Política Última actualització Dissabte, 17 de setembre de 2016 05:00 h

Una bona glopada de benzina al motor

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

La gent d’aquest país, com sempre, ha respost de manera absolutament espectacular, guanyant per golejada l’escepticisme i la desorientació. Més enllà de la tendència “tribunera” de tants dels qui ens ho mirem i de la desunió argumental que tan sovint ens ofereixen per desgràcia els de dalt, el cert és que aquesta Diada ha suposat una important injecció de moral: el camí cap a la independència que va començar a fer baixada fa una dècada arriba a la seva recta final i l’encarem amb força per esprintar encara més. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

 
BANDERES. Dignitat rima amb llibertat. “Respect” diu el lema de la UEFA, una entitat que hauria de començar a casa seva les campanyes en defensa dels valors. I respecte és el que demanem. Tot i que la federació europea ha optat per obrir-ne un nou expedient, no podem en cap cas fer-nos enrere. Un organisme esquitxat per la corrupció no té dret a posar en dubte, en cap cas, la nostra llibertat d’expressió. Mai. No només perquè ho hagi fet, descaradament, a instàncies del Govern espanyol. Ells sabran en quin embolic s’hi han volgut ficar, tot atacant drets fonamentals. Dictamini el que dictamini finalment el TAS no podem acceptar agenollar-nos. Encara menys pel fet que s’addueixi que proferim un missatge polític. Serà que la política no és present en tots i cadascun dels partits de la Lliga de Campions de mil i una formes, obertes o banals. Fermesa i guanyarem.

CREMADISSA. Francament, que voleu que us digui, com a iniciativa política, si el que volem és eixamplar els límits en totes direccions, assaltar les fronteres del nostre espai medul·lar i guanyar nous independentistes, potser no sembla l’acció més intel·ligent possible. De fet, a aquestes alçades de la pel·lícula del nostre procés d’alliberament, la crema d’estanqueres, retrats del Borbó i pàgines de la Constitució espanyola sembla més aviat una iniciativa antiga, un punt anacrònica, de quan érem petitets i ens havíem de conformar a jugar a la contra. De quan, per comptes de guanyar definitivament un Estat, ens conformàvem amb petites victòries simbòliques. Dit això, és evident que, també aquí, hem d’estar sempre de part de la llibertat d’expressió, posada fins i tot per sobre del respecte als símbols polítics i institucionals. El país nou que volem ha de posar-la al capdavant de tot.

DEMÒCRATES. En un acte de sinceritat extrema, la cap de l’oposició dependentista al Parlament de Catalunya ha estat meridianament clara: mai reconeixeran la legitimitat d’una majoria dels catalans per declarar la independència. Democràcia en estat pur. El Regne d’Espanya com a presó: atès que els catalans som només un 16% dels súbdits dels Borbó i que per a autoritzar un referèndum que esberli la unitat del reialme cal aplegar, en dos legislatures consecutives un 66% dels diputats i una majoria en referèndum, la lliçó és ben clara: és exactament igual el que pensem els catalans sobre el futur de la nostra comunitat política. Decidirà, sempre, la majoria demogràfica castellano-espanyola. I punt, que per a alguna cosa han guanyat dues guerres i han fet milers de morts i exiliats. Que, com diu Margallo, ells tenen dret a decidir què som els catalans. Fraternitat en essència.

DESINFLAT. La capacitat de l’”establishment” polític espanyol per ignorar el moviment polític de protesta més important d’Europa i la de la seva premsa per manipular-lo és autènticament digna d’estudi. L’evolució de les capçaleres digitals, també: sorpreses inicialment per les dimensions d’una mobilització que ja havien decretat liquidada, colpides per l’efecte multiplicador d’imatges de la desconcentració a les cinc seus, la majoria va coincidir a utilitzar el terme “multitudinari” per referir-s’hi. Naturalment, només va ser durant unes hores, no fos que patissin un empatx de veritat. Els responsables i el propietaris dels mitjans van tocar el xiulet i en poques hores l’impacte inicial ja havia estat substituït per un gran consens sobre la desinflada. Al dia següent, Inés Arrimadas ja era l’única veu digna d’entrevista i cap mitjà espanyol contactava amb els organitzadors perquè hi donessin la seva versió. Vaja, que el periodisme espanyol continua la seva baixada als inferns.

FRACTURA. Amb la seva incontinència verbal habitual, el ministre d’afers exteriors espanyol ha continuat desbarrant aquesta setmana. Després de considerar-nos més perillosos que un atac terrorista, ha dit ara que els costarà entre 20 i 30 anys recosir la suposada fractura de la societat catalana. Es veu que se n’ocuparan ells. Nosaltres no hi juguem cap paper: no només no tenim dret a opinar sobre el nostre futur (el decidiran en nom nostre) sinó que seran ells els qui arreglaran la nostra destrossa. El que no ha especificat és si abans li agradaria fer-nos desaparèixer físicament o no. La darrera vegada que van haver d’intervenir per tancar ferides va ser el 1939 amb el seu “Ejército de Ocupación de Cataluña” i els va costar “quaranta d’anys de pau”, fins a assolir la restauració borbònica. Ara es veuen amb cor de fer-ho en la meitat de temps.

IGUAL. En una entrevista radiofònica l’endemà de la Diada el vicepresident del Govern català expressava un posicionament original, però, crec, àmpliament compartit a Catalunya. DUI + RUI, RUI + DUI, Constituents + DUI, RUI + Constituents: a la majoria potser ja ens és igual quin sigui l’ordre de les coses, volem la cosa. Que els tècnics, els experts, en funció de l’operativitat i la conveniència, ens exposin el què amb la màxima claredat possible. I endavant les atxes, com deia feliçment la cançó. I que comenci la festa. Al capdavall, el més possible és que la repressió contra el Parlament acabi accelerant i esberlant qualsevol estratègia prèvia per a la desconnexió i que el dubte sigui, bàsicament, si el Govern espanyol està disposat o no a suspendre per la força la cambra catalana, una vegada el Parlament ignori la inhabilitació de la seva presidenta i la gent la defensi al carrer.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 
 

---

Notícies relacionades