Política Última actualització Divendres, 9 de juliol de 2010 19:19 h

El deure de conèixer el català no és equivalent al del castellà

La sentència del Tribunal Constitucional espanyol (TC) dóna un valor no equivalent al deure de conèixer el català al de conèixer el castellà. Els magistrats consideren que el deure de conèixer el català 'no és jurídicament exigible amb caràcter generalitzat', tal com sí determina del castellà la Constitució, sinó només com un deure 'individualitzat i exigible'. A més, el Constitucional declara inconstitucional que el català sigui 'preferent' en les administracions públiques i els mitjans de comunicació, ja que 'implica la primacia d'una llengua sobre una altra', i 'imposa' així 'el català sobre el castellà, en perjudici de l'equilibri inexcusable entre dues llengües igualment oficials'.

L'article 6.2 de l'Estatut estableix que els ciutadans de Catalunya 'tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficial i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les'. Segons la sentència del TC, aquest article 'seria inconstitucional i nul en la seva pretensió d'imposar un deure de coneixement del català equivalent en el seu sentit al que es desprèn del deure constitucional de coneixement del castellà'.

El TC recorda que l'article 3.1 de la Constitució estableix el deure de conèixer el castellà com a 'deure general de coneixement', però remarca que el deure de conèixer el català de l'Estatut és 'un deure que no és jurídicament exigible amb caràcter general' i que s'ha de concebre 'com un deure de naturalesa diferent al que només es pot predicar del castellà'.

'El fet que la Constitució no reconegui el dret a utilitzar les llengües cooficials diferents del castellà no impedeix que els estatuts d'autonomia garanteixin tal dret', afegeixen, però 'una altra cosa és, en canvi, que també exigir el dret de conèixer-les'.

Així, el Constitucional fa una interpretació d'aquest deure, ja que creu que l'Estatut 'admet amb naturalitat una interpretació diferent i conforme a la Constitució' que passa per un deure 'individualitzat i exigible'. Així, avisa que 'seria improcedent' que el poder públic de la Generalitat pogués tenir la facultat 'd'utilitzar exclusivament la llengua catalana en les seves relacions amb els ciutadans', sinó que es tracta 'no d'un deure generalitzat per a tots els ciutadans de Catalunya, sinó de la imposició d'un deure individual i d'obligat compliment que té el seu lloc específic i propi en l'àmbit de l'educació' i en les relacions que 'vinculen a l'administració catalana amb els seus funcionaris'.

Dues llengües 'd'ús normal' davant de les administracions
Pel que fa la definició del català com a llengua pròpia de Catalunya, el TC determina que aquest 'no pot suposar un desequilibra del règim constitucional de la cooficialitat de les dues llengües en perjudici del castellà'. En aquest sentit, avisa que si es pretén deduir que 'només el català és llengua d'ús normal i preferent del poder públic, ni que sigui només del poder pública autonòmic, s'estaria contradient una de les característiques constitucionalment definidores de l'oficialitat lingüística'. Pel TC, 'tota' llengua oficial és 'd'ús normal per i davant dels poders públics'.

Així, s'afegeix que 'tota llengua oficial és, també allí on comparteix aquesta qualitat amb una altra llengua espanyola, llengua d'ús normal per i davant de les administracions'.

El català, llengua 'no preferent'
Tal com ja es va establir en la resolució del 28 de juliol, el TC ha declarat inconstitucional el caràcter 'preferent' del català en l'administració i en els mitjans de comunicació. Segons els fonaments, el concepte preferent 'implica la primacia d'una llengua sobre una altra en el territori de la comunitat autònoma, imposant, en definitiva, la prescripció d'un ús prioritari d'una d'elles, en aquest cas del català sobre el castellà' i 'en perjudici de l'equilibri inexcusable entre dues llengües igualment oficials i que en cap cas poden tenir un tracte privilegiat'.

Així, es considera que la definició del català com a llengua pròpia de Catalunya 'no poden justificar la imposició estatutària de l'ús preferent' i 'en detriment' del castellà, en les administracions i els mitjans públics. Afegeix, però, que això és 'sense perjudici de la procedència de que el legislador pugui adoptar, en el seu cas, les adequades i proporcionades mesures de política lingüística' que serveixin per 'corregir' les 'situacions històriques de desequilibri' que puguin existir entre les dues llengües.

Ser atès en català, només exigible als poders públics
Pel que fa als drets lingüístics dels consumidors i usuaris, el TC considera que 'el deure de disponibilitat lingüística de les entitats provades, empreses o establiments oberts al públic no pot significar la imposició a aquestes', al seu titular o al seu personal, 'd'obligacions individuals d'ús de qualsevol de les dues llengües oficials'. De fet, considera que 'el dret de ser atès en qualsevol de les llengües només pot ser exigible en les relacions entre els poders públics i els ciutadans'. Per aquest motiu, el tribunal creu que en les relacions entre privats no es pot entendre que l'Estatut 'imposi' aquesta obligació als ciutadans.