Política Última actualització Diumenge, 2 d'octubre de 2016 05:00 h

Cadena de confiança fins a la llibertat plena

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Ha estat comentat abastament: els polítics independentistes, de totes les tendències, necessiten transversalment reforçar-hi la confiança entre ells. També, la gent, ens hem d’esforçar per deixar-los fer amb tranquil·litat. Temps tindrem de demanar-los comptes si és que la legislatura queda en no res. Tots plegats hem de donar-nos suport i posar, cadascú, el nostre granet de sorra. Convé que els electes donin la cara i també totes aquelles persones que, des del seu àmbit, estiguin en disposició de fer un servei en el moment de l’enlairament de la nova República. El president ha marcat ja les fites principals i clarificat gairebé del tot el full de ruta. Ara ja només ens queda la incògnita de si el referèndum serà de convalidació o no, de fet, anterior o just posterior a la ruptura. Confiem per acabar-ho de determinar en els qui van al capdavant. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

MIRATGE. L’actitud dels QWERTY durant la qüestió de confiança ha fet que els mitjans es llancessin a constatar cert desgel entre la majoria parlamentària independentista i l’unicornisme confederal de l’actual amalgama entre Podemos i Iniciativa. Certament, el debat ha permès reconduir una relació que de feia mesos semblava francament malmesa. Ara bé, no ens enganyem. El camí del referèndum acordat, com ja s’ha demostrat disset vegades, és del tot impracticable. Té un recorregut curtíssim. Més, quan es faci realitat el nou govern Rajoy. Arribats a l’estiu, la gent del Comuns hauran de decidir si, a la vista del bloqueig del referèndum per part de L’Estat, s’avenen o no a emprendre, finalment, la via d’un de vinculant dins la legalitat catalana que prevegi la Llei de Transitorietat Jurídica. I convé que no ens enganyem ni albirem falses esperances: per desgràcia, arribats al moment decisiu, els QWERTY tornaran a triar dependència.

PRESSUPOSTOS. El president Puigdemont ha fet la mar de bé en lligar qüestió de confiança i pressupostos. Cap Govern pot tirar endavant sense poder disposar de la llei fonamental. D’aquí a final d’any, doncs, toca arromangar-se i negociar a fons. El vicepresident Junqueras haurà de fer autèntiques filigranes. Ben aviat la qüestió de la pressió fiscal tornarà a surar al debat i els mitjans de l’establishment aprofitaran per fer-ne un autèntic Vietnam. De fet, la venda de la imatge que el Govern de Catalunya està sotmès a la voluntat dels anticapitalistes ja fa molts mesos que va i ve sense treva. Caldrà, doncs, dosis extres de generositat per part de tothom, sabent que l’acord és imprescindible i que només sorgirà de les cessions mútues, que haurien de ser proporcionals al pes de cada qual. Els canvis en la cúpula de la CUP i l’actitud de la seva portaveu ofereixen bones vibracions.

REFERENT. Durant la campanya electoral ja n’havíem escoltat lloances molt estranyes de gent com ara Joan Coscubiela o Gemma Ubasart, però la nit electoral a Euskadi, des de Catalunya, els encomunistes Raimundo Viejo i David Cid reblaren el clau amb una eloqüència desconeguda. Urkullu i el PNB com a model. Espectacular. Per a dir tots plegats, simplement, en el paroxisme de la revolució, que troben a faltar el d’abans, que volen que torni la Convergència i Unió de Josep Antoni Duran i Lleida, la que defensava a capa i espasa el comte de Godó, la de l’oasi autonomista. Consideren que a Neguri no hi ha casta, que la dreta només és catalana, que el PNB és nova política. Francament, un espera que l’establishment es faci seus els èxits d’altres establishments, però que els QWERTY tinguin com a referent el nacionalisme conservador basc és realment de traca i mocador.

SIMPÀTIC. Tot i que Miquel Iceta li’n doni suport de manera tan histèrica, al final, Pedro Sánchez ens caurà bé i tot, de tant carregar gairebé tots els seus contra ell. El secretari general del PSOE (sí, no?) es manté en lluita desesperada contra els elements de manera coherent: els seus electors no l’han votat en cap cas per fer president Mariano Rajoy. A mitjà termini, a més, qualsevol opció que passi per col·laborar ara amb el PP acabarà amb el vell partit socialista a la paperera de la història. Només resistir el permetrà sobreviure a ell i al seu partit. Que entre els seus crítics aparegui Carme Chacón (però no havia plegat?) per engaltar-nos que la situació del PSOE és dramàtica, ella que va portar el PSc, enganxada amb cola de contacte a la cadira, dels 25 diputats a només 8 al Congreso espanyol, té un mèrit espectacular.

SOLIDESA. El president ha revestit novament de la màxima solidesa el full de ruta cap a la independència. Cal explicar-lo amb solvència i amb una sola veu. Sense cap discordança. Naturalment, posar-hi el màxim detall en tot allò que es pugui, però sense donar totes les pistes a l’enemic. Després que el president hagi posat damunt la taula l’opció d’un referèndum, però, hi ha una cosa ben contrastada: tal i com van tornar a posar de relleu inoportunes filtracions de les deliberacions del Consell Executiu al diari comtal, els consellers d’Interior i Governació no creuen en la viabilitat d’un referèndum vinculant. Es tracta de dues conselleries implicades en l’organització dels processos electorals. Potser per això, el president Puigdemont ha encarregat al vicepresident i el conseller Romeva l’arquitectura fonamental del referèndum. D’aquí a la segona quinzena de setembre caldrà reflexionar sobre la idoneïtat de tothom per assolir l’objectiu.

UNTAR. El diari madrileny tantes vegades corretja de transmissió del Ministeri de l’Interior espanyol ha publicat aquesta setmana tots els detalls, àudio inclòs, de l’intent de suborn del Borbó dimissionari als peces de l’organització autoanomenada, amb sorna, “Manos Limpias”, amb l’objectiu d’exonerar la seva filla del cas Nóos. És deliciós: el monarca que ha fet una fortuna estratosfèrica, de les més grans del país, a base (presumptament) del tracte de favor permanent, intenta untar els advocats d’una organització dedicada (presumptament) a l’extorsió, per a evitar l’encausament de la seva filla, (presumptament) involucrada en un cas massiu de tràfic d’influències de diverses administracions públiques per al seu (presumpte) benefici privat. Que bonic tot a l’Espanya borbònica. Però tranquils, que aviat canviarà, amb una República i la rendició de la casta. Es veu venir de manera imminent.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 

---

Notícies relacionades