Política Última actualització Diumenge, 16 d'octubre de 2016 05:00 h

Abstenció al “Congreso”, suport a Badalona

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Avui, el PSC viu les seves primàries a la primera secretaria. Que ningú no s’enganyi: no hi ha cap diferència significativa entre les dues propostes, tret de vint-i-cinc anys de més xuclant de la gran mamella del partit. Una setmana abans que el Comitè Federal del PSOE es faci definitivament l’harakiri, els socialistes catalans avancen en el terreny dels acords i sumen als pactes ja vigents a Lleida i Tarragona, un nou gran front amb l’espanyolisme de dreta i extrema-dreta, com el que escenifiquen amb tanta freqüència al Parlament, un intent de tombar l’alcaldessa de Badalona al crit que es tracta d’un govern que no respecta la llei: quina, exactament, la del 3% de comissió dels seus aliats populars? Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

MÀNIGUES. Després d’aguantar el que no està escrit, insults, escridassades i intoxicació permanent des dels mitjans de la caverna, finalment, Gerard Piqué ha decidit enviar-los a can Pistraus i fixar full de ruta i data de la seva declaració d’independència de la selecció espanyola: serà l’estiu del 2018, després del Mundial de Rússia. Això, sí caldrà que el Govern espanyol s’hi avingui o, si més no, no s’interfereixi; una secessió tolerada: amb la legislació actual a la mà, acudir a les convocatòries de les seleccions espanyoles és obligatori i desatendre la crida comporta la suspensió de la llicència federativa, l’exili esportiu, vaja. Convé que se sàpiga i en aquest sentit Esquerra Republicana ha fet la mar de bé en presentar una proposició no de llei reclamant la derogació de la part de Llei de l’esport de 1990, feta en el context de l’onada repressiva olímpica contra la independentisme, que així ho imposa.

NO. El president Puigdemont s’ha desplaçat aquesta setmana a la metròpoli per demostrar, una vegada més, que el diàleg i la moderació són, com sempre ha estat, de la nostra part. La rebuda del Madrid polític anestesiat per la Gran Maniobra de l’establishment a favor de l’estabilitat ha estat apoteòsica: cap presència, a excepció de l’exministre socialista Ángel Gabilondo. Una nova mostra aclaparadora de fraternitat. Sense molestar-se a anar-hi a la trobada, el partit del govern espanyol ha respost amb l’habitual no, no i no per boca del ministre de justícia. No hi ha haurà referèndum. Per evitar-lo, però, aquesta vegada hauran de prendre mesures d’excepció: o dissoldre el Parlament en els propers mesos o assegurar-se del control de la Generalitat per evitar-ne l’organització. I, sigui quina sigui la intervenció, la majoria independentista es farà més gran i la seva força imposada els farà més i més petits.

OLÍMPIC. Aquesta setmana hem conegut que torna el Comitè Olímpic Català (COC): la Unió de Federacions Esportives Catalanes (UFEC) ha acordat substituir els vells estatuts de 1989 i reconvertir el COC en màxim representant de l’esport català a nivell internacional. La col·laboració de la UFEC, representants de les federacions i dels clubs més potents, assegura una projecció molt forta. Es tracta d’una excel·lent notícia: fa un quart de segle el primer Comitè Olímpic Català fou una de les puntes de llança de la reivindicació de Catalunya com a país esportiu, en la línia del que havia establert el baró del Coubertain, ànima del moviment olímpic en els seus orígens. Juan Antonio Samaranch hagué d’intervenir, violentant un segle d’història, per carregar-se l’esperit fundacional de la Carta Olímpica del Comitè Internacional Olímpic. Ara, finalment, s’atansa l’hora en la qual el COC tornarà a lluir arreu el nom del nostre país.

PROCESSISME. Dilluns al matí. Festival encomunista. En el transcurs d’una sola hora, Xavier Domènech exigeix durant una entrevista radiofònica, en nom dels Comuns, absoluta concreció sobre el referèndum: només hi donaran suport quan coneguin tots els seus detalls, volen que sigui decisiu i no participatiu (fantàstic!); minuts més tard, la co-coordinadora nacional d’ICV, Marta Ribas compareix en roda de premsa per exigir la màxima inconcreció possible a la proposta de referèndum per al 2017: de cap manera es pot fixar ja la pregunta, que això faria empetitir la base social del dret a decidir. A aquestes alçades, després de l’espectacle que ens va oferir el duet Herrera-Camats durant la negociació del 9-N (amb pregunta arbre inclosa) som capaços de predir cada argument de la Ribas per diferir. El que més indigna, però, és que acte seguit acusin el Govern de la Generalitat i la majoria que li’n dona suport de processisme.

TREBALLAR. És un resum perfecte de tot plegat. Resulta que, amb tota la lògica del món, l’alcaldessa de Badalona havia assenyalat que la Festa de la Raça no té arrelament a la seva ciutat i que, per tant, els treballadors de l’Ajuntament que volguessin treballar aquell dia podrien fer-ho. I és que, de totes les jornades que el Regne d’Espanya podria haver escollit per celebrar la seva festa nacional, va anar a triar (gens casual, per obra i gràcia de Felipe González, vés per on) una que n’és profundament impresentable, contaminada d’imperialisme i de feixisme, tal i com cada any podem comprovar als carrers de Barcelona (amenaces de mort incloses). La delegada del govern espanyol, però, “nasia pa denuncià”, no s’hi ha pogut estar de portar l’Ajuntament de Badalona als tribunals. Nosaltres volem treballar i ells no ens hi deixen. Una cosa que no havia passat mai.

UNIPARTIDISME. El PSOE es lliura, finalment, amb armes i bagatges i ara anirem veient, exactament, quines són les contrapartides que li ofereix l’establishment. De moment, ja hem comprovat l’estranya coincidència entre l’aplanament de l’abstenció per part del susanisme i l’arxivament de la causa que lligava 45 empreses relacionades amb el PSOE amb la gestió de 101 MEUR en cursos de formació que mai van tenir-hi lloc. El vell partit és a mans de gent com Javier Fernández, l’home que ja va lliurar l’alcaldia d’Oviedo al PP. Tal i com Gabriel Rufián denunciava sarcàsticament a les xarxes socials, efectivament, el bipartidisme ha caigut: ara tenim un unipartidisme reforçat per la crossa taronja de Rivera i els seus. Una aclaparadora majoria de 254 escons per continuar, contra Catalunya, fent del Regne d’Espanya una estructura al servei de les grans famílies de l’aparell de l’Estat i dels interessos econòmics de la Llotja del Bernabeu.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 

---

Notícies relacionades