Política Última actualització Diumenge, 30 d'octubre de 2016 05:00 h

Espanya bat rècords en descrèdit internacional

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Una setmana més el ministre García-Margallo s’esforça a deixar encara més pel terra el prestigi de l’estat al qual serveix de manera tan maldestra. Un veritable màster en diplomàcia internacional. Mentre publicava a Mèxic un article negant l’autodeterminació que defensa la constitució d’aquell país o enviava l’ambaixador espanyol a Belgrad a protagonitzar una batussa a un debat sobre la situació política a Espanya, saltava finalment a la llum l’operació d’aprovisionament regular de vaixells de l’armada russa a Ceuta, un veritable torpede contra els aliats militars d’Espanya. Cada setmana, una mica més avall. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

DIVORCI. El debat al sí del PSOE, que ens té tan entretinguts (i, perquè no admetre-ho, divertits) les darreres setmanes, ens continua deparant grans moments. En general, el nivell polític és tan sorprenentment baix, que costa de creure i tot, en un partit que ho ha estat gairebé tot a l’Espanya de la restauració borbònica. Aquesta setmana m’ha encisat la claredat expositiva del president de Castella-la Manxa i digne successor de José Bono, Emiliano García-Page. Diu l’home, a tall d’amenaça contra l’autonomia de decisió dels socialistes catalans, que a Espanya existeix el divorci i que no cal comú acord per exercir-lo. Vaja que si una de les parts vol, unilateralment (aix!) la separació legal va endavant. És un argument fantàstic que també hauria de servir per a regular les diferències entre les diverses comunitats polítiques que habiten la península ibèrica. A calla, que aquí no, que el que aquí compta és la possessió.

ELECTES. L’Associació de Municipis per la Independència (AMI) ha presentat aquesta setmana l’AECAT, l’Assemblea d’Electes de Catalunya, adreçada als 9.283 parlamentaris i regidors del país, per tal que s’hi integrin i li’n donin gruix i virtualitat política. En 24 hores, més de mil inscrits. El procés avança inexorablement cap al seu desenllaç i es posa en marxa l’eina que ha d’actuar, sobre la base sobretot del poder municipal, en el cas que les autoritats espanyoles aconsegueixen fer efectiva damunt del territori el control i/o dissolució de les principals institucions catalanes: el Govern i el Parlament. És un escenari que, sigui abans per la inhabilitació de la presidenta, sigui durant l’estiu en resposta a les lleis de desconnexió, hi ha molts números que es produeixi. Es tracta, en tot cas, del nostre pla B: el principal, aconseguir controlar el territori i fer efectiva la independència nacional el més aviat possible.

ESCORTA. El manual d’estil de Ciudadanos diu que cal victimitzar-se quan s’està als mitjans espanyols, més com més nacionalista sigui el micròfon. Així que 13tv és l’escenari ideal. Igual com va fer Albert Rivera fa uns mesos, ara Inés Arrimadas ha donat a entendre que viu una situació violenta en el seu dia a dia, en concret, ha dit, “jo porto escorta perquè sabem què passa a Catalunya”. Covards, menteixen allà on saben que les seves afirmacions no trobaran resposta: el seu missatge contribueix a embrutar la imatge del país, precisament als mitjans on els espectadors tenen menys possibilitats d’obtenir-ne una imatge plural. Que això ho faci algú que no fa ni deu anys que viu a Catalunya, que ha estat escollida diputada i cap de l’oposició és particularment feridor. És un comportament colonial. Però hi ha un cantó positiu: la creixent degradació ètica del dependentisme ens posa cada dia més a tocar la majoria que necessitem.

LLIURES. Dimecres es presentava a bombo i plateret el nou xiringo de l’establishment cridat a substituir Unió, el partit històric utilitzat fins ara com la seva principal plataforma a Catalunya. Amb la baixa d’última hora de l’ex-diputat Xavier Cima, encapçalat pel gran dinosaure Antoni Fernández Teixidó i l’exdiputat d’Unió Roger Muntañola (caretes fora: quins temps aquells, fa no res, quan es presentava arreu com a independentista que només estava en desacord amb el full de ruta!). Espai mediàtic no els en faltarà, ben segur, a la premsa dependentista, abassegadorament majoritària en aquest país: el més divertit és que reivindiquin aparcar la independència a base d’un mixt entre retorn al combat ideològic i peixalcovisme: en el primer ingredient coincideixen, justament, de ple, amb els QWERTY; en el segon, amb les difuntes puta i ramoneta. Molt de futur polític no se’ls veu, encara que ells, no en dubteu, s’hi guanyaran força bé la vida. Són bons professionals.
RODALIES. Com en el cas dels més de 4.000 MEUR amb que la Generalitat va finançar l’estat entre 2009 i 2014, a base de bestretes expressament mal calculades pel Govern central del que corresponia al Govern de Catalunya en base a la recaptació tributària, en el cas del tren es produeix també una gestió deliberadament insuficient dels nostres interessos. Partits i entitats de la societat civil, encapçalats pel president Puigdemont i l’alcaldessa de Barcelona, han volgut escenificar conjuntament i gràficament al Palau de la Generalitat la reclamació del traspàs del servei de Rodalies a la Generalitat, per tal de posar fi al desgavell. Per molt que el dependentisme (de dretes i esquerres, liberal o antisistema) es regiri una i altra vegada contra aquest argument, el cert és que un dels principals motius per desitjar un estat propi ens el posa damunt la taula cada dia Espanya, amb la seva irrefrenable voluntat de perjudicar els nostres interessos.

I?La televisió pública catalana, llums i ombres. Capaç de dedicar més d’una hora en “prime time” a un personatge que es vanta des de 2012 d’haver torçat el resultat d’unes eleccions autonòmiques. Capaç també de reportatges com el darrer “30 minuts” dedicat a Gibraltar. Realment, val la pena veure’l, encara que hagi incomodat, lògicament, com era de preveure, el dependentisme. Tal i com la gent de Súmate va destacar a les xarxes socials, el moment culminant, després de repetides exhibicions de fatxenderia del ministre García-Margallo, es produeix quan els autors del reportatge entrevisten l’alcalde d’Algessires i senador del PP, José Ignacio Landaluce: l’equip li fa notar que no hi ha cap partit, entitat ni grup a Gibraltar que doni suport a la cosobirania, i la seva resposta és genial: i? És un moment sublim que revela els mecanismes profunds de la seva manera de pensar. La gent els importa un rave.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 

---

Notícies relacionades