Política Última actualització Dissabte, 22 d'octubre de 2016 05:00 h

Espanya tria el camp de batalla

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

La velocitat amb la qual ha procedit aquests dies la fiscalia a les ordres del govern espanyol és un altre resultat de la implosió del PSOE. Mariano Rajoy ja se sent investit i ha decidit impulsar amb la màxima urgència els procediments per inhabilitar la presidenta del Parlament. És lògic: esperar més només portarà a que el Govern de Catalunya tingui encara més ben enllestits tots els preparatius per fer efectiva la independència al juliol. Espanya, doncs, tria el com i el quan: volen que sigui aviat i via suspensió d’un Parlament rebel: que vinguin, que a molts ens tindran al davant. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

ALDARULLS. Quan una proposta cultural no s’entén potser vol dir que qui la proposa ha comès un error. És el cas de l’ l'exposició "Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà", instal·la des de dimarts al Born Centre Cultural.A partir d’aquí, és evident també que una part dels crítics s’han passat de frenada, amb qualificatius envers els organitzadors, com a mínim, un pèl desafortunats. El cert és, però, que Manel Risques, el comissari de la mostra, ha reconegut que va rebre l’encàrrec de fer-la al Born, un lloc del tot inadequat. I que les expressions del regidor de cultura socialista Jaume Collboni contra aquell espai (i també d’altres càrrecs municipals com ara l’arquitecte Carmel Mòdol), juntament amb la del Comissionat de Programes de Memòria de l’ajuntament barceloní, l’historiador Ricard Vinyes, retraten clarament l’objectiu de dinamitar el Born com a epicentre del record de la liquidació de la Catalunya estat el 1714.

AUTOLESIONAR-NOS. El president Puigdemont ha fet un ben profitós viatge a París que li ha permès fer contactes, signar acords, impartir una conferència a la Sorbona i acudir als mitjans de comunicació per exposar la demanda catalana d’independència. Desgraciadament, mentre una part de l’independentisme estava massa distreta amb el parany del Born, una altra, a compte d’una expressió embarbussada del president, posava en dubte el seu compromís amb la independència en cas de victòria del sí en el referèndum o referèndum. Hores més tard, després d’una entrevista a la ràdio comtal a Luis de Guindos, una altra sortida en tromba per demanar explicacions a Junqueras, que diu el ministre que el vicepresident català ja li reconeix en privat la impossibilitat de la independència. Una manca de confiança endèmica en els nostres, que el dependentisme aprofita per fer-nos anar per allà o vol, mentre fa les passes decisives per instar l’ofensiva judicial definitiva.

BRAUS. La decisió de tombar la prohibició de les curses de braus a Catalunya, resultat d’una Iniciativa Legislativa Popular que va fer seva el Parlament de Catalunya en 2010, demostra fins a quin punt les més altes instàncies de l’Estat han embogit: estan disposats a imposar les competències de l’estat sobre una matèria, la regulació dels espectacles públics, en la qual totes són de la Generalitat. Però, a més, ho fan en base a una declaració com a bé cultural a protegir que data de tres anys més tard i a la qual, de manera insòlita en dret, se li reconeix, doncs, efectes retroactius! I és que, a l’Espanya del Règim de 78 gairebé tot és retroactiu, per no dir directament reaccionari. Però no només allà: la ponent d’aquest prodigi jurídic és una magistrada catalana, doctora honoris causa (sí, sí, honoris causa) per la Universitat de Girona. Ja veus, tu, quines coses.

CATALANOFÒBIA. El cap de setmana passat va ser un autèntic prodigi de fraternitat, estima i carinyo. En poques hores, Joan Tardà va ser increpat, camí de Valladolid, al tren que el portava a l’acte en memòria d’una lluitadora de l’esquerra castellana; el seu col·lega Gabriel Rufián llegia com es desitjava la mort del seu fill a les xarxes socials; sor Lucía Caram era objecte (aquest sí) d’un boicot ideològic, amb batussa inclosa entre partidaris i detractors durant el seu pregó a la vila d’Alba de Tormes; i, per arrodonir la festa, un “senyor” de Salamanca amenaçava de mort el president Puigdemont. La catalanofòbia és el ciment del nacionalisme espanyol i és fomentada cada dia per capes molt àmplies de les classes dirigents del país veí. Es comença justificant la privació de drets bàsics fonamentals i s’acaba emparant la violència. Desgraciadament, aquesta és la via en la que es troba el nacionalisme espanyol.

HIPÒCRITES. La victòria de Miquel Iceta a les primàries de la primera secretaria del partit dels socialistes catalans no canvia res. Poques hores abans, el PSC porta flors en homenatge al president Lluís Companys, en el 76è aniversari del seu afusellament per l’Estat espanyol. Sí, sí, repeteixo, per l’Estat espanyol que continua sense anul·lar el seu judici. En contrast, el PSC és aquell partit que ja ha anunciat que votarà a favor del suplicatori al Congreso contra el diputat Francesc Homs, perquè, diuen, ningú pot estar per sobre de la llei.  És un autèntic record del món en hipocresia: si avui el president Companys fos jutjat pels Fets d’Octubre de 1934, naturalment, el PSC hi votaria a favor d’empurar-lo, de bracet dels hereus directes dels seus assassins. Quin sentit, doncs, té portar-li flors? Per acabar-ho d’adobar, els socialistes catalans s’ha abstingut a l’hora d’anul·lar les sentències polítiques dels tribunals franquistes.

IL·LEGÍTIM. L’Associació de Municipis per la independència ha donat a conèixer, després de reunir-se amb la consellera de Governació, que el govern espanyol ja ha instat 401 demandes judicials contra Ajuntaments i càrrecs electes catalans relacionades amb el procés d’independència i l’ús dels símbols espanyols al nostre país. És la representació d’un estat el govern del qual a la colònia és il·legítim, després del cop d’estat unilateral en forma de sentència del TC del juliol de 2010. Aquesta setmana, a més, hem vist actes de desobediència de l’alcaldessa de Berga Montse Venturós, del regidor de Vic Joan Coma i d’alcaldes de la CUP que van obrir portes el passat 12-0. I és que la manera de palesar que les institucions de l’Estat espanyol ja no exerceixen els seus poders de manera legítima a Catalunya és el de fer cas omís a les seves requisicions. I, entretant, que el Govern català prepari la desconnexió definitiva.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades