Política Última actualització Diumenge, 11 de setembre de 2016 05:00 h

Com sempre hem fet, en defensa de la sobirania

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Un any més, especial, sí, però en el fons, com tots els altres des de l’ocupació borbònica. Com fa 300 anys, com la gent de 1714, sortirem al carrer (darrerament, tot seguint la crida de l’Assemblea i de l’Òmnium) en defensa de la pervivència de les nostres institucions: volem un estat propi perquè l’espanyol ha decidit anorrear la minsa autonomia de què disposàvem. No ens queda altre remei. Com els barcelonins que sortiren a defensar les muralles, avui lluitarem per preservar el nostre país com a una comunitat política lliure, que volem que sigui també justa socialment i solidària amb la resta dels pobles del món. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

ESPECTACLE. Juan Rosell, l’ínclit president català dels empresaris espanyols representats a la CEOE ha intentat posar aquesta setmana el seu petit gra de sorra en l’esperpent polític que es viu a la capital del Regne. Per idees peregrines que no sigui. Diu que una possible solució a l’atzucac de la incapacitat de formar govern podria ser el vot secret a la investidura. A banda que els maletins volant de banda a banda podrien arribar a tapar el sostre del Congreso, la proposta generaria un veritable daltabaix al si dels partits i no serviria de res, si del que es tracta és d’obrir una legislatura que pugui tenir la més mínima viabilitat política. Vot secret també per als pressupostos? I sobre les reformes laborals? I sobre el model educatiu? Certament, la desesperació porta a oferir pegats impresentables. Ai si riurem, d’aquí al Nadal...

FISCAL. Ens amenacen com si allò que plantegem fos un problema de simple sotmetiment a la legalitat. Som uns pirats que hem decidit viure al marge de la llei. Això és tot. L’estampa és lamentable: sobretot, perquè denota que els valors democràtics fonamentals, al Regne d’Espanya, són només una crosta superficial que, quan convé, s’arrenca sense contemplacions, encara que a sota torni a brollar la sang a dojo. Així, en una exhibició modèlica de divisió de poders, si cal, fins i tot en la gran festa de la judicatura espanyola i davant del cap de l’Estat, el poc temps que no dediquen a polititzar la justícia el consagren a judicialitzar la política. Amb frases tan brillants com ara que la llibertat no allibera, només la llei. Vaja, com a Turquia o la Xina, quan es tracta dels kurds o d’Hong Kong. Aquesta fiscal general no sembla gaire afinada.

PAGAR. Al llarg de la setmana, el president Puigdemont, la presidenta del Parlament i els membres del Govern en ple han anat anunciant la seva voluntat de participar avui en la gran manifestació de la Diada. En el seu to habitual, Xavier García Albiol ha amenaçat el president de la Generalitat que “pagarà políticament” la seva assistència, en crear un precedent molt dolent. L’argument, el propi del manual del dependentisme: que si hi va no representa tots els catalans. Clar, evidentment. Representa aquells que l’han escollit, que fan majoria al Parlament de Catalunya. A tots no. Però voldria tranquil·litzar el líder popular: no és la primera vegada que passa. Quan el president Puigdemont ha participat a Catalunya en actes presidits pel Borbó a mi i a uns quants catalans més tampoc no ens ha representat. Segur que els seus enemics aquesta tria no li’n faran pagar.

POLITITZAT. Preocupat per l’escalfament evident de la participació durant la darrera setmana, el diputat de Ciudadanos Carlos Carrizosa ha criticat en roda de premsa al Parlament, atenció, redoblament de tambors... la politització de la Diada: és una de les imbecil·litats més bèsties que recordo. Una festa nacional, la nostra, en la qual es commemora (ells no, que són més del duc de Berwick) la defensa a ultrança de la comunitat política catalana com a tal, segons el dependentisme radical, no es pot polititzar! No és que no es pugui polititzar, és que si no es polititza no té cap mena de sentit. Sort que en la nova estratègia del partit taronja calia camuflar-se per a ocupar espai a l’antic catalanisme autonomista. Sembla com si ja només els quedés el comte de Godó, que es declara com a tal (no us perdeu la foto) just abans de considerar Rajoy un bon president. Com en Rivera.

RECORD. La memòria enyorada dels qui ens han deixat és sempre molt present a cada 11-S. Enguany, molt, la d’en Jordi Carbonell. Molts dels qui avui sortirem al carrer portarem al cap i a la samarreta el nom de la Muriel Casals. Ha estat un encert que el Govern de la Generalitat hagi decidit concedir-li pocs dies abans la seva Medalla d’Or. Imprescindible escoltar el brillant discurs de la seva filla en l’acte de recepció al Palau de la Generalitat. La recorda també aquests dies en forma de llibre qui la va succeir en la presidència de l’Òmnium, Quim Torra. La Muriel Casals simbolitza totes les virtuts del procés: la fusió de la gent més formada, la suma d’ideologies i tradicions polítiques molt diferents i l’activisme cultural d’un moviment únic a Europa per la seva potència. Amb el llegat de gent com ella no podem fer altra cosa que guanyar.

SALT. Més enllà de la polèmica de les sigles (absurda de tots els punts de vista, també per la improvisació dels antics convergents en el seu tumultuós congrés fundacional), la decisió del Ministeri de l’Interior espanyol de denegar la inscripció del Partit Català Demòcrata, amb la impúdica exhibició d’un avís en relació a una possible incompliment de la Llei de Partits en incloure la independència com un dels seus objectius fundacionals, suposa un veritable pas de gegant en l’escalada de l’Estat contra el procés independentista. La insinuació apunta al que podríem tenir damunt la taula d’aquí uns pocs mesos: la desobediència a la inhabilitació de la presidenta del Parlament com a argument per a la il·legalització dels tres partits independentistes i la configuració d’un nou Parlament, després de noves eleccions, dominat pel dependentisme. Un autèntic carreró sense sortida per a la repressió del Govern espanyol.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 

---

Notícies relacionades