Política Última actualització Dissabte, 10 de setembre de 2016 05:00 h

Entrenem-nos, fem nostre el carrer

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

L’Estat espanyol, governat per la dreta post-franquista, viu un procés imparable de degradació dels principis democràtics fonamentals. La lluita sense límits contra el procés independentista el fa cada dia una mica més arnat i decadent. Les darreres amenaces de la Fiscalia General amb actuacions de caràcter penal i la insinuació de la Brigada Aranzadi que pensen aplicar-nos la Llei de Partits reclama una resposta contundent: donem-la demà, al carrer, massivament, expliquem-los que no pensem cedir ni un pam, encara que, folls, decideixin entrar en el carreró sense sortida de la repressió. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

80%. Després d’una banda toca l’altra. Després d’anunciar la seva participació a la manifestació de l’ANC i l’Òmnium per la Diada, aquesta setmana tocava llençar aigua al vi parlant de tornar a la suposada majoria de tres de cada quatre catalans pel dret a decidir impossible i inviable. I tocava negar l’única manera possible d’avançar, la unilateralitat. La semblança entre el confederalisme d’Ada Colau i el de Josep Antoni Duran i Lleida de fa tres anys no podia ser més cridanera. En tots dos casos, volgudament o no, instruments al servei de l’statu quo. Gens sorprenent per a un llogater del Palace, com ara el líder d’Unió; en el cas de l’exactivista social, en canvi, una mica més. Perquè la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (la PAH), encara que no t’ho sembli, amable lector, tot ho va aconseguir a base d’accions pactades amb els bancs, mai unilaterals.

ATXES. La cançó presentada aquests dies per diversos grups i cantants compromesos en suport a la gran mobilització independentista de demà porta per títol “Endavant les atxes”. En saber-ne el nom no us diré que ho vaig veure a venir, però sí, ho vaig veure a venir. Un dels recurrents defensors del bilingüisme al nostre país als darrers deu anys, l’exdiputat de Ciudadanos i actual dirigent de Societat Civil Catalana José Domingo, va demostrar el seu domini apostoflant de la llengua pròpia del país en considerar, durant una tertúlia a la ràdio nacional, que la lletra de la cançó crida a la violència. En Sebastià Alzamora n’ha fet un article deliciós al respecte. No cal dir-ho, també a Catalunya, aquells qui només coneixen una llengua (fins i tot acabats de sortir de la immersió a tants llocs del país inexistent), entestats a exigir als altres el seu no bilingüisme.

CONSULTES. Fins i tot els més conspicus monàrquics ho veuen. Enmig del bloqueig, la figura institucional del rei espanyol no serveix absolutament de res. Cap mena d’acció del més mínim valor polític. Només trobades protocol·làries. Pel que es veu, el Borbó, després del doble fracàs de la investidura fallida de Mariano Rajoy, ha renunciat a fer una nova ronda de consultes a les forces polítiques implicades en la constitució d’un govern a Espanya: tot empantanegat fins que passin les eleccions a Euskadi i Galícia del dia 25 de setembre; uns comicis que, per més que l’Enric Juliana fantasiegi (com gairebé sempre, amb gràcia, però sense encertar-ne ni una) no resoldran absolutament res. La situació de bloqueig encara ens oferirà un altre mes d’espectacle patètic (com encolomar-se els uns als altres la responsabilitat del fiasco), fins a la definitiva dissolució de les cambres, per tercera vegada en un any, el proper 31 d’octubre.

DECLARACIÓ. Raül Romeva, a càrrec de l’acció exterior del Govern (amb la col·laboració d’altres agents tan eficients com el Diplocat), dirigeix una política diplomàtica que va fent forat; aquesta setmana, amb l’obertura de noves delegacions a quatre capitals europees. Com a reacció a la difusió internacional de la nostra causa, el ministre d’exteriors espanyol ha continuat amb la seva tasca impagable de difusió de la voluntat catalana de declarar la independència, aquesta setmana, davant del Vaticà i la República italiana. La seva acció demostra ben clar que, una vegada declarada la independència pel nostre Parlament, l’Estat espanyol se sap sense eines a l’abast per imposar per la força el control del territori i que tot ho fia a la negativa que la República Catalana obtingui el reconeixement de països tercers. Més enllà de les amenaces que busquen tenallar-nos de por, la sensació d’impotència d’un Estat col·lapsat és cada vegada més intensa.

DIÀLEG. En un dia de la marmota perpetu, el diari comtal publicava a tot drap dilluns un article de Miquel Iceta amb una nova oferta per aturar l’independentisme. A diferència de l’”apoyaré” de Zapatero, aquesta vegada, sense comptar ni tan sols amb un majoria viable al Congreso. Però més enllà de l’unicornisme del seu impossible itinerari legislatiu, allò que feia més vergonya era el contingut de la proposta, un combinat d’afirmacions boniques sense cap concreció i de mirallets, xavalla per als indígenes. El moment més sublim de l’article era quan el bo d’Iceta ens prometia comptar amb un distintiu regional a les xapes dels vehicles... com a França, un veritable prodigi de respecte plurinacional. Una proposta que fa quinze anys ja hauria semblat ridícula. Un programa de petites concessions, sempre reversibles, i totalment contrari a la tendència de l’electorat espanyol (inclòs el de Podemos) a una major centralització del poder.

DIFERENTS. Arran del seu apartament definitiu de les llistes (quina sorpresa dels tribunals espanyols!), la Mònica Terribas entrevistava dilluns Arnaldo Otegui. El líder de l’esquerra independentista basca enunciava com a diferència fonamental entre el moment polític de Catalunya i d’Euskadi el fet que al nostre país una part substancial, fins i tot un segment de la burgesia i altres sectors benestants, havia comprès finalment que necessita un estat que protegeixi els seus interessos. I que això a Euskadi encara no passa. Sembla evident que, com la crisi ha fet palès, al País Basc, la hisenda pròpia ha permès posar a mans de la gent uns recursos que en el cas de Catalunya han volat sense remissió a mans de l’AVE, l’exèrcit i el salvament de la banca. A diferència de nosaltres, ells sí tenen alguna cosa important a perdre: nosaltres, només un Parlament de fireta i una Generalitat buida de competències.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades