Política Última actualització Dissabte, 29 d'octubre de 2016 05:00 h

El Govern que necessitem a Espanya

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Avui Mariano Rajoy serà escollit novament president del govern espanyol. Només el temps dirà quant durarà com a tal. Ara mateix, no sembla que n’hagi de ser gaire. Potser precisament per això, el líder popular tindrà una forta temptació de convertir l’afer Catalunya (manllevo les paraules de Francesc d’Homs) en la veritable cola de contacte d’una majoria tan heterogènia com la triple aliança dels 254 escons. 254 escons, per cert, en els quals només n’hi ha 18 de catalans i amb un PSC a contracor. Clar que, vist en perspectiva, és el govern d’unitat, amb tot el nacionalisme espanyol, que necessitarem quan els creditors obliguin l’Estat espanyol a seure a negociar per evitar-los els danys col·laterals de la revolta catalana. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

ABSTENCIÓ. Aquesta setmana, segons ells mateixos prediquen, temps de coherència per als principals dirigents del PSC, com ara Miquel Iceta o Núria Parlón, però també per a gent com l’alcalde de Terrassa Jordi Ballart. Poca gràcia té, però, com es posen a la boca conceptes, com el de la desobediència, tan allunyats de la seva pràctica política, aferrada tan sovint a l’establishment, i com es comparen amb càrrecs públics que s’hi juguen en fer-la penes de presó. Sí, ara toca coherència, que consisteix no només a votar no a Rajoy en compliment del seu compromís amb els electors (recordeu, #FemForaRajoy) si no també a complir les amenaces d’estripar el carnet en cas que existís un acord entre els dos grans partits espanyols per investir president Mariano Rajoy. I no hi hagut un acord, és encara pitjor: el faran president de franc. Núria Parlón, Jordi Ballart, públicament compromesos, com tenim el tema?

BARONS. Que el PSOE és partit del règim no cal que ens ho expliquin gaire als qui conservem un xic de memòria: des del GAL a la reforma exprés de la Constitució al dictat dels mercats. Però, per si en algun moment ens assaltés algun tipus de dubte, els gran dinosaures del partit es mantenen vigilants de les essències. El país sacsejat per una profundíssima crisi, econòmica i d’identitat, a tots els nivells, experimenta canvis a velocitat de vertigen, però ells es mantenen al peu del canó marcant el camí, incòlumes, bastions d’un conservadorisme (encara que porti bandera d’esquerres) inconcebible. L’expresident extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra ha estat d’una eloqüència espectacular: el PSOE no podia sotmetre a votació de les bases la seva decisió sobre la investidura de Rajoy: és més, cito literal, “que votin els militants va en contra de la essència de la socialdemocràcia”. Senzillament es-pec-ta-cu-lar!

COP. Al fil de la intervenció de Joan Tardà al tercer debat d’investidura de Mariano Rajoy, no us podeu perdre l’explicació impecable de Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla. La gota que ha vessat el got del procés ha estat la sentència del TC 31/2010, que el professor andalús qualifica sense contemplacions de cop d’Estat. La carta del 78 fixava una constitució territorial amb un doble sistema de sobirania: la nacionalitat no pot imposar el seu nivell d’autonomia (requereix l’aprovació de les “Cortes generales”) i l’Estat tampoc pot fer-ho (l’Estatut acordat a Madrid ha de ser objecte de ratificació en referèndum per la nacionalitat). Resulta evident que la sentència del constitucional va rebentar per dins aquest principi i el sistema constitucional espanyol pateix d’una radical manca de legitimitat a Catalunya. Si és que poden, només el sostindran durant un temps per la força.

DESERT. L’ús del català a la justícia del nostre país sí que és un autèntic desert. El conseller Carles Mundó ha recordat que fa deu anys que el nombre de sentències redactades en català baixa sense aturador i que actualment se situa en un ridícul 8%. El president del TSJC Jesús Maria Barrientos, en castellà, per cert, ha comparegut al Parlament per traslladar la seva opinió favorable al fet que el català sigui només un mèrit i no un requisit per actuar com a jutge a Catalunya. Diu que, en cas contrari, la magistratura al nostre país seria un autèntic desert. Així, doncs, hem de demanar de genolls a la metròpoli que ens vinguin a governar en la llengua de l’imperi. Certament, el Govern farà bé de treballar a fons l’àmbit judicial en una doble direcció: assegurar el seu correcte funcionament el dia D de la desconnexió i renovar-lo a fons d’una vegada.

DETENCIÓ. Feia goig veure a Vic, donant-li suport, des d’Antoni Castellà fins a la Gabriela Serra, passant per en Dante-Fachín i Jaume Asens. La dignitat i el bon judici del regidor de Capgirem Vic Joan Coma és digna de tota mena d’elogi. Ha triat enfrontar-se a un estat demofòbic que es val, com a instruments per intentar fer callar la veu de l’independentisme, de la conxorxa entre un individu xenòfob de l’extrema dreta d’aquí i un ex-inspector de la policia franquista d’allà, que actua ara com a jutge de l’Audiència Nacional. La seva opció per la desobediència, conjuminada amb el respecte que reclama per als mossos d’esquadra, amb els quals Espanya el voldrà enfrontar per dividir-nos, resulta absolutament encomiable. Amb el procés contra Joan Coma, per la seva opinió com a regidor expressada en un ple municipal, el Regne d’Espanya, malalt de mort, continua trencant fronteres: delictes d’opinió política en ple segle XXI.

DIGNITAT. El Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca ha tornat a ocupar l’atenció dels mitjans aquesta setmana, arran de l’inici d’una vaga de fam per part d’alguns interns. Diputats de Junts pel Sí, la CUP i els QWERTY han intentat accedir-hi sense èxit, mentre el regidor Jaume Asens continua amb els seus advertiments de tancament (esperarem a veure què). De moment, es tracta d’un clos, d’un reducte jurisdiccional del Regne d’Espanya que recorda els dels militars castellans a les Drassanes de la ciutat, l’únic punt directament controlat per l’exèrcit reial abans del 1714. L’actitud del Govern del Partit Popular al respecte és el que ens té acostumats: nul respecte a la sobirania del poble de Catalunya, encara que per demostrar-ho calgui trepitjar els drets de qui calgui. Excel·lent la presència de la presidenta Forcadell defensant a peu pla la declaració del Parlament exigint el seu tancament.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 
 
 

---

Notícies relacionades