Política Última actualització Diumenge, 18 de setembre de 2016 05:00 h

Confiança i fermesa a parts iguals

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Superat amb nota molt alta el repte de l’11-S, l’independentisme afronta ara un darrer trimestre fonamental per posar-nos al carril de sortida en la millor disposició. El calendari ens situa en un mes tres moments forts: la moció de confiança al president, el debat de política general i l’inici de la tramitació dels pressupostos per al 2017: si els superem amb la generositat de tothom, ens posarem a tir la llibertat. I aleshores caldrà confiança i fermesa a parts iguals entre tots els independentistes, a les institucions i al carrer. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana

ONZE. La Diada d’aquest any era una prova d’esforç d’alt risc. Es tractava del cinquè any consecutiu de mobilització massiva i arribava després que la gent hagués fet a les urnes el que tocava: atorgar el mandat democràtic definitiu a una majoria parlamentària independentista. Fa mesos que tothom té clar que la feina clau toca ara als nostres representants. Aquesta Diada, a més, no tenia un objectiu immediat que calgués acomboiar: no tenia un 9-N a la cantonada com el 2014 o unes eleccions plebiscitàries del 27-S com el 2015, que havien estat la benzina de les dues darreres mobilitzacions. Aplegar, doncs, al carrer, al voltant del 10% de la població d’un país és una barbaritat d’unes dimensions tals que és per estar-ne del tot orgullós d’aquest poble. S’estudiarà i molt la potència extraordinària d’aquest moviment i ens en sentirem orgullosos tota la vida. Les generacions futures ens envejaran.

PATATA. La primera escletxa, de moltes que arribaran fins que guanyem, en l’estratègia repressiva de l’Estat contra les institucions catalanes ha arribat del TC. Tot i la majoria conservadora de l’alt tribunal, els magistrats no tenen ganes d’esdevenir executors de la repressió que els dicti el Govern. Que cadascú es faci responsable dels seus actes, pensen. Una de les incògnites de les properes setmanes, doncs, serà la de comprovar fins a quin punt suporten la pressió a l’hora de negar-se a encapçalar les mesures sancionadores contra la presidenta del Parlament català. De moment, sembla que volen resoldre primer els recursos presentats per les institucions basques i catalanes contra les noves funcions del TC. Aquesta pot esdevenir una qüestió altament decisiva perquè finalment puguem dir que amb el Constitucional va començar i va acabar tot plegat, just deu anys més tard.

REACCIÓ. L’actitud del govern espanyol davant l’èxit de la Diada ha estat l’esperada, transitant d’ignorar-ne l’abast i negar-ne qualsevol impacte polític a desplegar les clàssiques amenaces. A rebuf de la premsa del règim, posar-ne de relleu la menor participació en la que, tot i així, serà, gairebé segur, la mobilització més gran de l’any 2016 arreu d’Europa. Davant la proposta immediata del president Puigdemont d’un referèndum acordat (un element de volguda aproximació als Comuns), la vicepresidenta va saltar d’immediat a titllar d’oportunista (?) la proposta i el ministre de justícia a invocar-hi tot el pes de la llei. Sáenz de Santamaría, a més, va recordar la divisió de les famílies catalanes i va presentar la proposta (present al programa electoral de Junts pel Sí) com a una concessió per obtenir el suport de la CUP a la moció de confiança. Tot plegat, doncs, tremendament original. No s’havia dit mai.

TRIPARTIT (I). No per esperable no deixava de convenir que ERC aclarís posició davant dels malpensats. El famós acte de Sant Boi va tenir llums i ombres: com a rememoració de la Diada del 76 va ser fallit, en deixar al marge la meitat dels hereus d’aquell esperit unitari. Com a jugada de present fou un autèntic gol per l’escaire de l’independentisme: portar la gent de Podemos, CCOO i la UGT a un acte amb ERC i la CUP tot deixant de banda ICV i el PSC, va ser d’una habilitat extrema. Bàsicament, perquè va obrir un flanc de divisió interna de mil dimonis en l’àmbit encomunista: les crítiques dels seus propis a Albano Dante Fachín van ser immediates a les xarxes. I Joan Coscubiela encara deu estar hiperventilant. En tot cas, deixar clar, com feu Junqueras el 12 de setembre que ERC només governarà amb independentistes era del tot necessari.

TRIPARTIT (II). Encara hi ha un argument en el qual s’insisteix poc. Des dels QWERTY s’acostuma a assenyalar la presència de l’antiga Convergència pilotant el procés (cada dia més discutible, davant la independència de criteri del president, la força electoral creixent d’Esquerra i la presència d’independents a Junts pel Sí) com el gran roc al camí que fa inviable sumar-se al procés. L’independentisme d’esquerres faria bé d’adreçar-se als Comuns i girar-los cap per avall l’argument: allò que a Catalunya obstaculitza greument fins a impedir un govern d’esquerres és la perpetuació de la dependència. Només perquè existeix el gran repte de la independència al davant es justifiquen polítiques de transversalitat: el dia que la República Catalana sigui en marxa la unitat de l’esquerra serà facilíssima. I nomes les urnes dictaran aleshores si té o no prou força per governar. Prou dependència, doncs, si el que es vol és un govern d’esquerres.

VÍCTIMES. Durant dècades hem vist la dreta postfranquista utilitzar les víctimes de manera barroera. Normalment, com a coartada per a emparar vulneracions dels drets fonamentals. Tot ha estat justificable, encara que no vingués a tomb, amb tal de reparar el dolor de les víctimes. Ara resulta, però, que la seva desaparició i el dolor de les seves famílies era superable. Que l’extrema sensibilitat cap al seu dolor era només un recurs d’estratègia política. El ministre d’exteriors ens ho ha explicat clar: un atac terrorista se supera, però la dissolució d’Espanya és irreversible, com demostren totes les independències de la metròpoli. De fet, posats a dir bajanades, no ho és pas: simplement, només caldria tornar a ocupar militarment Catalunya com van fer les tropes filipistes el 1713-1714. Per la força: si es pot mantenir la dependència per la força, com es fa ara, perquè no, també, recuperar-la?

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades