Política Última actualització Dissabte, 20 d'agost de 2016 05:00 h

Un setembre de llibertat: cal anar al carrer

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Aquells que tenim la sort de fer vacances convé que carreguem piles; i que els qui no en poden gaudir, mantinguin l’energia necessària per a resistir. Les tres setmanes que ens manquen fins a la Diada han de servir per bastir una nova gran manifestació. Insisteix els del teu voltant, encara que els sàpigues farts. S’apropa el moment decisiu i ara no és temps de defallir. Si tu no hi vas, ells se n’aprofitaran. Si surts al carrer, en canvi, demostres una altra vegada que som molts els qui estem disposats a defensar al carrer la nostra sobirania. Perquè no només caldrà fer-ho l’Onze, sinó unes quantes vegades més durant els propers mesos de naixement de la República Catalana. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

CRANCS. Sovint ens acusen d’haver-nos radicalitzat: tot el contrari, som on som davant el trencament unilateral per part del Regne d’Espanya del pacte de submissió que la majoria de la societat catalana va acceptar pacíficament (enmig de la traïció dels líders que denunciava en Xirinacs) després de 1978. Pau per dependència. Són ells els qui han decidit anar enrere. I així continuen. L’esquerra espanyola predominant a Catalunya durant dècades, per exemple, ha passat d’acceptar l’autodeterminació a negar-la; els encomunistes estan exactament en el mateix procés. És així com sectors de l’extrema dreta el 1978 han esdevingut ara els principals garants de la Constitució. Des de José María Aznar a en Pérez de los Cobos, l’actual president del Tribunal Constitucional, que esparracava exemplars del text constitucional en els seus temps d’institut. No és que nosaltres haguem guanyat ambició, són ells els qui han trencat l’acord. I no els ho diem prou.

DETRITUS. De tant en tant les clavegueres de l’Estat espanyol suren de tants excrements com porten. Divendres es coneixia la declaració davant la jutgessa d’Higini Cierco accionista principal de la Banca Privada d’Andorra (BPA), amb la denúncia de xantatges i pressions per part de la policia espanyola en el marc de l’anomenada Operació Catalunya, a la recerca d’informació comprometedora contra Artur Mas i Oriol Junqueras. Naturalment, no hi havia res de res. Sorprèn molt que els espies de Moncloa no demanessin informació sobre gent tan perillosa per a l’establishment com ara en Joan Coscubiela o l’Albano Dante Fachin. Segons sembla, l’entitat va ser amenaçada en cas de no col·laborar amb la intervenció del departament de Delictes Financers del Tresor nord-americà, fet que es va produir efectivament mesos més tard. Un altre ensenyament, doncs: hem d’estar conscienciats de la col·laboració de tercers països en la lluita contra el nostre procés d’alliberament.

DISCRETS. Si s’analitzen els resultats en funció del medaller, cal dir que l’actuació de l’esport espanyol als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro ha estat prou millorable, per no dir decebedora. Països com ara França o Itàlia han triplicat el nombre de pòdiums espanyols. Sense l’aportació catalana, a més, el paper encara hauria estat més fluix. Si bé és cert que en bona mesura correspon a la presència en molts esports d’equip, sobta que la delegació espanyola hagi estat una de les més nombroses dels Jocs. Més enllà dels directius de TVE i les seves famílies i d’altres molts funcionaris esportius, sembla que el criteri per enviar esportistes a Rio ha estat extraordinàriament generós. A molts esports, com ara l’atletisme, els tres espanyols presents a cada prova queien indefectiblement en primera ronda. Sobta aquesta alegria en un Estat amb pensions en fallida i que aviat serà obligat a aplicar retallades dramàtiques.

ESPERPENT. La setmana del caos espanyol ha estat d’allò més divertida. Un seguit de rodes de premsa bàsicament adreçades a traspassar-se dels uns als altres el mort de la responsabilitat d’unes terceres eleccions. Rajoy reuneix la direcció del PP per abordar les sis condicions de Ciudadanos i quan surt a explicar-ho diu que no n’han parlat. Finalment, dijous, la presidenta del Congreso anunciava que el ple d’investidura tindrà lloc el 30 d’agost, fet que podria portar (cas que el president espanyol no superi la votació) a les terceres eleccions espanyoles en un any el dia de Nadal. Definitivament, als populars se’ls hi ha anat la mà: quan era tan evident per tothom que el PSOE hauria de decidir si carregar o no amb el pes d’una nova convocatòria electoral, forçar que sigui el dia més festiu de l’any sembla una estratègia partidista excessivament descarada. I dir-ho obertament, encara més.

INTOLERANTS. La incomoditat de Rafael Nadal, durant la cerimònia de lliurament de la medalla d’or de la competició de dobles masculins de tennis als Jocs Olímpics de Río, com a parella de dobles amb Marc López, és l’enèsim exemple de la intolerància de l’espanyolisme amb la diferència. Existeix un abisme moral entre la postura dels uns i dels altres, o sigui, nosaltres. A molts catalans ens està fantàstic que els espanyols triomfin. Ningú aspira aquí a que les seleccions i els atletes espanyols no puguin competir i, arribat el cas escàs, guanyar en les competicions esportives internacionals. Només demanem poder ser-hi també nosaltres com a nosaltres. Ells, en canvi, arrufen el nas només de veure’ns. Ens neguen l’existència. Volen que no hi siguem. És aquesta diferència, incomprensible per a aquells qui no són molt nacionalistes, la que ens acabarà donant la victòria. Com es justifica impedir portar els colors nacionals que vulguis?

LEGALITAT. De kafkiana cal qualificar l’actitud dels pro taurins i la família reial espanyola en relació a l’assistència il·legal de Victòria Federica de Marichalar, filla de la infanta Helena de Borbó, a un espectacle taurí a Palma. La llei del Parlament balear que regula les curses de braus estableix la prohibició d’assistir als menors. Tot i això, els partidaris del maltractament animal han demanat, se suposa que amb l’aquiescència dels afectats, l’empara de la fiscal general de l’Estat per protegir els drets de la menor. Atenció, vetllar per la filla de la infanta no és allunyar-la d’un espectacle humanament degradant basat en el gaudi amb la tortura fins a la mort d’un animal, sinó assegurar-ne que hi pugui assistir. A diferència de tot el que passa a Catalunya, aquí el respecte a la legalitat vigent no cal, simplement perquè és autonòmica. Realment, aquests espanyols tenen molt alterats els valors fonamentals.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades