Ahir i avui, temps d’herois
Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.
La mort de Jordi Carbonell ens ha portat al record l’acció digna i valenta d’un independentista de pedra picada en temps de catacumbes. Un home capaç de plantejar a la família la seva decisió d’acudir a una citació de la policia franquista amb el ferm propòsit d’emprar només el català. El 1971, a la comissaria de Via Laietana. Després, a la Model. I mantenir-se ferm fins a ser alliberat. Ahir i avui, temps d’herois. És com si el seu traspàs ens volgués recordar quina ha de ser l’alçada del compromís que ens correspondrà prendre en aquests dies d’albada que ens esperen. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
BOOMERANG. D’aquí només uns dies viurem una nou quadre de la comèdia esperpèntica del darrer any de desgovern al Regne d’Espanya. Com més ens aproximem al debat d’investidura que tothom sap fallit a l’avançada, més s’accentua la impressió que la decisió de Mariano Rajoy de forçar una repetició electoral el Dia de Nadal, per excessivament descarada, pot girar-se en contra seva. L’error: considerar els votants uns estúpids integrals. Tothom sap que és a mans del PSOE decidir si vol facilitar un govern estable del PP durant uns quants anys o anar a terceres eleccions; triar expressament la data del 25-D per accentuar la pressió fa que els electors hi vegin una estratègia més de l’estil partidista de la vella política. En barrejar el desastre de repetir terceres eleccions amb fer-les el Dia de Nadal potser Rajoy aconseguirà quedar esquitxat amb la responsabilitat que volia defugir.BOMBOLLA. Amb policies nacionals, regidors i diputats del PP obtenint medalles olímpiques i brandant l’estanquera, els Jocs Olímpics de Río han suposat un nou aparador estel·lar per al nacionalisme espanyol. Al darrera, però, s’amaga la veritable cara d’una imposició identitària que mai us explicarà la premsa del sistema. La seva llei de l’esport preveu sancions greus per a aquells esportistes que es neguin a participar a les seleccions espanyoles; mostrar no ja una estelada, sinó una simple senyera suposa la suspensió automàtica de la llicència federativa necessària per competir a nivell internacional. Entre els catalans menors de trenta anys, l’edat de la majoria d’esportistes, l’independentisme és clarament majoritari i es tracta d’evitar per terra, mar i aire que ningú pugui expressar-ho públicament: s’hi juguen els diners i el futur. Només persones com l’exiliada Anna Tarrés, actual responsable de l’equip de natació sincronitzada d’Ucraïna.
CLECA. El procés independentista continua fent cadàvers. Després de CiU en conjunt i d’Unió en particular, s’aproxima el moment de la desaparició d’Iniciativa. Els interessats, naturalment, ho porten malament. Ada Colau, però, no pensa cedir en cap cas. Després d’unes setmanes de bel·ligerància brutal d’ICV contra l’independentisme, els seus principals dirigents van posar la cirereta al pastís anunciant que el partit no acudiria a la manifestació de la Diada. Per això, l’alcaldessa de Barcelona ha decidit deixar clar qui mana dins els QWERTY tot desautoritzant completament el posicionament d’ICV: ella sí anirà a la mobilització que preparen l’Assemblea i Òmnium, que han rebut les seves paraules amb una sonora benvinguda. D’immediat, Joan Coscubiela, un veritable “zombi” polític a qui queden nou mesos per a la jubilació anticipada, ha criticat públicament el posicionament de Colau. El darrer alè d’Iniciativa.
DECEPCIÓ. Són moltes les entitats que van definint-se al voltant del referèndum d’independència. Aquesta setmana ho han fet, per desgràcia en el mateix sentit, el Foment del Treball i la UGT. El president de la primera, Joaquim Gay de Montellà i Ferrer-Vidal, com si el temps no passés, ha insistit a reclamar un pacte fiscal, una proposta realment unionista, ateses les circumstàncies no només polítiques sinó també econòmiques: un Estat espanyol endeutat a màxims històrics i sense diners per pagar pensions a curt termini. El secretari general del sindicat, Camil Ros, ha estat francament decebedor en rebutjar un referèndum si no compta amb el vistiplau impossible d’Espanya: tothom sap que condicionar-lo al pacte significa atorgar a l’altra part la possibilitat de blocar-lo indefinidament, fet que no té absolutament cap sentit... si és que realment es vol un referèndum. Que un ex-secretari general de les JERC (1996-1998) acabi així és ben trist.
IGNORAR. Ens aproximem al dia D: aquest setembre, més enllà de la mobilització de la Diada i de la moció de confiança al president de la Generalitat, el procediment del TC contra la presidenta del Parlament pot implicar la inhabilitació de Carme Forcadell. El tribunal haurà de mesurar molt bé les seves passes perquè podria generar un escenari de difícil retorn. Una part molt àmplia de l’independentisme, d’Antoni Castellà a Albert Sánchez Piñol, ha expressat públicament la necessitat que la majoria sobiranista al Parlament no acati cap mena d’actuació contra la presidenta Forcadell. Si això és així, podríem trobar-nos amb l’abandonament de la cambra catalana per part dels dependentistes enmig d’una situació d’independència de facto. Encara no sabem, doncs, si el trencament tindrà lloc per defensar el Parlament o per exercir el dret a l’autodeterminació. El que sí sembla clar és que el tenim a tocar.
METRÒPOLI. Com deia aquesta setmana un conegut “fake” del president Mas a les xarxes socials, Catalunya serà allò que vulguin els anticatalans. La demostració més palmària que l’Estat espanyol ha trencat qualsevol mena de pacte constitucional al voltant del règim del 78 és la decisió unilateral (que no és d’ara, sinó de fa uns quants anys, via tribunals) de dissenyar el sistema educatiu català des de la “villa y corte”, tot i que és la Generalitat la que gaudeix, teòricament, de les competències per fer-ho. És així com els representants de dos partits que el 27-S van aconseguir un 26,39% dels vots i 35 de 136 escons al Parlament han acordat a la capital de la metròpoli com cal que s’ensenyi a la colònia. Per a que després, des d’aquí, com a capatàs de l’amo, algú critiqui els nostres suposats comportaments unilaterals, que no són més que una reacció a una agressió prèvia.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
Notícies relacionades
- Un setembre de llibertat: caldrà defensar les institucions 21.08.2016.
- Un setembre de llibertat: cal anar al carrer 20.08.2016.
- Acordar l’escac i mat al Regne d’Espanya 14.08.2016.
- Camí d’un altre Onze guanyador 13.08.2016.