Política Última actualització Dissabte, 1 d'octubre de 2016 05:00 h

Això sí que és una crisi de convivència

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

L’avís de Gabriel Rufián en el darrer debat d’investidura ha resultat profètic. En rebutjar que a Catalunya es visqui cap mena de divisió social arran del procés, va avisar Pedro Sánchez amb un crisi de convivència, la que li esperava dins els PSOE a partir d’aleshores. Dit i fet. Abans es trencarà el PSOE que Espanya, s’hi podria afegir, parafrasejant la famosa sentència de José María Aznar. La paradoxa és que el sector més espanyolista que mai que comanda ara el PSC, doni suport a Pedro Sánchez davant dels designis de la totpoderosa federació andalusa del partit. Si aquests són els bons, imagineu-vos el que ens cau a sobre. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

AVÍS. La formació lila, després de l’espectacle previ de divisió dels seus a Madrid, ha vist com perdia en tres mesos la meitat dels vots a Euskadi i més d’un terç a Galícia (a ciutats com la Corunya, prop de la meitat respecte a les municipals): no es poden comparar eleccions generals i nacionals, però eren justament ells qui ho feien fins ara a tota hora. És un avís seriós per als Comuns: el vot dual existeix i els QWERTY, amb els seus 11 diputats actuals n’haurien de prendre nota. La reacció, tallar (o amenaçar de fer-ho), de cop i volta, els llaços amb els governs socialistes de Castella-la Manxa, Extremadura i les Balears, francament, no sembla gaire seriós: demostra un nul interès de Podemos per l’autonomia. Llançar el PSOE en braços del PP, el que han buscat des del minut zero, no es pot forçar a darrera hora d’una manera tan barroera.

CASTANYA. Mítica ha estat la patacada de Ciudadanos a Euskadi i Galícia: zero-zero. Fins i tot allà, com ara el País Basc, on UPyD havia aconseguit un escó en els comicis anteriors, que esperaven recollir-hi en safata. Res de res. Un partit nascut de i per a l’anticatalanisme, traslladat a Espanya per fer de crossa del Partit Popular, no té cap sentit a les altres nacions històriques. El més sorprenent, però, és que una formació que llueix l’estendard de la nova política no faci ni la més mínima autocrítica, cap mena d’assumpció de responsabilitats. Albert Rivera s’ha limitat a afirmar que encarregarà un estudi tècnic sobre l’ensulsiada. La reacció explica ben bé el fracàs: en la mesura que els taronges se semblen cada vegada més a l’original (i amb el pacte per a la investidura de Rajoy, on s’empassen tones de corrupció, ja semblen calcats) ha deixat de tenir-ne cap atractiu votar-los.

CENTRISME. El conseller Santi Vila ha estat aquesta setmana en boca de tothom arran de la seva valoració a les xarxes socials dels resultats electorals de diumenge. Diu que els electors han premiat els perfils centristes. Situar, sobretot, Núñez Feijóo en el centre polític és ben curiós, si tenim en compte que el seu grup al Parlament gallec en tindrà tres a l’esquerra de l’hemicicle i cap ni un a la dreta. Certament, la setmana no era la millor per treure la poteta: tocava deixar al president Puigdemont tot el protagonisme. A sobre, la sospita que les darreres filtracions de les deliberacions del Consell Executiu podrien procedir del conseller de Cultura no contribueixen precisament a enllustrar la seva figura: amb el seu nomenament, molts van tenir la percepció que el seu partit preferia tenir-lo dins que fora del Govern. Confiem que, al final, l’independentisme no n’hagi de penedir-se conjuntament.

DESMENTIT. José Crehueras, en perfecte castellà, ha anunciat, de costat de l’alcaldessa Núria Marín, una importantíssima inversió per part del Grup Planeta de més de 7 MEUR a l’Hospitalet de Llobregat. Es tracta de la remodelació de l’edifici dels antics jutjats de la ciutat, on el grup crearà un centre de formació professional i universitària que acollirà més de 3.000 alumnes a partir del curs 2017-2018. Un es pregunta, tot just després de felicitar-hi el senyor Crehueras, on queda la coherència empresarial de tot plegat: perquè, a veure, si a Catalunya l’inici del procés de ruptura amb Espanya ha generat una situació de risc empresarial que el Grup Planeta sempre ha avisat que pot acabar comportant (en cas de fer-se efectiva la independència) la seva sortida del país, quin sentit té posar-se a fer-hi inversions? Perquè una amenaça gratuïta de tipus polític no era, no? Impossible. Segur.

ESCISSIÓ. L’espectacle ofert pel socialisme espanyol és de crispetes. Costa molt d’entendre com Felipe González, qui encara es vanta dels GAL, pugui tenir prou pes, vint anys després d’abandonar la presidència del Govern espanyol, com per dictar sentència de mort contra un secretari general escollit pels militants en primàries. La covardia de Susana Díaz no coneix límits: envia els seus peons a forçar la caiguda de Sánchez i dóna la cara (relativament) dos dies més tard. A hores d’ara, la situació recorda a la que es produirà el nostre dia D: dos legitimitats sobre el terreny a l’espera d’un sol guanyador, és a dir, de qui aconsegueixi controlar definitivament el territori. La gent mobilitzada hi jugarà, sense dubte, un paper determinant. Si cristal·litza una escissió del partit serà la fi del PSOE; si dóna finalment el seu suport passiu a la investidura de Rajoy, també. Un harakiri realment espectacular.

MAJORIA. Amb la seva habilitat dialèctica habitual (que a mi, a diferència de la majoria dels opinadors de la tribu, no me’l fa gens simpàtic) Miquel Iceta va dedicar bona part de la seva intervenció, a la qüestió de confiança del president Puigdemont, a reblar el clau d’un relat que considera fonamental i que, com la seva suposada gràcia, bona part dels mateixos indepes han comprat: que no tenim prou legitimitat democràtica per proclamar la independència perquè vàrem perdre el plebiscit del 27-S. Allò que fins i tot “La Vanguardia” va acceptar amb el titular de portada del dia després (“El sí s’imposa”) ben aviat nosaltres mateixos vàrem permetre que desaparegués impunement de l’imaginari del país; i així, el millor resultat electoral de la història de l’independentisme, que ens dóna una majoria guanyadora, ens l’hem deixat convertir en una derrota. Ningú dels nostres va sortir a replicar-lo amb eficiència.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 
 

---

Notícies relacionades