Punt i final a l’espera de tota una vida per les víctimes del franquisme
Després de 80 anys esperant un gest de l'Estat espanyol, els familiars de víctimes celebren la iniciativa dels partits catalans
Guifré Jordan @enGuifre – Tota una vida esperant. Esperant un gest. Esperant que l’Estat acabi de trencar amb el franquisme. Esperant que es restableixi la dignitat perduda al Camp de la Bota el 1939. Esperant la restitució de la memòria dels pares. Esperant que s’anul·lin els consells de guerra sumaríssims dels primers mesos del franquisme que van fer torturar i assassinar els pares. Esperar. És el que han estat fent Pere Fortuny i Lluís Serra, fills d’alcaldes republicans, durant gairebé 80 anys. Són només dos dels milers de familiars de víctimes del franquisme que fins ara s’han trobat orfes de suport institucional. Amb tot, avui han anat al Parlament per presenciar el primer pas per canviar el curs de la història: la presentació de la proposició de llei per declarar nuls els consells de guerra i les seves sentències.
Comparteix
TweetEtiquetes
“Des de 1976 lluitem per l’anul·lació de les sentències”
“Des de 1976 venim lluitant per l’anul·lació de les sentències”, diu en declaracions a directe!cat Pere Fortuny, fill d’un dels alcaldes de Mollet de Vallès durant la Guerra Civil i actual president de l’Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya. Tant ell com Lluís Serra, fill d’un batlle d’El Prat de Llobregat, recorden les bones paraules d’alguns governs espanyols dels últims 40 anys, sobretot les intencions de José Luis Rodríguez Zapatero.
“Els culpables no són els del PP, sinó els socialistes”
Recorden fins i tot que els va rebre l’aleshores vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, i els va posar un cotxe oficial a Madrid. Amb tot, lamenten que al final ZP “es va acovardir” i no va incloure l’anul·lació a la llei de memòria històrica, buidant-la de contingut i donant ‘de facto’ la raó als feixistes. “Els culpables no són els del PP, sinó els socialistes, que han tingut majoria en diverses ocasions”, diu Fortuny, que també es queixa de la falta de competències de la Catalunya autonòmica en aquest sentit. “Tot ve mal fet des del principi”, també afirma en relació amb la Transició, que no va tallar d’arrel el règim quan pertocava.
El dietari d’un condemnat a mort
No tots els consells de guerra sumaríssims van acabar amb la mort dels acusats. Vicens Tomàs, fill d’un soldat republicà condemnat a mort, va poder conèixer el seu pare perquè el franquisme li va commutar la pena per 30 anys de presó, dels quals en va complir sis i escaig. Durant molt temps, però, va creure que tenia la pena capital a tocar i va escriure un dietari que ara ensenya orgullós. Li sap greu que el pare no hagi vist com “es fa justícia”, però creu que més val tard que mai i que “el Parlament té la legitimitat” de tirar endavant la llei, perquè les sentències es van signar a Catalunya.
Oposició a l’exposició sobre el franquisme de l’Ajuntament de Barcelona
Amb una emoció continguda abans d’entrar al Ple que els començarà a restituir la memòria dels pares, Fortuny, Serra i un grup de familiars de víctimes de diverses entitats també comenten l’exposició sobre el franquisme del Born: “És un tema molt sensible, és molt personal”, diu un d’ells. Cap d’ells, però, hi està d’acord a títol personal, “i menys amb el bust de Franco dins de l’exposició”, remarca un altre.
Emocionant ovació del Parlament a les víctimes
Uns minuts després de la conversa amb directe!cat, el reconeixement a 80 anys d’espera comença a tenir sentit quan la totalitat dels diputats de l’hemicicle dedica una ovació de més d’un minut a la tribuna de convidats a l’inici del debat sobre la proposició de llei que ha d’anul·lar els judicis sumaríssims. “Només faltaria que no ens haguessin aplaudit”, ha ironitzat a la sortida Fortuny. L’emoció ara ja no està tan continguda entre els familiars. Tampoc entre la majoria al Parlament, i és que costa de posar-se a la pell de les víctimes, però és més fàcil ser conscients del simbolisme de la iniciativa i del moment històric viscut al Parlament.