunya. En concret, l'exalcalde de Gavà (PSC) i un excàrrec d'ICV al Tripartit ocupen dos dels tres llocs de directors executius. Salaris de directius qualificats a mans d’assessors de confiança política: les dues coses no poden ser, encara que siguin dels bons que, facin què facin, sempre representen la justícia.

VEÏNS. Veure els Jocs Olímpics de Río des de la premsa espanyola es una nova demostració de la distància mental  que ens separa. La Televisió Espanyola i el diari Marca mantingueren durant hores referències en les seves versions digitals a la medalla d’or de la nedadora-tonadillera “Mireia del Monte”. Entretant, la narració de la televisió pública espanyola dels partits de bàsquet del combinat estatal (quina gran selecció catalana tindríem, amb les Xargay, Cruz o Palau!) s’hi referia a una tal “Alba Torrence”  (que no Torrens) i les de natació a un suposat “Yuan Yui Pong” (Joan Lluís Pons). La incapacitat per entendre la realitat del suposat país plural on viuen és tan abismal que ni es plantegen la possibilitat de preguntar a qualsevol dels seus nombrosos companys “perifèrics” quina és la pronúncia normal dels noms i cognoms de milions dels qui volen connacionals. I es fa ja massa cansat canviar tot això.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

---

Notícies relacionades